Entrevista a Sergi Cot i Marta Guillaumes"Cal coordinació entre les lluites ecologistes i que les polítiques esdevinguin ecològiques"

Vincular la lluita nacional amb la lluita ecologista. Aquesta és el rerefons que sura en El fil verd i roig (Manifest), l'obra coral coordinada per Sergi Cot i Marta Guillaumes que a través de 15 capítols i un total de 34 autors vol contribuir a posar les bases d'un ecologisme català d'alliberament nacional. Plantegen el llibre com una "eina de combat" que ajudi a aturar la desinformació.   

Militants de la CUP i amb experiència institucional en els dos casos -Cot és actualment regidor d'Acció Climàtica a l'Ajuntament de Girona; i Guillaumes va ser regidora a Salt entre 2015 i 2023, els primers quatre anys dins del govern municipal com a responsable de l'àrea de Medi Ambient i els altres quatre a l'oposició, a banda de diputada provincial a la Diputació de Girona del 2021 al 2023-, defensen la necessitat de sumar lluites i que hi hagi una major coordinació dins el moviment ecologista, que li permeti fer un "salt d'escala" i un "salt de visió".

Atenen Públic per videoconferència i durant la conversa manifesten que cal que hi hagi una espècie de "15-M ecologista", però sobretot que es constitueixi "un moviment ecologista nacionalment autocentrat, amb els Països Catalans com a referència". A banda, veuen imperatiu que l'ecologisme obtingui una major centralitat i això es tradueixi en què "les polítiques esdevinguin ecològiques". Un fet que ara mateix no es dona, en part perquè "el sistema democràtic no està funcionant".

El llibre planteja la necessitat de vincular la lluita ecologista amb la independentista. Històricament quines relacions han tingut els dos moviments?

Marta Guillaumes: El que ha passat en aquest país és que moltes vegades les persones que s'han mogut en el moviment ecologista també s'han aplegat en el moviment independentista, és a dir, han tingut una doble militància. Un cas que sempre cito és el del Salvador Balcells [autor de Visca la Terra. Manual de l'ecologista català], que és un exemple bastant paradigmàtic del que significa la lluita ecologista i la lluita independentista. L'ecologisme ha estat un espai de lluita que ha trobat moltes sinèrgies amb l'independentisme perquè, en definitiva, aquest també representa un embat contra un model d'estat i un model de funcionament que interpel·la tant el tema social com el tema ecologista. Al llibre citem moltes persones concretes que han tingut aquesta doble militància.

Defenseu que la consecució d'un estat propi per a Catalunya ajudaria a portar a terme les polítiques que requereix l'emergència climàtica.

Sergi Cot: Efectivament. El que veiem des del nostre espai polític en el sentit més ampli és que hi ha aquesta tradició de compartir les dues causes, però el que volem és lligar-ho més, perquè no ho ha estat prou. Almenys fins fa pocs anys quan afloren lluites més de país contra projectes o infraestructures com els Jocs Olímpics, Hard Rock o l'ampliació de l'aeroport. Històricament era una cosa més disgregada i encara que tinguessin relació no hi havia un teixit i una coordinació, que ara sí que s'està treballant per altres costats, cosa que celebrem. 

Del que es tracta és d'imbricar les dues lluites, la nacional i la climàtica, perquè les dues són indispensables

La nostra tesi ideològica i política és poder sumar lluites. La gent de l'esquerra independentista, en el sentit més ampli possible, entén que la independència és condició sine qua non per aconseguir més justícia social. I es tracta de fer una mica la còpia en clau ambiental i climàtica, és a dir, no et podràs alliberar i defensar la terra al 100%, si l'Estat espanyol i per interessos nacionals et carda un macroparc eòlic com el Tramuntana [davant de la costa de l'Empordà], que està sobredimensionat o uns Jocs Olímpics,... Del que es tracta és d'imbricar les dues lluites, la nacional i la climàtica, perquè les dues són indispensables per plantejar una estratègia d'alliberament nacional.

Ara mateix no sembla que sigui majoritari l'ecologisme que marca el fil de l'obra, que advoca per planificar un decreixement que veu inevitable i per canviar de model econòmic. Més aviat s'imposa el relat d'una transició verda sense qüestionar un sistema, el capitalista, basat en el creixement.

M. G.: El decreixement és un fet inevitable que té a veure amb els límits biofísics [del planeta] i del que es tracta és de veure com s'afronta, perquè i qui el gestionarà. Al llibre és una cosa que va sortint és en mans de qui estarà aquest procés de transició cap a aquest nou cicle i règim climàtic que hi haurà. I una de les coses que volíem mostrar és que per transitar aquesta nova etapa es requerirà de moltes persones i moltes aproximacions diferents i, entre totes, a nivell col·lectiu, segurament avançarem. 

Justament un dels motius de coordinar el llibre és que sigui una eina per al gran públic per afrontar els conceptes en disputa, que sigui una eina de combat. Està claríssim que la transició ecosocial està en disputa. El model que ve d'Europa de transició energètica, el New Green Deal, té una línia i està gestionat per determinades corporacions, i la transició energètica que es planteja al llibre és una altra. A més, hi ha diferents autors que expliquen que caldrà fer moltes transicions, no només l'energètica, també en l'agricultura, en la manera de viure, en les cures,...

El llibre és una eina de combat contra la desinformació i per afrontar els conceptes en disputa

Ens trobem en un context en què grans mitjans de comunicació s'estan convertint en grans mitjans de desinformació de masses, que ajuden a paralitzar gran part de la població i animen a consumir desesperació i desil·lusió. I el llibre també és una eina per combatre això i donar informació sobre altres formes de pensar, sobre que és la transició energètica, la sobirania alimentària. I també és una eina per anar a l'arrel del problema. Nosaltres defensem una transició energètica justa, democràtica, amb decisions informades i participades, que no és el que s'està produint ara.

S. C.: El llibre té tres objectius. Un és recollir tot el que s'havia fet. Dos, plantejar el present. I tres, encarar el futur. No pretén ser l'enciclopèdia de l'ecologisme català perquè, per exemple, hi falten capítols sobre aspectes que són clau. Però sí que està previst fer-ne una segona part, que sortirà el 2026, on es parlarà de coses com biodiversitat, mobilitat, ordenació territorial, el litoral, fiscalitat verda, geopolítica del clima, fake news climàtiques... La gràcia és que és una aportació nova, perquè no hi havia un llibre coral en català que plantegés l'ecologisme des d'una òptica autocentrada a la Catalunya del segle XXI.

El moviment ecologista català necessita fer un salt d'escala i aconseguir coordinar lluites que molt sovint tenen un àmbit molt local, però que poden compartir un gran objectiu global comú?

S. C.: Un objectiu de tothom que està en el moviment ecologista és fugir del nimbisme. Dit això, Catalunya és una terra de lluites, en el llibre hi ha quatre o cinc capítols que en parlen, de lluites de passat, de present i de futur. Catalunya és una terra de plataformes, de reivindicacions, de defensar el territori, que quatre motivats en un poble es dediquin a plantar cara de manera solvent i de manera tècnica. Per tant, clar que necessitem més coordinació, però si no tinguéssim aquestes lluites i aquest teixit social i aquesta coordinació política i sindical tindríem un país molt diferent. El moviment ecologista a Catalunya és viu, molt important i ha aconseguit victòries.

El moviment ecologista necessita no només un salt d'escala, també un salt de visió

M. G.: Jo hi afegiria que a través de les diferents col·laboracions que hi ha al llibre es veu no només la necessitat d'un salt d'escala, sinó també d'un salt de visió. El tema de la justícia ambiental, amb relació al Nord i al Sud globals, va apareixent i això és perquè ja hi és en moviments ecologistes, encara que sigui una cosa nova. Hem passat del pensa globalment i actua localment a què ara siguin les dues coses, pensa i actua globalment i pensa i actua localment. El tema de la justícia ambiental és clau en qüestions com el canvi climàtic. I hi és en el moviment ecologista, però encara no el tenen present totes les entitats i el fet de coordinar-se una mica ajudarà a tenir una visió més àmplia del que són les lluites.

Els dos teniu experiència institucional i no sé si la qüestió d'aquest salt d'escala del moviment ecologista és clau per generar una major mobilització social que faciliti posteriorment l'aprovació de normatives i lleis més ambicioses i, sobretot, garanteixi que es compleixin?

S. C.: Totalment. Cal un 15-M ecologista, cal un moviment d'aquest estil, però fer això és molta feina prèvia i segurament alguna ja s'està fent i l'altra s'ha de començar a fer o calibrar millor. Però més que un 15-M ecologista, que també, el que cal és un moviment ecologista nacionalment autocentrat, amb els Països Catalans com a referència. El concepte de justícia climàtica és molt global, i està bé, però anem a reivindicar també el que es fa a casa nostra. 

Més que un 15-M ecologista, que també, cal un moviment ecologista nacionalment autocentrat

M. G.: En el llibre volíem recuperar la memòria de la lluita ecologista, que creiem que és important perquè noves generacions s'hi han incorporat i no coneixen les arrels molt llargues i profundes que té. I després també volíem generar un debat social, que ara no hi és, si bé en les presentacions que estem fent sí que se'n genera. A més, hi ha la idea de recuperar no només el tema de la coordinació entre lluites, sinó de dotar l'ecologisme de la centralitat necessària i que les polítiques esdevinguin ecològiques.

El canvi climàtic apareix cada cop més com una de les principals preocupacions ciutadanes a les enquestes, però després ens trobem que les polítiques que es prenen estan lluny de les demandes científiques per afrontar-lo.

M. G.: És que caldria un debat de fons sobre el sistema democràtic, de com es prenen les decisions actualment, de com es distribueixen els diners públics... Això que comentes té molt a veure amb tots els diners que venen de la UE pel Pacte Verd Europeu i com s'estan finançant els projectes. I aquí la ciutadania poca cosa hi té a fer. Les grans corporacions tenen les urpes posades en els sistemes democràtics europeus i si no aconseguim que les treguin, no ens en sortirem... 

Pots aprovar una llei catalana del canvi climàtic, com la de l'agost del 2017, però si després no hi ha una fiscalització i un control per part de la ciutadania i del paper que estan fent aquestes grans corporacions és molt difícil avançar, perquè tenen mecanismes, com les reunions als despatxos, que estan fora del control del ciutadà. S'està intentant avançar amb determinades propostes ecologistes, però després troben el fre perquè el sistema democràtic no està funcionant, està segrestat per les grans corporacions. Per tant, el tema de fons és com està funcionant el sistema democràtic.

El sistema democràtic no està funcionant, està segrestat per les grans corporacions

A més, hi ha un desacoblament entre el que és l'administració i els administrats, és a dir, molta gent vota i després desconnecta de les institucions. S'ha d'empènyer molt perquè això no passi i això requereix que la ciutadania estigui molt informada, cosa que ara no es dona perquè s'està produint el fenomen de la desinformació massiva. I també cal lluitar contra la idea del col·lapsisme i del no hi ha res a fer. Això s'ha d'acabar, perquè el futur no està escrit, està per escriure i el volem diferent i millor, no com en els presenten els grans mitjans.

S. C.: Ara mateix a Girona som el govern més progre que hi ha a Catalunya en una ciutat gran. El 2015 i el 2019 estava més moda, però ara no és el mateix, i la gent, sobretot els joves, estan cada cop més individualitzats. El que ara em manté motivat i amb certa energia són coses com el conveni del postcreixement, que Girona lidera [l'Ajuntament el va signar el passat abril amb una associació de recerca vinculada a la UAB i la Universitat de Girona per explorar polítiques de decreixement], o que ens haguem adherit a la declaració d'emergència climàtica efectiva [el que implica que s'avanci efectivament en els compromisos adquirits ja el 2019].

Cal lluitar contra la idea del col·lapsisme i del no hi ha res a fer, perquè el futur no està escrit

El que cal és que tothom tingui clar quins són els límits de la institució, nosaltres mateixos, però també l'activisme o l'acadèmia, i a partir des de dins intentem anar fins el més lluny possible, però tenint clar que la resta ha d'anar per fora de la institució. I la lluita des de fora pot ser la que sigui, amb accions d'un ventall molt ampli. A partir d'aquí, quan acabi aquesta etapa, la meva pregunta serà si el meu pas per la institució ha servit per sembrar alguna cosa que tingui sentit i es pugui replicar a més llocs quan vingui una onada més progressista i veure què n'haurà après l'activisme o l'acadèmia de la institució.

Hem de portar aquesta gent aquí i mostrar-li com funciona això i després pugui trencar-se el cap per connectar propostes amb, per exemple, com funciona ara mateix la llei de règim local. Amb el conveni de postcreixement el més important és que la gent de l'acadèmia conegui més i millor com funciona la institució i per això nosaltres ens posem a la seva disposició i li donem les màximes facilitats; i al revés, que la institució tingui anàlisi de persones de referències per poder fer coses. Crec que hi ha molta feina a fer en poder traslladar el know how del que passa aquí a dins.