Un petit local situat al primer pis del número 16 de la Via Laietana, dins l'immens complex de CCOO, és la seu de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Només cal alçar la vista per adonar-se del caràcter memorialístic de l'entitat i els seus valors compromesos amb el republicanisme i l'antifeixisme. Ens rep Carles Vallejo, president de l'associació i amb una trajectòria vital que podria omplir de continguts diversos guions cinematogràfics: fill d'un militant comunista madrileny, als 19 anys va començar a treballar a la Seat. Afiliat al PSUC, dins l'empresa formava part de l'organització clandestina de les Comissions Obreres i als 20 anys va ser detingut, torturat durant 20 dies a la comissaria policial de Via Laietana i empresonat a la Model. Després d'una segona detenció, amb el conseqüent pas per la presó, va enfilar el camí de l'exili i va establir-se a París i Milà durant les acaballes de la dictadura. Retornat a la Seat, i implicat tota la vida a CCOO, va treballar durant uns anys a Brussel·les, al rovell de l'ou de la UE, va ser regidor d'ICV a Cornellà i durant la trobada parlem amb ell de memòria històrica, de la Transició, d'Europa, del nou autoritarisme i sí, també del Procés. Abans de prémer el rec ens explica que el seu pare, Juan José Vallejo, va presidir el Real Madrid durant la guerra civil. Ara sí, engeguem.

El seu pare era militant comunista, el tiet matern era de la CNT, l'avi va ser represaliat pel franquisme... Entenc que l'entorn familiar el va polititzar?

Sí. A diferència d'altres famílies on va imperar el silenci, per la por, a casa meva es parlava de política i l'entorn d'amistats també ho feia. Els meus pares no van amagar mai les seves idees. S'ha parlat molt de la diàspora cap a l'exterior que va generar la dictadura però també n'hi va haver una d'interior molt potent i, per exemple, molts madrilenys, com el meu pare, van emigrar a les ciutats industrials com Barcelona i Bilbao. Aquí hi havia una colònia important de madrilenys, que eren molt solidaris entre ells. Entre ells hi havia el pare i l'avi del Fèlix Alonso [alcalde d'Altafulla i diputat al Congrés d'En Comú Podem].

Va entrar a la Seat el 1969, quan ja militava les Joventuts Comunistes. Simplement necessitava feina o va anar-hi a treballar amb un objectiu polític?

Va ser una casualitat. Jo no era del grup dels que van teoritzar la proletarització dels intel·lectuals. Va ser una necessitat econòmica i va sorgir arran d'un anunci a la premsa. Però abans ja havia estat implicat en moviments juvenils, com esplais o el Sindicat Democràtic d'Estudiants. Venia d'una trajectòria compromesa.

Com era treballar a la Seat durant el tardofranquisme, tenint en compte que era una de les principals empreses de l'Estat?

Se la presentava com la empresa modelo del régimen, però també es va transformar en un referent de lluita. S'havia dissenyat per poder-hi exercir el màxim control i evitar-hi qualsevol esclat de lluita o organització. Vista amb ulls d'ara, la fàbrica tenia un disseny similar al d'un camp de concentració, amb un recinte envoltat amb tanques de ferro i una estructura amb tallers separats, que semblaven barracons, per aïllar el contacte entre les diferents àrees. Els treballadors havíem de portar unes xapes que indicaven on estaves assignat, de manera que si anaves fora d'on et tocava els vigilants t'aturaven. La majoria de vigilants eren antics guàrdies civils o membres de la policia armada. Quan hi entraves a treballar et donaven el reglament de règim intern on s'hi detallaven totes les amonestacions i el cap d'expedient i garantia era un antic legionari premiat pel franquisme. Hi havia militars a tota la jerarquia. De fet, durant molts anys el president va ser un general d'aviació, José Ortiz Echagüe, que va estructurar tota aquesta filosofia de paternalisme autoritari. Tenies el pa i el garrot. Si eres submís i fidel podies tenir una vida realment bona comparat amb el que hi havia fora, amb feina segura i fins i tot possibilitats d'accedir a un habitatge al barri de la Seat.

El 1970 el van detenir per primera vegada. L'acusaven de propaganda i agitació il·legal. Per tant, entenc que un cop dins sí que va aprofitar la feina per fer-hi política

Un cop vaig començar a treballar-hi ja em van facilitar el contacte amb el PSUC i les Comissions Obreres. Els primers sis mesos vaig estar molt quiet, perquè era el període de prova, però quan em van fer fix ja vaig començar amb les accions. Bàsicament el que fèiem era impulsar el sindicalisme: recollíem signatures per les plataformes reivindicatives, anàvem als locals dels jurats d'empresa, intentàvem construir plataformes de cara les negociacions dels convenis... Defensàvem l'entrisme, és a dir, intentàvem aprofitar les escletxes legals del règim i teníem alguns representants als jurats d'empresa, que ens feien de pont. Fèiem una tasca d'agitació sindical, a partir de l'estructura clandestina de Comissions.

On el detenen?

Em venen a buscar a casa quan anava a treballar. Era bastant fàcil suposar que jo estava implicat. Abans va haver-hi una caiguda important [d'altres militants] i van estirar un fil. Els de la Brigada Social eren uns criminals, però no eren tontos.

Després vindrien vint dies detingut a la comandància de la policia de Via Laietana, amb tortures incloses. Com ho recorda?

Vam estar-hi tant de temps perquè va coincidir que hi havia l'estat d'excepció arran de les protestes contra el procés de Burgos. Com a conseqüència de l'estat d'excepció no hi havia les 72 hores límit de permanència com a detingut i vam estar-hi amb altres companys 20 dies. Era terrorífic. Estàvem totalment aïllats en una cel·la fosca al soterrani de Via Laietana, sense comunicació amb l'exterior, sense saber si era de dia o de nit, perquè no hi havia llum natural, i t'anaven cridant a qualsevol hora del dia i de la nit. Això ja et desequilibra, però a més hi havia les tortures físiques i les psicològiques. Feien tortures estudiades perquè no morissis però patissis molt. Jugaven al rol del poli bo i el dolent, a vegades fins i tot el mateix personatge. El cap dels interrogatoris era el Genuino Navales, que combinava els dos rols. Quan feia de bo em deia que era un ingenu perquè ell era policia amb Franco, ho seria quan arribés la democràcia i ho seria quan manessin els meus. Tenia una perspectiva de futur acollonant. Va ser promogut i va ser responsable de la seguretat durant la primera visita del Papa a Barcelona i amb el govern socialista va ser nomenat director general de protecció civil. La seva ambició era ser director general de policia de Barcelona, però vam fer una campanya en contra, sobretot des de CCOO, i no ho va assolir.

Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Marc Font.

Algun cop ha comentat que, tot i que sembli estrany, l'entrada a la presó va suposar un cert alliberament. Per què?

A la Model vaig estar-hi sis mesos i vaig passar per cel·les de càstig. Vam fer-hi vagues de fam i vam sortir en llibertat provisional. Ara bé, pels que veníem de Via Laietana entrar a la Model era, entre cometes, un alliberament. Sorties d'un malson i sabies que a la presó hi estaries malament, però les tortures en el sentit literal s'acabaven.

El 1972 va ser detingut un altre cop i torna a la presó. Ara bé, aquell mateix any va sortir-ne i va optar per l'exili. Com va anar?

Suposo que per pressions de la Seat, perquè hi havia grans mobilitzacions pels acomiadats i pels empresonats, com una ocupació de la fàbrica a l'octubre de 1971, entre cometes em van oferir que em donaven la llibertat provisional si me n'anava fora. I és el que vaig fer.

Primer va anar a París i després a Milà. Suposo que el canvi deuria ser brutal, en el sentit que deixava enrere una dictadura per anar a ciutats on podia debatre i mobilitzar-se políticament amb molts menys riscos

Creuar a la frontera ja implicava poder respirar. El simple fet de trobar-te cartells polítics al carrer era un impacte visual. O anar a manifestacions sense estar pendent de córrer. O no patir perquè vinguin a detenir-te a casa. L'altra contrapartida és que vaig conèixer molta gent, des d'exiliats de la guerra fins a d'altres més recents. Vaig anar a col·laborar a la delegació exterior de CCOO, que venia a ser una ambaixada a l'exterior per recollir solidaritat i informar del que passava. Vaig anar a molts països a congressos, xerrades...

Quines diferències notava entre París i Milà en aquella època, tenint en compte que a França se sortia del maig del 68 amb un nou impuls conservador i a la Itàlia dels setanta el moviment autònom agafava força?

Tenia relacions amb gent dels partits comunistes, però sobretot estava en l'àmbit del moviment obrer i sindical. A França tant el Partit Comunista com el sindicat CGT tenien plantejaments molt més sectaris i per la nostra experiència, que veníem de fer polítiques unitàries per poder sobreviure, em va interessar molt més Itàlia.

El 1976, després de la mort de Franco, va haver-hi l'amnistia laboral i va poder tornar a treballar a la Seat

Va ser una lluita que va costar. Primer va haver-hi una amnistia laboral per als funcionaris, però per a l'àmbit privat va costar més i Seat va ser la primera gran empresa que va aconseguir-ho. Jo vaig tornar per un indult, que deixava en llibertat els que no teníem delictes vinculats a l'oposició armada, perquè l'amnistia va ser pels delictes de sang i terrorisme. Va ser una demanda brutal de l'oposició per poder alliberar sobretot els presos d'ETA i el FRAP sobretot. Davant del tirà admeto totes les formes de lluita, tot i que políticament no comparteixi la lluita armada, perquè no donava resultats.

Ja fa uns anys que s'ha esfondrat el relat mitificat sobre la Transició espanyola com a procés exemplar. Com la va viure vostè?

Amb tot cal contextualitzar i no comparteixo les anàlisis molt a la lleugera que es fan d'aquell procés. Com deia Vázquez Montalbán, la Transició va ser una correlació de debilitats, de l'oposició i del búnquer i els franquistes. L'oposició no vam ser capaços d'acabar amb el règim, volíem la ruptura però no ens en vam sortir. Hi havia la urgència d'alliberar els que estaven a les presons i vam viure els indults i l'amnistia com una victòria, ni ens vam fixar en la lletra petita que també amnistiava els botxins. Hi havia riscos d'involució molt clars, com es va veure el 23F. 40 anys de dictadura havien fet un rentat de cervell brutal i hi havia molts estomacs agraïts. A més, el règim havia fet una neteja física de l'oposició amb l'exili i amb el terror, amb empresonaments i afusellaments, i imperava un silenci brutal. El franquisme va endarrerir les conseqüència de la crisi del petroli del 1973 i va dopar l'economia perquè tenia por que esclatés alguna cosa si no ho feia. I durant la Transició va caure aquest dopatge de l'economia i va haver-hi una crisi brutal. Els primers mesos després de la mort de Franco es van conèixer com el període del desencant. I això ens va treure moltes forces a l'oposició. I també és cert que va haver-hi molts morts durant la Transició, per atemptats de l'extrema dreta o per violència dels cossos policials. Però crec que quan s'havia d'anar més a fons i haver donat més passos va ser durant el primer govern del PSOE, amb majoria absoluta. Aquí és on s'ha d'atorgar més responsabilitat, perquè fins aleshores veníem d'una etapa de por.

L'he llegit dir que "la memòria [històrica] és una eina vital per la democràcia que es vol construir" i no només nostàlgia. Les dècades d'abandonament que ha patit aquest àmbit creu que explica parcialment el creixent autoritarisme que patim a l'Estat?

El sentit de les entitats de memòria sobretot és impulsar la cultura democràtica, no tant recuperar la nostra història. És a dir, explicar què és el feixisme, la dictadura, la repressió... En la pròpia llei constitutiva del Memorial Democràtic de la Generalitat és aquesta la línia fonamental d'actuació. El que passa és que aquí hi ha un problema de la base electoral sociològica de la dreta a Espanya. S'hauria hagut de fer una Constitució antifeixista, com va passar als països on es va vèncer al feixisme, però a Espanya no va ser així. I la UCD va arrossegar la base sociològica del franquisme més un sectors democràtics, que ha tingut continuïtat amb el PP. El lògic i coherent en una societat democràtica seria que abjurés del passat franquista i això és el que no s'atreveixen a fer, perquè entra en contradicció amb una part de la seva base electoral. I això és un preu que s'arrossega.

Va conèixer el rovell de la UE, ja que durant sis anys va estar al Comitè Econòmic i Social Europeu, que en forma part. Creu que bàsicament s'ha convertit en un club d'estats que es dedica a promoure polítiques neoliberals que debiliten l'estat del benestar?

Sí, el que passa és que jo hi vaig viure una etapa interessant. El president de la Comissió Europea era Jacques Delors, que era un socialdemòcrata que malgrat la timidesa [de les mesures] va intentar fer un gir més social. Va impulsar directives de salut i protecció als llocs de treball, que han ajudat a millorar les situacions a molts països, o la directiva de comitès d'empresa europeus... Però després hi ha hagut una involució. La UE reflecteix les majories polítiques que hi ha a Europa i en el moment en què hi ha majories conservadores es nota en polítiques socials i en tots els nivells. El nostre objectiu aleshores era l'Europa social i això va acabar quan es tanca l'etapa Delors. Malgrat tot, en el context mundial la UE encara és el menys pitjor, i a diferència d'altres agrupacions econòmiques de lliure comerç encara fixa unes directives mínimes, per exemple de salut laboral, que s'han de complir. L'Estat nació com a dimensió anirà desapareixent com conseqüència de la globalització i des de l'esquerra i el moviment obrer o assolim una dimensió supranacional de les nostres lluites o a nivell nacional serem cada cop més dèbils. Crec que s'ha de recuperar la lluita per una Europa social.

A mitjans dels noranta, va ser regidor d'ICV durant dos anys a Cornellà de Llobregat. S'ha mantingut en aquest espai polític?

Sí, segueixo amb la mateixa afiliació. Comparteixo quasi tot el que planteja, però evidentment tinc discrepàncies amb aspectes polítics i això és l'interessant, que hi hagi debat i reflexió. Fins i tot vaig signar un manifest amb gent històrica del PSUC i el moviment obrer defensant la confluència d'ICV als Comuns.

En el context actual de precarització de les condicions econòmiques per a gran part de la població, per què creu que a les esquerres els costa aconseguir bons resultats en determinats barris i ciutats amb rendes no precisament elevades?

És complex. En el cas recent del 21D, va haver-hi barris que sobretot havien votat a les generals als Comuns i ara van passar a fer-ho a C's. El procés tal com s'ha portat ha despertat els dimonis i hi ha hagut una reacció visceral de gent que se sent indefensa en determinats barris. I ha votat a qui creu que més en contra està del procés. És una reacció primària perquè es veuen indefensos. I parlem de gent que son treballadors. Els que hem estat en posicions de no estar d'acord ni amb l'unilateralisme ni amb el 155 i l'autoritarisme de l'Estat hem pagat el preu de la incomprensió de sectors populars. No sé com ens en sortirem, però potser hem de tenir una estratègia més autònoma i més clara i no d'indefinició.

En qualsevol cas, sembla evident que el conflicte polític continuarà. A curt-mig termini, què creu que hauria de canviar per avançar, més enllà de l'aposta per un referèndum pactat?

Jo vinc d'una cultura, la de l'antifranquisme i el sindicalisme, en què era bàsic analitzar la correlació de forces, que no és només electoral, sinó també respecte els poders fàctics, els econòmics i Europa. I després fer una política d'aliances per guanyar força per a la teva reivindicació. Crec que això no s'ha tingut en compte i ara en veiem les conseqüències. Quan fas una política molt adreçada als sentiments i les emocions gestionar això és molt difícil, però alhora et cal un realisme que no ha existit. Crec que hem de recuperar un cert realisme, i crec que s'està en el camí, pel que veig en alguns dirigents d'ERC. A partir d'aquí la situació es pot reconduir si es té clar quina és la correlació de forces, es fa una política d'aliances i es té en compte la realitat. I amb l'objectiu final de recuperar el Catalunya un sol poble, que era l'objectiu de la cultura del PSUC Per a mi, el pitjor és que hi ha un trencament social, que és real. I potser ara toca tornar a pantalles anteriors per recuperar consensos.