Els caps de la banca i les energètiques s'embutxaquen més de 80 milions en un any de beneficis rècord

Els presidents i consellers delegats de la gran banca i les quatre principals companyies elèctriques i gasistes de l'Ibex35 es van embutxacar més de 80 milions d'euros en salaris, pensions i altres complements per gestionar-los al capdavant d'aquestes empreses l'any passat, en què bona part d'elles van assolir resultats de rècord alhora que les seves polítiques comercials disparaven la inflació i dificultaven, per encariment, l'accés de famílies i empreses a dos serveis essencials com l'energia i el crèdit.

L'augment dels interessos està provocant l'asfíxia financera dels milions de famílies hipotecades amb crèdits de tipus variable, que veuen com les seves quotes mensuals arriben a duplicar-se en un any i mobilitzen els estalvis per pal·liar aquesta situació, mentre que els elevats preus de l'energia en l'ascens del qual juga un paper clau el recurs als combustibles fòssils, afegeixen més pressió si és possible als pressupostos d'unes llars que ja s'estan veient obligades a modificar els seus hàbits alimentaris i de mobilitat davant les dificultats per arribar a final de mes en un escenari de moderació salarial que intensifica la pèrdua de poder adquisitiu.

Els 83,87 milions que, segons les dades difoses per les mateixes companyies i remesos a la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) com a informació rellevant les tres últimes setmanes, sumen els sous i complements que es van repartir els 18 presidents i consellers delegats d'aquestes deu empreses, la majoria amb increments superiors als de l'IPC (Índex de Preus de Consum), que va tancar l'any en el 5,7%, equivalen al salari mitjà de 3.439 treballadors espanyols, que l'INE ( Institut Nacional d'Estadística) situa a 2.032,05 euros bruts mensuals o 24.384,60 anuals.

Una mica més de la meitat d'aquesta massa salarial, 48,2 milions de 83,87, en què s'inclouen els components salarials fixos i variables en metàl·lic, les remuneracions en espècie (accions, bàsicament) i les aportacions a fons de pensions i assegurances de vida, es concentra en els alts executius de tres empreses: l'energètica Iberdrola i les financeres Santander i BBVA, líders dels seus respectius sectors en tots dos casos en el negoci global.

L'executiu més ben pagat del país és el president d'Iberdrola, José Ignacio Sánchez-Galán, que va rebre ingressos i accions per valor de 13,06 milions d'euros, amb un lleuger descens de l'1,1% en relació amb les retribucions de l'any anterior però amb un augment de l'1,2% a la part salarial. La seva remuneració sextuplica la que va rebre l'executiu que el segueix a l'escalafó de l'elèctrica, el conseller delegat Armando Martínez, que va ser de 2,125 milions d'euros.

Immediatament darrere de Sánchez Galán se situen Ana Patricia Botín, presidenta executiva del banc Santander, que va percebre retribucions per 11,735 milions, en aquest cas amb un descens de quatre punts i mig, i José Luis Álvarez, que va tancar el seu últim exercici com conseller delegat d'aquesta entitat financera amb una remuneració conjunta de 9,575 milions d'euros.

Les remuneracions de la majoria dels principals executius de les deu empreses financeres i energètiques van créixer l'any passat en proporcions netament superiors a les del cost de la vida, amb el cas extrem en termes relatius del conseller delegat d'Unicaja, Manuel Menéndez, que va veure augmentar els seus un 142,17%.

Les retribucions brutes dels alts executius resulten entre nou i 196 vegades superiors, en els casos de Sánchez-Calero i Ana Patricia Botín, als salaris mitjans dels empleats de les seves empreses, que per altra banda es mouen en una forquilla que va de gairebé duplicar el sou mitjà dels treballadors espanyols, com passa amb els 43.000 euros bruts anuals d'Unicaja, a estar a prop de quadruplicar-los amb els 83.000 d'Iberdrola.

Quan el conveni es menja la pujada salarial

"En aquest sector qui realment guanya són els directius amb aquests sous i els accionistes majoritaris, que són principalment fons d'inversió, amb el repartiment de dividends", explica Juan José Paredes, cap de Banca de CGT, que anota com "amb l'IPC de l'any passat hi va haver pressió sindical perquè les empreses revisessin a l'alça les pujades pactades, perquè la situació és insostenible, i es va aconseguir que Aebanca obrís la taula de negociació per parlar de salaris". Tot i això, afegeix, l'acord final "ni tan sols cobreix la pèrdua de poder adquisitiu de l'any passat, i en portem dos en què suma 13 punts".

La situació és similar al sector de l'estalvi, el de les antigues caixes avui bancalitzades, en què la pujada pactada a finals de gener per a aquest any va ser del 4,25% sobre el sou base del conveni, un percentatge que s'afegeix al 1% ja previst i amb unes pujades mínimes de mil euros anuals per treballador.