Només fa tres setmanes que es va publicar, però ja apareix a les llistes dels llibres de ficció en català més venuts. Ha estat un dels títols més venuts a La Setmana del Llibre en Català i segueix una ratxa ascendent. Sola (Proa) és la primera novel·la de Carlota Gurt, l’escriptora que va debutar al panorama literari amb Cavalcarem tota la nit, un recull de contes distingit amb el Premi Rodoreda.

Hi ha moltes coses de Sola que no es poden dir perquè esventraríem la trama. De fet, no podem comentar el tema de fons del llibre perquè rebentaríem la gràcia d’una estructura articulada en un compte enrere, que funciona com una trampa molt ben executada per caçar lectors i tenir-los captius fins al punt final. Així que en aquesta conversa amb l’autora, no va de què passa a la novel·la, sinó de com escriu, de la salut de la llengua catalana i una mica de la vida, perquè al capdavall tot es barreja.

Una mica saturada de la promoció, l’autora confessa que se li fa difícil perquè hi ha coses que si les diu aixafen el llibre. Amb tot, sí que podem explicar que la protagonista és la Mei Sala Munt, un personatge que acaba transformat per la solitud. I com deien en aquell programa, "hasta aquí puedo leer". Abans d’obrir Sola, un advertiment: aquest llibre pot incomodar. Detall controlat per l’autora: "suposo que soc conscient que incomoda però no era una cosa buscada, va sortir així. Suposo que també soc una mica així… m’agrada burxar".

El tema de la solitud

"La solitud és un tema meu, és un tema que porto malament, la solitud existencial… I clar m’adono que començo a estar fins als collons de parlar del llibre, i m’acaba afectant parlar tot el dia de la solitud, primer perquè sembla una novel·la lacrimògena i no ho és. Sí que va d’emocions però no és lacrimògena. Em passo el dia parlant d’això i jo ja em sento prou sola en general i és com que m’està posant en una predisposició emocional que ara mateix no en tinc ganes. Tots estem sols i anem projectant sobre els altres, i al final estem tots cridant i no ens sentim de res. A la ciutat tothom parla i parla i aquesta necessitat de comunicar-nos…", argumenta Carlota Gurt, nascuda a Barcelona el 1976. Ella parla com escriu i el que va començar en uns cursos d’escriptura per provar si se’n sortia ha acabat convertint-la en una autora que ja té una manera pròpia d’explicar històries.

La petjada de Víctor Català

El títol de la novel·la remet volgudament a un dels clàssics de la literatura catalana. "Una mica la idea era fer una novel·la amb l’excusa de fer una versió de Solitud, que era una excusa més que un propòsit perquè necessitava un lloc per on començar. Volia fer una novel·la però no sabia com fer-ho i vaig pensar que estaria bé partir d’una cosa que no fos meva i tenia clar que la protagonista volia que fos una dona", aclareix la Gurt.

Però no es tracta d’un homenatge tintat de rosa, no. Aquest no és el to de Carlota Gurt. Per exemple, en un dels passatges de la novel·la la protagonista i un altre personatge, que es diu Flavi, carregats de vi i ratafia, es mofen d’alguns passatges de Solitud. I aquest és el perquè: "La Català encara que sigui una mica heretgia dir-ho la cosa de la llengua és dura i de vegades és antipàtica, n’has de tenir ganes de llegir-la, i ha passat el temps i se li nota, i llavors al final era més com un joc. De vegades agafes frases que els hi ha passat malament el temps, sobretot en coses d’estil, hi ha repeticions, hi ha coses poc polides, adverbis en ment, però era un altre temps i s’escrivia d’una altra manera. Ara no vull dir que jo ho faci millor, eh? I crec que Solitud té molt mèrit perquè té una força a dins que va més enllà d’una frase concreta. I era una mica riure’s una mica del mite encara que en el fons m’agrada molt".

Naturalitzar la llengua perquè no sigui farragosa

Malgrat que en Flavi diu "cucaracha" una de les coses que caracteritzen la manera d’escriure de Carlota Gurt és com treballa el català: "Intento ser bastant respectuosa amb la llengua i si escrivim en català escrivim en català i no en castellà, però hi ha coses… Com per exemple quan faig servir insults de vegades em costa perquè no vull entrar al castellà, però hi ha paraules que tenen com una creu. La paraula panerola ho sento però no té la bombolla de cosa fastigosa, jo penso en panerola i no em convoca fàstic. Panerola és una paraula de diccionari, per a mi no és una paraula viva. El verb regalimar en català és molt bonic i si te’n vas a l’equivalent directe en castellà que seria chorrear és catastròfic, la bombolla poètica que l’acompanya no és la mateixa. I amb panerola em passa el mateix. Llavors hi ha paraules que em costa molt prescindir. Ja prescindeixo, per exemple, de l’apretar i em costa molt perquè el verb apretar el necessito, però has de dir prémer o estrényer".

La degradació del català

El resultat de tanta cura i esforç és una llengua natural, viva i directa. Però conscient de la degradació del català Carlota Gurt reivindica que cal un esforç: "Al final dius si els israelians van poder ressuscitar una llengua morta de veritat, que nosaltres els catalans que tenim una llengua viva però agonitzant no en som capaços? El que passa és que la gent s’omple molt la boca dient soc molt català, ara se me’n refot la llengua. Per exemple, la meva germana parla molt malament. Al final ens hem criat a la mateixa casa, però a Barcelona s’ha degradat molt el català, els meus germans diuen coses que penso i això d’on collons ho han tret? Se m’ha caigut, que t’ha donat… Aquesta mena d’estructures no venen de casa meva, però a Barcelona hi ha una degradació del català que de tant sentir-ho tot es normalitza. Jo vaig marxar, però dic bueno, vale i pues, i m’hauria de netejar. Hi ha la sensació que el català és una cosa per a tietes, amb tot el meu respecte per a les tietes, però al final s’ha de reivindicar que el català sigui sexi i la literatura sigui sexi, perquè ho són, i al final has de fer més cas a l’Alcover Moll que ho recull tot i l’IEC passar-te’l una mica pel forro perquè hi ha unes coses…"

La natura

A Sola una mena de foscor bruta ho embolica tot, hi ha molts personatges que semblen dolents, però que potser no ho són, i un altre protagonista que l’autora coneix molt bé: el bosc. L’autora té un vincle fort amb la natura. La natura és molt present en aquesta novel·la i també arreu de la seva producció literària. De fet edicions Sidillà acaba de publicar un llibre que es diu Natures on hi ha relats d’autors com Melcior Comes, Adrià Pujol o Núria Cadenes.

A ella la natura li agrada per mirar-se-la i llavors utilitzar-la. "La natura no és innocent, la innocència no existeix, són d’aquestes coses que tenim mitificades a dins, una mica com la infantesa, no? Aquesta mitificació que la infantesa és un moment tan feliç i tan maco doncs bé, no sé, en el meu cas no ho va ser i crec que és una mena de cuento que ens venen".

Escriure

La Carlota Gurt escriu contes i ara novel·la, i la mareja una mica això de "fer el salt a la novel·la". Li agrada escriure independentment del gènere. Tot i que hi ha dies que quan escriu tot li surt mort i no sap per què: "De vegades penso que si fos capaç de fer el que tinc al cap de fer… però no en sé prou! Això és com quan tu vols dibuixar un elefant, dins el teu cap el veus, però després no el pots fer, i escriure és una mica això. Dins el meu cap tinc una idea, però després quan l’executo és un elefant mal fet".

Fa relativament poc que es belluga pel món literari i troba que "hi ha molt poca transparència i intento que no m’encasellin en capelletes, intento anar bastant a la meva. M’adono que la gent em tracta d’escriptora i se’m fa molt estrany, no ho sé… em vaig ubicant. De moment continuaré escrivint i també estic traduint. Vaig demanar beques, me les han donat totes i he d’escriure molt. Llegeixo menys del que hauria de llegir… i sempre estic llegint vides i correspondències de dones com la Gormick, la Winterson, i ai no hi ha cap dona feliç que escrigui? Arribes a la conclusió que hi ha poques dones felices que escriguin".