A Daniel Sirera se li ha de reconèixer una cosa: mai ha perdut unes eleccions. També és cert, que tampoc n’ha guanyada cap. El seu pas per la presidència del PP català va ser breu i accidentada i no va arribar mai a ser cap de llista pels populars. Ni tan sols va ser candidat a presidir el partit. Va ser posat a dit per Gènova i substituït pel mateix procediment.

Aquest és l’home a qui Carlos Mazón, president del PP valencià, li ha encarregat bastir una estratègia capaç de fer tornar als conservadors a la Generalitat i, de pas, recosir un partit que encara no s’ha recuperat de les ferides que va deixar la defenestració de males maneres d’Isabel Bonig.

L’arribada de Sirera a bombo i plateret –des del seu nomenament ja ha concedit diverses entrevistes- coincideix amb un PP valencià en plena recuperació del discurs més furiosament anticatalanista i potser per això, el flamant assessor tracta de demostrar que té l’ADN correcte: tres dels quatre avis valencians, a més de la seva actual parella, i vacances a Xèrica. Fins i tot assegura que parla "valencià i català". Tant ha insistit en aquesta idea que en alguna entrevista reconeixia que "potser s’estava posant la bena abans de la ferida", perquè, a qui hauria de molestar que un català trobara faena a València?

I és cert que el discurs de Sirera no desentona amb l’anticatalanisme de Mazón. Fins i tot semblaria que l’exacerba. Els seus punts forts són la invasió catalana, el Procés, la propaganda de TV3 o l’ensenyament de valencià a les escoles. També ha insistit en les responsabilitats de la vicepresidenta Mònica Oltra en els abusos sexuals a menors tutelades –un tema que el PP ha tractat d’utilitzar tergiversant un informe del Síndic de Greuges- o en la mort de set persones en un incendi en una residència concertada de tercera edat a Montcada (Horta Nord). Un tema sobre el qual el PP ha editat un agressiu vídeo acusant Oltra d’aquestes morts tot imitant l’estètica de les víctimes de l’accident del metro del 2006, que potser podria ser la primera decisió de Sirera com a estrateg.

Pot funcionar-li aquesta radicalització del discurs al PP? Només el temps ho dirà, encara que les enquestes publicades des de l’arribada de Mazón a la direcció del partit no semblen indicar-ho. Podrà Sirera revertir aquests mals auguris? De nou, caldrà esperar per saber-ho. Encara que el seu currículum no l’acompanye.

Format des de ben jove a les Noves Generacions, Sirera, advocat de professió, va aconseguir la seua primera acta de diputat al Parlament català el 1995, amb només 28 anys. El seu moment de glòria, però, va trigar força més temps a arribar. El juliol del 2007, el llavors secretari general del PP, Ángel Acebes, va decidir liquidar Josep Piqué al capdavant de la delegació catalana, després d’una intensa campanya d’assetjament per part dels mitjans més conservadors que consideraven l’exministre d’Aznar, "massa catalanista". El seu successor, nomenat a dit des de Gènova, –en una operació que podria recordar la que ha substituït Bonig per Mazón- va ser Daniel Sirera. Va ser en aquella època que Joan B. Culla, des de les pàgines de El País, escriuria que el PP havia "reemplaçat a Plácido Domingo per Chiquito de la Calzada", en una analogia que potser no ha resistit molt bé el pas dels anys.

El poder al partit, però, no li va durar massa a Sirera. Rebutjat per l’estructura orgànica –controlada llavors pels germans Fernández Díaz- i amenaçat per la popularitat de Montserrat Nebrera, qui havia estat un fitxatge estrella de Josep Piqué, s’hi va mantenir només un any. Gènova, davant la possibilitat que una independent s’apoderara del control del partit a Catalunya, va optar per fer retirar les candidatures de Sirera i Fernández Díaz i va imposar a Alícia Sánchez Camacho. Aquesta aconseguiria la victòria contra Nebrera al congrés del 2008 per un estret marge (56% a 43%) i Sirera –sense haver estat mai cap de llista en unes eleccions- tornaria a esdevenir diputat ras, amb l’afegit que va haver de cedir el seu seient al Senat a Sánchez Camacho, qui no havia aconseguit escó per Girona.

Sirera no devia prendre’s massa bé el relegament, perquè mesos després un fotògraf parlamentari de El Punt Avui captaria a la pantalla del seu mòbil, el text d’un SMS que estava enviant a la llavors també diputada popular Carina Mejías. "¿Qué quieres que te cuente? ¿Por qué no me presenté? Porque al girar la vista atrás solo estarías tú, el Tutu, el Berman, la Nadal y cuatro más. Este partido es una mierda". Malgrat que Sirera es desmentiria immediatament i amenaçaria en querellar-se amb el fotoperiodista, el contingut del missatge no cauria bé dins del seu propi partit. La llavors portaveu parlamentària popular, Dolors Montserrat, no dubtaria a demanar-ne la dimissió.

Al final la sang no va arribar al riu, i el 2012, la mateixa Sánchez-Camacho recol·locaria a Sirera com a conseller del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) malgrat no ser periodista ni tenir cap relació amb el món de la comunicació. De fet, el mateix Sirera havia defensat diverses voltes que el CAC no tenia raó d’existir i que tenia "atribucions que només haurien de tindre els tribunals de justícia". A pesar d’això s'hi ha estat gairebé una dècada –fins a la seua renúncia fa poques setmanes- amb una retribució de 111.000 euros anuals. Durant aquests anys Sirera va convertir-se en un dels màxims crítics amb la CCMA des de dins del CAC, incloses denúncies al Polònia, un programa pel qual va fer un simpàtic cameo en l’època de president del PP català.