"Alguns apostadors arriben a acumular 15.000 euros de deute"

"No investigo per investigar", aclareix David Pere Martínez Oró al principi de l’entrevista. Antic coordinador de la Unitat de Polítiques de Drogues de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), subratlla que tota investigació social ha de portar a una "acció, en aquest cas, a programes d’intervenció eficaços" perquè les persones en risc de caure en una addicció coneguin les conseqüències. El resultat de la seva darrera investigació, que ha comptat amb el suport del Ministeri de Sanitat, ha estat Ludomorfina: El fenómeno de las apuestas deportivas en la juventud española (Icaria).

Aquest psicòleg social no amaga la seva "sorpresa" davant la poca bibliografia precedent sobre aquest tema. "En anglès he trobat moltes coses de màquines escurabutxaques, casino, pòquer, i em va sorprendre els pocs llibres que s’havien publicat sobre les apostes esportives", afirma al asenyalar que l’objectiu del llibre és explicar "a nivell sociocultural què està passant."

"El mercat de les apostes estan oberts 24 hores. I la recompensa és immediata"

El de les apostes és la darrera expressió d’un fenomen que en realitat no és nou. "Quan parlem de jocs d’atzar ens imaginem figures tèrboles, tuguris on es juga a cartes a la penombra i fum de tabac, casinos, bingos... però s’exclou d’aquest imaginari al joc públic, com la Loteria Nacional i l'ONCE", tot i que amb els primers comparteixen les "ínfimes" possibilitats d’obtenir el premi. La diferència, segons Martínez Oró, rau en que en les apostes "la recompensa és immediata", mentre que a la loteria "no poden haver-hi pràctiques compulsives perquè la resposta la tindrà el comprador un cop a la setmana o al dia i això a les apostes sí que és possible". "El mercat de les apostes estan oberts 24 hores", recorda, "ara mateix [fem l’entrevista pel matí] estan oberts els mercats asiàtics, podríem apostar, i podríem fer-ho a una multitud de coses, no només els resultats, sinó quants gols es marcaran en la lliga de futbol australiana".

Els 'tipsters'

Per a Martínez Oró, "els tipsters són la figura capital" d'aquest fenomen: "La immensa majoria d’apostadors no tenen cap contacte amb ells, però els qui s’exposen, tenen més riscos d’acabar caient en l’addicció". Qui són els tipsters? "La figura del tipster, el professional que aconsella apostes, s’origina al Regne Unit, on hi ha molta cultura d’apostes, sobretot a les carreres de cavalls, o turf", respon, "és una cultura d’apostes, amb cases petites a gairebé tots els municipis, que aquí no existia". Ara s’han estès i multiplicat.

Destaca com molts tipsters obren canals propis a Telegram on "tenen el seu púlpit, des del qual adoctrinen a la seva parròquia". "Realment no viuen de les apostes", continua, de fet, "la majoria ni aposten, sino que viuen dels programes d’afiliats de les cases d’apostes". Aquetsts programes són "una acció comercial totalment legal que fan les grans marques: si portes un client, jo et pago per aquest client, amb diners o amb un descompte... normalment funciona a escala: com més clients porten, més diners per client".

Precisa que hi ha diferents tipologies de tipsters, els més perillosos dels quals són els de caràcter "publicista" que posseïxen una major atracció –"més que la publicitat", assegura– entre els joves i en canvi no reben tanta atenció. Ho fan "mostrant una vida de luxe, amb feixos de bitllets, van a un concessionari de Maserati o Lamborghini, es fotografien i diuen que se n’han comprat un", cosa que "és mentida, però molts joves s’entusiasmen amb això, sobretot els de classe treballadora, on a casa seva amb prou feines entren mil euros mensuals, veuen que hi ha qui fa apostes de 3.000 i 5.000 euros".Aquesta exhibició té lloc a xarxes socials com Telegram, Twitter o Instagram, però sobretot a la primera, perquè a diferència de les altres dues, "els canals de Telegram (canals, no grups) no permeten als usuaris fer públiques les seves queixes ni parlar entre ells, només fer-ho per missatge directe".

Si aquesta figura ha fet fortuna és perquè "aconsegueixen convèncer als seus subscriptors, gairebé sempre amb arguments tramposos, que tenen una habilitat extraordinària per endevinar els resultats i guanyar diners." Ara, adverteix, alguns estan saltant a Twitch. De tipsters, però, "n’hi ha de molt professionals", especialitzats en uns pocs mercats secundaris –ja que dels principals partits i disciplines esportives, on es concentren la majoria de les apostes, no es treuen diners–, "no se’ls troba a canals de Telegram, tenen molts pocs clients, amb honoraris molt elevats, de 500 euros al mes per client". 

Segons l'investigador, hi ha entre 300 i 500 'tipsters' que poden viure molt bé. Acostumen a tenir dos canals de Telegram, un 'free' i un 'premium'

Martínez Oró xifra en un centenar els tipsters "que viuen molt bé d’això, i entre 300 i 500 que poden viure d’això i disposen de dos canals a Telegram, un free i un premium", canals que atreuen "300.000 joves", cent mil d’ells "de manera regular". Sigui com sigui, acaben fent la funció de porters de les cases d’apostes, ja que "la majoria d’ells viuen realment dels programes d’afiliats". Al seu torn, "l’estratègia de moltes cases no es basa en les apostes: és l’ham perquè els usuaris passin després a les màquines escurabutxaques o el casino, com la ruleta". Aquest, rebla, "és el gran negoci" dels locals.

Problema generalitzat

Preguntat pel retrat robot de l’apostador, Martínez Oró contesta clarament que "no hi ha un perfil de classe", però "la majoria són homes joves." A diferència de la percepció generada per molts articles periodístics, el perfil és en realitat "totalment transversal", "l’única diferència és que els mecanismes de protecció són distints." "La majoria de xavals que ha demanat tractament són perquè els explota aquesta qüestió, no perquè tinguin la sensació que tinguin problemes, i la família s’assabenta quan arriba un cobrador", assegura. Quan arriba aquest moment dramàtic, "les famílies de rendes mitges i altes poden satisfer el deute, però altres acaben econòmicament compromeses: si moltes famílies no poden fer front a una despesa imprevista, imagina’t una de nou mil o dotze mil o quinze mil euros!".

L’autor de Ludomorfina considera que el problema és molt més general: "Ara mateix hi ha molta gent apostat, és una cosa normalitzada: al Camp Nou uns poden estar a tribuna i uns altres a general, però tothom hi està participant". En el cas del jovent, "davant d’un futur de precarietat i explotació, molts veuen en les apostes una sortida ràpida, he entrevistat a xavals que estaven convençuts de que ho aconseguirien". "La cultura de l’individualisme ho empitjora tot", agrega, "tots els apostadors creuen que ells són especials, millors que la resta, i la figura de l’emprenedor, potenciada en els darrers anys la retòrica neoliberal, encara ho empitjora més". També apunta a què "la durada d’un compte a una casa d’apostes és de cinc mesos, la majoria marxa quan veu que no guanya diners, però darrere d’ells hi ha un vertader exèrcit de reserva que el sector espera amb els braços oberts".

Legislació insuficient

Com en el cas del perfil dels apostadors, molts dels resultats de la investigació de Martínez Oró qüestionen la percepció social del fenomen. Per exemple, la publicitat. "Carlos Sobera ha funcionat com a boc expiatori", critica, ja que el seu "és l’únic anunci que autoregulació va demanar treure". Recorda que aquest espot formava part d'una sèrie de quatre anuncis, "un d’apostes, un de cartes, un de casino i un general, i només van treure el primer", i personalment opina que l’anunci protagonitzat per l’actor José Coronado per a bet365 era "perillós, pel seu prestigi com a actor i perquè feia servir el ‘nosaltres’, que té molta més força a nivell retòric i construeix identitat social, i, en el caso dels apostadors, la reforça". A més, "Jorge Javier Vázquez també va protagonitzar un anunci d’apostes que la majoria ha oblidat." "Els anuncis s’han criticat molt per la seva presència, però no són determinants", defensa, "no mobilitzen tant com les pressions de grup o la falta d’espais públics de socialització per al jovent, que converteix les cases d’apostes en un substitut".

Per aquest i molts altres motius, considera l’anomenada Llei Garzón insuficient: "L’escenari ha canviat: la majoria de les apostes són online". "La Llei Garzón regula la publicitat ambiental, per exemple, a les samarretes, que és un primer pas, però hi ha molts fenòmens que escapen de la llei, com el fenomen tipster". En qualsevol cas, regular el sector és veritabelment difícil, ja que "el fons parlem d’una indústria que és dinàmica i canviant que està pensant constantment mitjans per captar clients". Martínez Oró alerta del seu proper objectiu: "Com que l’esport femení ha experimentat un auge ara les empreses buscant captar aquest tipus de perfil, de dona, perquè hi veuen un nínxol de mercat".