"La I República va mostrar que un país sense reis i sense el que la monarquia representava podia ser un país millor. Amb més educació, amb més drets per a les classes postergades, amb més vida municipal, amb separació entre Església i Estat, amb pau i menys militarisme, amb relacions federals i confederals entre els pobles peninsulars. Tot això es va posar sobre la taula el 1873", explica Gerardo Pisarello (Tucumán, Argentina, 1970) sobre el seu nou llibre, La República inesperada (Escritos Contextatarios).

El secretari primer de la Mesa del Congrés i diputat d'En Comú Podem, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona, aprofundeix en una entrevista a Público sobre les bondats del període que transcorre des de la Revolució Gloriosa (1868) a la restauració de la monarquia de 1874.

"Milers de dones de condició modesta es van polititzar amb la Primera República. Algunes, com Concha Boracina, van arribar a presidir cantons republicans. Va ser una utopia democràtica bella. I si no va triomfar, va ser sobretot perquè va tenir enemics poderosos i implacables. Començant pel partit terratinent, rendista i esclavista, que mai no va perdonar la República que defensés l'autonomia de Cuba i de les colònies d'ultramar", afegeix.

I per què un assaig històric sobre la I República? Per l'"oblit deliberat" a què està sotmès aquest important passatge històric. "Franco deia que calia esborrar el segle XIX de la història. I el que tenia al cap, sens dubte, eren les revoltes democràtiques que van conduir a canvis com el de la I República. Els seus hereus no són gaire diferents. Isabel Díaz Ayuso [presidenta de la Comunitat de Madrid, del PP] es dedica a agitar l'espantall d'una nova República federal i laica, com la del 1873. I a Pablo Casado [expresident del PP] li agradava cridar des de la tribuna "compte que venen els cantonals!", relata.

Pel que fa a l'adjectiu que acompanya el titular, "inesperada", Pisarello destaca que tant la I República com la II, de la qual es compleixen 92 anys aquest 14 d'abril, "van arribar d'una manera una mica inesperada i en contextos internacionals molt poc favorables per a les forces democràtiques i republicanes". A la primera, recorda, Europa estava en un moment conservador, "s'acabava d'esclafar la comuna de París", i a la segona, el nazisme i feixisme estava en auge al continent.

"Les tradicions republicanes van muntar ateneus, sindicats, cooperatives, biblioteques. Van anar construint institucions republicanes des de baix, però aquesta va arribar quan menys ho esperaven. Pocs republicans van pensar que Amadeu de Savoia renunciaria al tron el 1873. I pocs van pensar que unes eleccions municipals obligarien a Alfons XIII a fugir d'Espanya l'abril del 1931. Així que sí, les dues repúbliques van ser en certa manera inesperades i van subsistir amb gran valentia en condicions adverses, ja que a Europa bufaven vents reaccionaris en tots dos casos", argumenta.

Amb aquestes experiències, i davant l'anhel d'una III República, ara hi ha un ambient favorable per pensar que l'horitzó republicà estigui més a prop que lluny? "Mentre més s'adverteixi la inutilitat de la monarquia, més anirà calant l'alternativa republicana. Si la monarquia són els excessos de Joan Carles I i de Froilà o els flirteigs amb la ultradreta, el republicanisme creixerà", afirma amb rotunditat Pisarello, que va aprofundir sobre la crisi de la darrera restauració borbònica a la seva anterior obra, Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbónica (Akal), la qual publica ara la segona edició ampliada.

Més enllà d'aquesta premissa, el parlamentari posa en relleu abonar el terreny polític i social amb iniciatives que la precedeixin, com va passar amb els pactes federals de 1869 i el Pacte de Sant Sebastià de 1930, "acords amplis entre diferents tradicions republicanes per superar els privilegis i l'opacitat de la monarquia", descriu.

Tot i això, destaca el concepte del "republicanisme de les coses concretes". "Reconèixer drets als riders, a les persones trans, a les treballadores de la llar o apujar el salari mínim ja és republicanisme. El que cal és que aquest republicanisme de les transformacions quotidianes es vinculi al republicanisme com a canvi de règim", explica.

En qualsevol cas, Gerardo Pisarello albira amb optimisme l'horitzó republicà. "La història està oberta. Que la I i la II República fossin inesperades també vol dir que n'hi pot haver d'altres més. I que cal estar llestos perquè de vegades el que sembla impossible, només triga una mica més a arribar".