Armilles GroguesPer què les armilles grogues no beneficien l'esquerra francesa?

Augment del salari mínim, recuperació de l'Impost sobre la Fortuna (ISF), creació d'un Referèndum d'Iniciativa Ciutadana (RIC)... Les principals reivindicacions de les "armilles grogues" estan relacionades amb la justícia social i una major participació democràtica. Tres mesos després de l'emergència d'aquest singular moviment, que aquest cap de setmana celebra el seu 14è acte de protestes, les perspectives electorals de les forces progressistes franceses no s'han vist beneficiades. Fins i tot la França Insubmisa, que va donar suport als "armilles grogues" des de les primeres manifestacions del 17 de novembre, ha patit una forta caiguda en els sondejos.

Segons un recent estudi d'opinió per al diari Les Echos, el partit de Jean-Luc Mélenchon -principal aliat de Podemos a França - només obtindria el 8% dels vots en les pròximes eleccions europees. Un resultat molt per sota de l'esperançador 19,58% aconseguit en les presidencials de 2017. En aquest mateix sondeig de l'institut OpinionWay, la resta de partits de la dividida esquerra francesa encara surten més malparats. Els Verds francesos aconsegueixen el 8%, els socialistes el 6%, el moviment Génération·s de Benoît Hamon només arriba al 4% i l'històric Partit Comunista cau al 2%, el que el deixaria sense representació al Parlament Europeu.

Per què les armilles grogues no beneficien els partits progressistes francesos? Com s'explica que no millorin les perspectives electorals de l'esquerra si aquestes protestes han posat al centre de l'agenda la injustícia social?

"Prolongació institucional de les protestes"

L'interès de l'esquerra francesa per les armilles grogues no va ser un romanç a primera vista. Després de setmanes de dubtes, en què el percebien com un moviment contra els impostos, Mélenchon va ser dels primers dirigents insubmisos que van recolzar les protestes. No només el van seguir la resta de dirigents de França Insubmisa, sinó que també van simpatitzar amb elles, amb més o menys intensitat, les altres formacions progressistes. "Des del 17 de novembre, tots els diputats de la França Insubmisa van donar suport al moviment. Cada dissabte, a les rotondes i manifestacions hi ha diputats i militants insubmisos", assegura en declaracions a Públic Arthur Meano, assistent parlamentari de l'esquerra insubmisa a l'Assemblea Nacional.

Des del 17 de novembre, tots els diputats de la França Insubmisa van donar suport al moviment

"La França Insubmisa considera que la seva estratègia populista s'ha vist validada per les armilles grogues, que reflecteixen l'oposició entre el poble i les elits", explica Rémi Lefebvre, professor de ciències polítiques a la Universitat de Lille-2 i expert en la socialdemocràcia francesa. De fet, Mélenchon considera que es tracta de la "revolució ciutadana" que va teoritzar en el seu llibre L'ère du peuple (L'era del poble).

"Es tracta d'un moment que en comptades ocasions vivim al llarg d'una vida. Sense predir que ens portarà a una revolució, és evident que es tracta d'un moment revolucionari", defensava el diputat insubmís Éric Coquerel, en una entrevista per al setmanari Politis. Probablement, sense la implicació d'aquesta formació populista d'esquerres, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen hagués tingut una major influència entre les armilles grogues. "Mélenchon creia que hi havia el risc que el moviment fos recuperat políticament per l'extrema dreta", recorda l'analista polític Lenny Benbara, fundador del diari digital Li Vent es lève. "Per arribar al 25% dels vots, França Insubmisa necessita seduir l'electorat popular que se sent identificat amb les "armilles grogues", afirma Lefebvre.

Per aquest motiu, els diputats insubmisos han intentat "convertir-se en la prolongació institucional d'aquestes protestes", defensa Meano. El grup parlamentari dels insubmisos va presentar aquest dimecres 13 de febrer un projecte de llei per instaurar el Referèndum d'Iniciativa (RIC), una de les reivindicacions més emblemàtiques de les "armilles grogues". Aquesta mesura permetria organitzar una consulta sobre una nova legislació, derogar-ne una d'antiga o revocar el mandat d'un representant electe a partir de 860.000 signatures.

Víctima de la desconfiança cap a l'esquerra

Encara que aquesta proposta té escasses possibilitats de prosperar, reflecteix les similituds programàtiques entre els insubmisos i els "armilles grogues". Segons un sondeig recent de l'institut ELABE, el 28% dels francesos considera que la França insubmisa és la formació que millor representa les reivindicacions de les protestes, sent aquest el primer partit esmentat.

El 70% dels francesos són partidaris de recuperar l'Impost sobre la Fortuna

Aquestes protestes coincideixen amb un aparent gir cap a valors d'"esquerres" de l'opinió pública francesa. Segons el baròmetre anual que realitza l'institut OpinionWay, el 69% dels francesos considera que cal fer "tributar més als rics per donar als pobres", catorze punts més que l'any passat. El 65% (nou punts més) pensa que cal prioritzar "la millora de la situació dels assalariats" en lloc de la "competitivitat de les empreses". Un sondeig publicat al desembre pel diari comunista L'Humanité indicava que el 70% dels francesos són partidaris de recuperar l'Impost sobre la Fortuna, que pagaven els patrimonis superiors a un milió d'euros i que va ser suprimit parcialment pel president francès, Emmanuel Macron.

Tot i que l'anhel per la justícia social creix entre els francesos, això no beneficia els partits progressistes. Per què? "Nosaltres considerem que són valors d'esquerres, però ells (els "armilles grogues") no, ja que consideren que l'esquerra no defensa la justícia social", explica Lefebvre. A França, la paraula "esquerra" segueix sent sinònima del decadent Partit Socialista, defenestrat del poder després del pobre mandat de François Hollande. Només el 12% dels francesos confia en l'esquerra per governar, segons l'estudi de OpinionWay.

El el 71% assegura que no té confiança ni amb l'esquerra ni la dreta. "L'èxit de les armilles grogues -l'únic moviment capaç de frenar les reformes de Macron- ha reforçat la idea que els partits d'oposició són ineficaços i augmentat el sentiment que no es veuen representats per les forces institucionals", explica Benbara. Segons aquest jove analista polític, la debilitat dels principals opositors a Macron, com Mélenchon o Le Pen, va afavorir l'emergència dels "armilles grogues". I "la seva aparició es va veure accelerada" per la crisi interna de la França insubmisa, afegeix.

Divisions i lideratge qüestionat

A més de la difícil aliança entre els insubmisos i els "armilles grogues", la popularitat de Mélenchon va caure després de l'nefast episodi del registre de la seu del seu partit. El passat 16 d'octubre, la policia judicial francesa va realitzar tretze inspeccions a la seu d'aquesta formació i en els domicilis dels seus principals dirigents. Uns 70 agents van participar en aquesta espectacular operació policial.

Malgrat el caràcter probablement desproporcionat d'aquests registres, donades les investigacions preliminars que afecten la França Insubmisa sobre dos presumptes casos de desviament de fons públics, l'atenció mediàtica va estar centrada en el comportament histriònic de Mélenchon. El líder dels insubmisos va intentar entrar per la força a les oficines del seu partit i va cridar davant d'un agent de les forces de seguretat: "La República, sóc jo! Jo sóc parlamentari!". "El principal motiu de la caiguda de la popularitat dels insubmisos es deu a l'episodi dels registres", explica Benbara.

Des de llavors, la figura d'Mélenchon va quedar afeblida. El seu lideratge es va veure qüestionat dins d'aquest moviment polític, dividit entre els partidaris d'una estratègia populista i sobiranista i els que aposten per aliar-se amb altres sectors de l'esquerra francesa. A més, la presa de decisions en la França insubmisa, de vegades criticada per ser massa vertical, va ser criticada després que al gener Mélenchon expulsés del partit a través d'un tweet François Cocq, un influent representant del corrent sobiranista.

Després el seu suport als armilles grogues, aquesta formació ha patit també dures crítiques de la premsa mainstream de coquetejar amb la ultradreta. "En tots els aspectes, som el contrari de la ultradreta", defensa Meano. Tot i que els dirigents insubmisos s'oposen a qualsevol aliança amb el partit de Le Pen, el Journal du Dimanche, afí a Macron, va realitzar al gener un sondeig preguntant als francesos què els semblaria una aliança entre el Reagrupament Nacional i la França insubmisa. 

Això no obstant, cap de les altres formacions d'esquerres es veuen beneficiades per la crisi de la França Insubmisa. A diferència del que passa a Alemanya, les perspectives dels verds francesos resulten poc enlluernadors. Tant els socialistes, comunistes o Génération·s de Hamon podrien quedar-se sense representació al Parlament Europeu en obtenir menys del 5% dels vots. La divisió de les forces progressistes encara s'ha vist accentuada per la recent aparició d'un nou partit Place Publique (Plaça Pública), format per un grup de mediàtics intel·lectuals, com Raphael Glucksmann (fill d'André Glucksmann, membre dels nouveau philosophes, de tall conservador) o l'economista Thomas Porcher.

Si la divisió és un obstacle per l'esquerra francesa, encara més important és la divergència ideològica amb els "armilles grogues". Encara que aquest moviment s'oposa a la injustícia social, prefereix concentrar les seves crítiques a la figura d'Emmanuel Macron i els privilegis dels rics, en lloc dels petits i mitjans empresaris. No es tracta de la tradicional lluita de classes. La seva reivindicació d'una millora del poder adquisitiu es pot satisfer tant a través d'una disminució dels impostos com un increment dels salaris. Els manifestants prefereixen expressar el seu patriotisme onejant la bandera francesa, en lloc de mostrar el seu esquerranisme amb estendards vermells.

Dignitat, equitat, pàtria, d'una banda; justícia social, lluita de classes i socialisme, de l'altra. Dos camps semàntics semblants, però diferents. I el repte de l'esquerra francesa de construir el pont per arribar a l'altra riba del descontentament social.