Tica Font és presidenta del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs i és experta en economia de defensa, comerç d'armes, pressupostos de defensa, indústria militar, noves armes i seguretat. També ha estat professora d'educació no formal, tutora de la Universidad Nacional a Distancia (UNED) i tècnica de medi ambient a la Diputació de Barcelona.

L'entrevistem amb motiu de l'escalada en el conflicte al Pròxim Orient, després de l'inici de la invasió israeliana del sud del Líban i la primera resposta militar de l'Iran. Així mateix, també coincideix amb la publicació de l'informe La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza. En ell, el Centre Delàs identifica 12 entitats financeres espanyoles, entre les quals destaquen Santander i BBVA, que han finançat empreses que subministren armes i munició a Israel.

Font argumenta que el Govern espanyol "mai ha dit que faria un embargament", sinó que, en tot cas, el ministre d'Afers Exteriors Albares va parlar d'aturar temporalment les autoritzacions d'exportació. Això significa, per tant, que tot allò que es demanés abans del 7 d'octubre de 2023 "es continua executant perquè correspon a contractes previs". Per a l'experta, no és una acció "significativa", atès que no hi ha una "voluntat política" real ni per part d'Espanya ni d'Europa d'aturar el comerç d'armes amb Israel. 

Quin paper juga la banca espanyola en el genocidi de Gaza?

La indústria armamentística treballa en funció de la demanda dels estats. Si la comanda ve del mateix país, la indústria té uns terminis de lliurament i ja està. Però si ve d'un estat diferent, la indústria necessita el permís d'exportació del seu govern. Depèn del que es demani, la producció pot ser més o menys ràpida. Un submarí o un vaixell de guerra poden tardar set o vuit anys. Les indústries necessiten crèdit per a la producció perquè els compradors no ho paguen tot de cop, si és a llarg termini. Aquí és on entren els bancs.

Poden comprar accions directament i quedar-se un percentatge de la indústria. Bankia, abans de la crisi financera del 2008, era propietària del 20% de l'empresa [de transport i defensa] Indra. Quan Bankia va fer fallida, el Ministeri de Defensa espanyol, a través de la xarxa pública d'empreses, va comprar les seves accions.

Això pot ser un procediment. El segon són els fons d'inversió, on la gent posa diners sense saber exactament què es fa amb ells. Els paquets es fraccionen molt i pot ser que un cert percentatge vagi a la indústria militar. I, en tercer lloc, l'última forma de participació de la banca poden ser els crèdits a l'exportació, per a les assegurances o per la logística. Siguin crèdits de producció o accionariat, d'alguna manera estan contribuint a la producció d'armes.

En el darrer informe publicat assenyaleu el pes de Santander i BBVA. Com respondria a l'argument que aquestes entitats estan operant legalment, sense cap responsabilitat directa sobre com s'utilitzen les armes produïdes amb el seu finançament?

No s'ha de confondre la responsabilitat legal amb la moral. Els bancs diuen que les fàbriques, les inversions i les produccions no vulneren la llei. Però nosaltres fem una valoració ètica i econòmica. El benefici que obtenen no té un pes molt gran. Per tant, la pregunta que s'ha de fer és: si no és per rendibilitat econòmica, per què la banca continua concedint crèdits i invertint en la indústria militar?

Per què?

Perquè és una manera de relacionar-se amb els estats i de fer intercanvis de favors. Els estats necessiten que la indústria funcioni.

Com s'explica que Espanya reconegui Palestina mentre alhora afavoreix la indústria que produeix armes utilitzades a Gaza?

El hàndicap no està a reconèixer Palestina, que és una acció política, sinó que el Govern espanyol no ha fet res per frenar Israel. La indústria militar israeliana té accionariat en empreses espanyoles. Compra companyies sense canviar el nom i pot produir per Espanya o Europa i, per tant, participar dels fons europeus i obtenir subvencions per al desenvolupament de noves armes.

El reconeixement simbòlic està molt bé, però a Israel no se li ha tocat cap punt neuràlgic de l'economia militar. No se li ha impedit accedir a la indústria europea ni als projectes europeus.

Caldrien canvis legals per impedir fer negocis d'aquesta mena?

Per assolir canvis legals cal voluntat política. Ningú ha qüestionat treure la indústria militar israeliana d'Europa.

De quina manera es pot forçar la voluntat política?

Israel només canviarà quan perdi suport militar, sobretot dels Estats Units i d'una bona part de la Unió Europea. Hi ha portaavions que protegeixen Israel de qualsevol atac de míssils de l'Iran o del Iemen.

Israel posseeix una enorme indústria militar i de seguretat. De fet, promou els seus productes "provats en combat" en el conflicte a Palestina, on l'ONU denuncia constantment vulneracions de drets humans. Aquest fet no hauria de comportar un embargament permanent?

Si fa setanta anys que l'ONU ho denuncia i no passa res, per què ha de passar ara? Netanyahu acaba de declarar a António Guterres [secretari general de les Nacions Unides] persona non grata perquè no ha condemnat prou els actes de Hamàs i de l'Iran.

Queda un mes per a les eleccions presidencials als Estats Units. Com pot influir aquest impàs?

Ni Biden, ni Kamala, ni Trump faran cap moviment radical. Demanen prudència perquè no tenen clar com pot afectar el vot. Tot plegat es pot enredar, però els Estats Units no s'involucrarà massa fins a les eleccions. I mentrestant, Netanyahu va guanyant popularitat a Israel. Té diversos processos judicials que no s'executaran i va sobrevivint. Els primers que l'han d'aturar són els ciutadans israelians, cal un gran moviment social, però de moment el pes de la població està lligat a la dreta, ultradreta i als ultraortodoxos.

De tornada a Espanya, el PSOE va votar a favor d'un embargament d'armes...

El Govern espanyol mai ha dit que faria un embargament. Ni ho ha dit ni ho ha fet. Un embargament es decreta per llei i es registra a Nacions Unides i a la Unió Europea. El ministre [d'Afers Exteriors] Albares va anunciar que Espanya faria una aturada de les exportacions.

Quina diferència hi ha?

L'embargament va més enllà d'aturar les exportacions. Afectaria les compres que fem a Israel i afectaria la indústria israeliana que participa en empreses espanyoles. L'embargament podria ser d'armes o es podria fer de més coses. De moment, només han dit que aturarien temporalment les autoritzacions d'exportació. Això vol dir que la Junta Interministerial no concedeix noves autoritzacions, però aquelles anteriors als 7 d'octubre de 2023 s'estan executant perquè corresponen a contractes previs.

Si, per exemple, al Nadal s'acabés l'aturada, al gener es podrien reprendre les autoritzacions. És un moviment que no significa res. La indústria ja sap que no ha de demanar permís ara i ha d'esperar que s'aixequi la parada.

Per tant, no hi ha un interès real del Govern espanyol a frenar les relacions comercials amb Israel.

L'única qüestió que canviaria el que ha fet el Govern espanyol és si Palestina fos reconegut com un estat de ple dret. Per a la legislació internacional, no és el mateix que Israel ataqui un estat sobirà que una colònia.

Què ha de fer Palestina per ser reconegut com un estat sobirà?

Que hi hagi més països que el reconeguin i que el seu estatus a Nacions Unides canviï. Si és un estat sobirà, hi ha fronteres, un marc legislatiu diferent i un govern propi amb un exèrcit que pot armar-se. Hamàs i Hezbollah no són exèrcits, són grups armats. Israel pot accedir al mercat i comprar el que vulgui i on vulgui, sempre que estiguin disposats a vendre-li. Si mires qui ven a qui a l'Orient Mitjà, els països occidentals (Estats Units, Unió Europea, Regne Unit, Canadà) no venen res a l'Iran, Síria, el Líban, Palestina o el Iemen. En canvi, sí que s'ofereixen a l'Aràbia Saudí, Emirats Àrabs, Oman, Israel... L'Iran fabrica armament, però allò que no produeix, ho compra a Rússia i la Xina.

Si no hi ha voluntat política, què pot fer la ciutadania per exercir més pressió?

Malgrat que no s'estigui fent, l'eslògan de l'embargament em sembla bo. A Sud-àfrica va resultar exitós. Però per aplicar-lo de veritat necessitem el suport de la població i, sobretot, de les grans empreses. L'embargament es pot estendre a altres qüestions, que els supermercats s'ho prenguin seriosament i no venguin productes israelites. Fins que no es toca la butxaca, no es fan passos.

El Govern espanyol només ha parlat d'aturar exportacions, però han quedat bé davant l'opinió pública. Semblen els més progressistes d'Europa i la població està més o menys contenta. Hem de continuar pressionant amb l'embargament i la denúncia que es fa de Carrefour, per exemple, és una bona iniciativa.

Cal demanar al Govern espanyol que tingui un control sobre l'activitat dels Estats Units a [la base naval de] Rota. És la seva porta d'entrada al Mediterrani, on segurament porten material que utilitzaran allà i on poden estar atracant vaixells amb destí Israel. Hi ha un tractat bilateral que diu que els Estats Units informaran Espanya, però ni uns informen ni els altres pregunten.