Com tantes altres persones, Jéssica Albiach (València, 1979) va fer el salt a la política institucional el 2015. Durant la passada legislatura va ser diputada de Catalunya Sí Que es Pot i va optar, sense èxit, a la secretaria general de Podem. Des del setembre presideix el grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem, càrrec al que va arribar arran de la dimissió de Xavier Domènech. A quatre mesos d'unes eleccions municipals, i europees, en què els comuns es juguen bona part del seu capital polític, sobretot en funció del que passi amb l'alcaldia de Barcelona, Albiach conversa amb Públic sobre l'actual situació a Catalunya i l'Estat, la proposta de Constitució catalana dins un Estat espanyol plurinacional i les negociacions dels pressupostos de la Generalitat, entre d'altres qüestions. Planteja recuperar grans consensos dins la societat catalana.

Al "Document d'estratègia i acció política", el full de ruta que heu aprovat aquest dissabte, plantegeu l'elaboració d'una Constitució catalana en el marc d'un Estat espanyol plurinacional. Implicaria abordar una reforma de la Constitució estatal. Això és insuficient per a una part important de la societat catalana i, alhora, en l'actual moment sembla complicat que li doni suport una part significativa de la societat espanyola. Li veieu recorregut?

Aquesta proposta que ara aterrem és la mateixa que fa un any i mig, quan va néixer Catalunya en Comú. Diem el mateix que en el document de l'ideari: parlem de de la Constitució catalana, del blindatge dels drets socials, del feminisme com a punta de llança per a totes les lluites que hem d'encarar, d'ecologisme, de lluita contra la repressió,... És cert que ara estem en un moment complicat tant a nivell català com a nivell de l'Estat. Si fa cinc anys, quan va néixer Podemos, el sentit comú va virar cap a les postures més progressistes i d'esquerres, ara amb l'aparició de Vox, que no deixa de ser una escissió del PP i no és res nou, sembla que el sentit comú generalitzat està virant cap a posicions més conservadores, retrògrades i d'extrema dreta. No ho hem de veure en un context aïllat, sinó que forma part d'una onada global. I, per tant, ara més que mai són necessàries postures que són valentes. I no s'han de fer amb una mirada curta, sinó que des dels teus principis ideològics.

Al final només hi ha dues alternatives. O tens les posicions que acaben representant Vox, PP i Cs, que no dic que siguin exactament el mateix; o, paral·lelament, queden les postures progressistes que han de reconèixer la plurinacionalitat; un Estat que ha de ser republicà, perquè la monarquia ja no representa i està tacada de corrupció; i el feminisme. Aquests són els tres punts centrals que ha de recollir una Constitució catalana, però també la reforma de la Constitució estatal.

Aquesta proposta de Constitució catalana la veieu com un punt de partida o un punt d'arribada, tenint en compte que el Govern de Sánchez ofereix recuperar la reforma de l'Estatut i, en canvi, la meitat de la societat catalana vol anar més enllà?

S'han de treballar vàries línies en paral·lel. S'ha de treballar en una constitució catalana i paral·lelament en un pacte de claredat per fer un referèndum, que al final és el que decidirà quin és el punt d'arribada i quin és el de partida. Crec que el gran error del que planteja Pedro Sánchez amb l'Estatut és que no pots mirar cap al passat, perquè en aquests dos anys han passat moltíssimes coses. Després de les mobilitzacions dels darrers anys a favor del dret a decidir, que és un espai que es consolida al 80% de la població i no parla només del referèndum, sinó també del front antirepressiu i d'una república, la proposta de Sánchez mira al passat. És zero inclusiva amb les demandes d'aquesta ciutadania i no pots governar-hi d'esquenes. Ha de ser valent i tenir coratge. Si no mira a Catalunya i no l'escolta realment, perquè el diàleg ha d'anar acompanyat de fets i continguts, al final acabarà com Susana Díaz.

La proposta de Sánchez respon al màxim que pot assumir l'actual PSOE, tenint en compte els posicionaments de certs barons territorials del partit, la irrupció de Vox i l'apropament a l'extrema dreta de PP i Cs?

Crec que Pedro Sánchez ha de decidir què vol ser de gran. Hi ha algunes declaracions de determinats barons territorials del PSOE que fan por, estan plenes d'odi i mostren que no entenen la plurinacionalitat. Podrien estar tranquil·lament a Ciutadans. Però ell quan va guanyar les primàries ho va fer parlant de plurinacionalitat i hauria de tenir present qui li va donar suport a la moció de censura. Ha de ser valent i en això nosaltres tenim un paper important. Igual que l'hem arrossegat cap a posicions progressistes en els pressupostos de l'Estat, crec que també l'hem d'anar arrossegant cap a postures que parlen del dret a decidir. No fa tants anys el Partit Socialista estava també en aquesta línia.

Els comuns mai us heu mogut del referèndum acordat i vinculant. Plantegeu que el Pacte de Claredat ha de servir per acordar una proposta concreta sobre com ha de ser el referèndum i dieu que han d'existir majories qualificades per tirar endavant qualsevol canvi en l'estatus polític. Què és per a vosaltres una majoria qualificada?

Quan parlem del Pacte de Claredat, que el proposem com a pla de treball per a la taula del diàleg que es tornarà a reunir l'1 de febrer, plantegem que abans d'anar a [veure] Pedro Sánchez, hem de ser els catalans els que hem de dir com ha de ser el referèndum. Hem de dir quina o quines han de ser les preguntes, com s'han de llegir els resultats, com s'implementarien i quines han de ser les garanties. I crec que en això sí que ens podem posar d'acord. Sobre les majories qualificades el que diem és que un resultat, siga el que siga, no pot basar-se en el 51%. Hem de recuperar els grans consensos, igual que en el seu moment va ser-ho la immersió lingüística. Hem de trobar com traslladar aquest 80% que està a favor del dret a decidir al Pacte de Claredat al Parlament, tenint com a referent els dos terços, és a dir, els 90 diputats, d'experiències prèvies. 

Quan es parla d'una Llei de Claredat sempre es pensa en el Canadà, però precisament allà es va fer al revés del que plantegeu, perquè qui va fer-la va ser el govern federal, sense acord amb l'independentisme quebequès. A què respon el vostre camí? A la manca de predisposició del Govern espanyol?

Òbviament ja estem veient que el Govern espanyol no té la mateixa predisposició. Es parla molt de la via canadenca o la via escocesa, però crec que hauríem de parlar de la via catalana. En una situació tan traumàtica com la que estem vivint, plena d'excepcionalitat i repressió i en la que determinats consensos s'han anat trencant, volem aprofitar aquest Pacte de Claredat per recosir determinats posicionaments a Catalunya. Si ens creiem que Catalunya és una nació, tenim tot el dret i la responsabilitat de dir com volem que sigui el procés. I més ara que tenim aliats a la resta de l'Estat per tirar-lo endavant.

Vols dir que són prou nombrosos aquests aliats?

Tenim aliats i aliades, el que passa és que potser sembla que no sumen, però hi anirem treballant.

El 29 de novembre us vau reunir amb els responsables d'Economia del Govern per parlar dels pressupostos. Demaneu, entre d'altres qüestions, la reversió de les retallades i una reforma fiscal progressiva per donar-hi suport, però les posicions estaven molt allunyades. Des d'aleshores hi ha hagut algun gest més?

El que demanàvem són uns pressupostos socials i expansius per començar a revertir les retallades, tenint clar que amb un sol pressupost no s'aconseguirà revertir-les totalment. Per poder-los tirar endavant, el que fèiem era recollir les demandes del carrer, des dels bombers a la comunitat educativa o els professionals sanitaris, que van protagonitzar les mobilitzacions de la tardor calenta, i posar-les al nostre document de propostes. Sabem que la situació financera de la Generalitat no és bona, i per això cada vegada que sigui necessari anirem a reclamar a l'Estat una millora del sistema de finançament per a Catalunya, però mentre això passa necessitem ingressos per poder elaborar aquests pressupostos socials. Proposàvem la lluita contra el frau fiscal, tenint clar que no té un efecte immediat, i després dues vies més: una és la reforma fiscal i l'altra és l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat (PGE). En el seu moment aquesta suposava uns 2.200 milions més per a Catalunya i ara s'ha rebaixat a uns 1.700 o 1.800 perquè el PP va vetar el sostre de dèficit al Senat. Des d'aleshores no hem tornat a tenir una reunió oficial [amb el Govern], però sí que hi ha hagut contactes. El que veiem és que continuem lluny.

Al Govern hi ha, com a mínim, dos actors, que segurament tenen visions diferents sobre la fiscalitat. El que ha transcendit, de moment, és que no volen sentir a parlar d'apujar l'IRPF a les rendes altes i només s'acceptaria eliminar algunes de les bonificacions de l'impost de Successions. Si això no canvia, hi ha recorregut per a l'acord?

Si això no canvia, que ens expliquin com faran uns pressupostos socials, perquè si no aproven els PGE ni fan la reforma fiscal, que ens expliquin d'on sortiran els diners. Amb l'IRPF, parlem d'una reforma que només afectaria el 2% de la població, a partir dels 90.000 euros, i és similar a la que s'ha fet al País Valencià, amb el suport de Compromís i el Partit Socialista, no seria res revolucionari, sinó simplement començar a redistribuir després d'una crisi que ha colpejat sobretot les classes treballadores. Pel que fa a Successions, el que ells proposen només aportaria un 10% del que nosaltres demanem.

És plantejable un escenari en què no s'aprovin els pressupostos de l'Estat i sí els de la Generalitat?

Crec que difícilment els pressupostos de la Generalitat seran votables sense aquestes vies d'ingressos.

Has defensat que els PGE són bons per a la majoria de la població i has reclamat a ERC i el PDECat que els votin. Ells demanen gestos polítics al Govern del PSOE. Quina pressió feu al Govern de Sánchez perquè hi hagi aquest gest?

Són dues coses que es poden treballar en paral·lel. S'ha de fer compatible la dignitat de Catalunya, i principalment dels presos i preses polítiques, i més ara que comencem un judici on em fa patir la manca de garanties, amb la dignitat de les persones que necessiten arribar a final de mes. I amb això s'ha de treballar perquè Pedro Sánchez siga valent amb l'eradicació de la judicialització de la política que patim i també de la politització dels tribunals.

Una part de les defenses dels acusats en el judici de l'1-O planteja fer una defensa política, és a dir, que impliqui mobilitzacions que, entre altres qüestions, pressionin el tribunal per fer-li més difícil imposar una sentència condemnatòria. Què en penseu?

No entraré a valorar els diferents tipus defensa que poden dur a terme. El que sí que és cert és que el judici generarà un gran expectació, hi haurà mobilitzacions i nosaltres com a espai valorarem en quines participarem i segurament també farem propostes pròpies per tal de ser altaveu i que internacionalment se segueixi el judici. També perquè sigui més procliu a una sentència que per a nosaltres només pot ser la llibertat.

No es pot descartar una condemna dura. Quina hauria de ser la resposta?

És cert que no es pot descartar, però no em vull posar en el pitjor escenari. Ningú hauria de passar per la presó preventiva, però tampoc per un judici per fer política. Els problemes polítics s'han de resoldre amb política. En qualsevol cas, m'agradaria que hi hagués una resposta unitària i d'alçada i per a mi el 3 d'octubre [de 2017] és un referent.

Com a espai polític esteu en un moment de transició, sobretot després de la marxa de Xavier Domènech i de l'anunci que Gerardo Pisarello farà el salt a Europa?

Com a espai estem contínuament repensant-nos i veient des de quina posició podem ser més útils a la ciutadania. No podem obviar que som un instrument per dur a terme un objectiu, que és millorar la vida de la gent comuna, i per això estem aquí. Tenim claríssim que estem de pas i això és un parèntesi en les nostres vides professionals, però també personals, i el que hem de fer és aprofitar tota la intel·ligència col·lectiva que hi hagi. Tenim dos candidats que són molt bons per a les eleccions europees, com són el Gerardo [Pisarello] i l'Ernest [Urtasun] i estic convençuda que els candidats de Podem Catalunya també ens representaran molt bé. Tenim un repte brutal a les europees, que prenen una dimensió que no havien tingut fins ara. Ens hi juguem un estat del benestar i construir una alternativa a tota l'austeritat i a l'extrema dreta, que moltes vegades veiem que ha estat fruit d'aquestes polítiques de l'austeritat, que el que fan és enfrontar l'últim contra el penúltim.

Com s'ha d'abordar el creixement de la ultradreta?

Un primer punt són les polítiques socials i la lluita contra la precarietat laboral. I després des de les postures progressistes no s'ha de tenir la vella superioritat moral de nosaltres tenim la raó i, per tant, se suposa que hauríem de guanyar i si no ho fem no és responsabilitat nostra. Hem de fer aquestes polítiques socials, i molt bé, hem de parlar molt clar i desacomplexar-nos, i hem d'arribar a aquests llocs on a vegades no hem aconseguit penetrar.

Durant el 2019, com a mínim haureu d'afrontar dues eleccions, que són les europees i les municipals, sempre i quan no hi hagi avançaments electorals a l'Estat o a Catalunya. La intenció era que tots els actors que participen al vostre espai polític anessin junts a les municipals, però ara mateix sembla inevitable que en municipis com Badalona, Girona, Manresa, Sant Boi no sigui així i participin en diferents candidatures. Com us ho expliqueu?

Tampoc hauríem d'avançar esdeveniments i esperar a veure com es tanquen les candidatures. És cert que l'objectiu principal és anar unides al major nombre de municipis possibles, però si realment ens creiem l'apoderament municipalista hem de respectar absolutament l'autonomia municipal. Ningú com la gent del territori coneix les seves dinàmiques i sap el que és millor. Allà on es puga, amb tota la naturalitat anar juntes, i allà on no es puga, amb tota la naturalitat anar en altres candidatures. Sempre tenint present la responsabilitat de plantejar governs que siguin progressistes i posin les persones al centre. Estic convençuda que si calen pactes postelectorals es faran.

Una part de la gent dels comuns que pot anar en candidatures separades és la que s'integra a Sobiranistes, el moviment impulsat pels diputats Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet. Com estan les relacions amb ells? Les seves demandes han tingut impacte?

Com a presidenta del grup parlamentari et puc dir que la relació és cordial i que treballem de manera cohesionada. No hi ha hagut una sola votació on no haguem votat el mateix i no he vist les diferències ideològiques que es plantejaven.

Què n'opines de la trencadissa a Podemos entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón? Pot tenir algun impacte a Catalunya? I a l'hora d'articular confluències?

El que estem veient no deixa de ser un conflicte que està circumscrit a Madrid. De tota manera, sí que vull sumar-me al posicionament que s'ha fet des de Podem Catalunya i Podem Barcelona, en el sentit de respectar la consulta a les bases en la que Iñigo Errejón va ser escollit candidat a la Comunitat de Madrid per Podemos.  Si diem que la política catalana és complexa, la madrilenya també ho és. Està molt lluny i té les seves pròpies claus. Ho veig com un conflicte territorial i només espero que es resolgui de la millor manera i el més ràpidament possible, precisament per la responsabilitat històrica que tenim.

Un conflicte com aquest no té impacte a Catalunya?

Catalunya precisament és un territori que té una idiosincràsia molt particular. Ací estem veient les coalicions municipals, les confluències entre l'espai dels comuns i Podem Catalunya i estem unides, en gran part, perquè l'objectiu superior és el més important per a nosaltres. Des d'una gran generositat per totes dues bandes estem articulant aquesta proposta política i per això entenc que per a nosaltres [el conflicte a Podemos] no té repercussió.

L'Ajuntament de Barcelona és la joia de la corona dels comuns. El que hi passi a les eleccions del 26 de maig és decisiu per al vostre futur polític i s'haurà de replantejar l'objectiu d'aspirar a ser un actor hegemònic si perdeu l'alcaldia?

Estic convençuda que Ada [Colau] revalidarà l'alcaldia. Som la capital de tot l'Estat que més inverteix en polítiques socials, És cert que no sempre és fàcil governar Barcelona, però de moment, malgrat que veiem que gairebé cada setmana apareix un nou candidat, no en coneixem un altre que tingui projecte de ciutat. Un projecte com el de Barcelona en Comú necessita quatre anys més per consolidar-se, amb una legislatura no tens suficient temps per implantar-ho tot. Ara tenim grans reptes per endavant, i torna a estar damunt la taula per exemple la connexió del tramvia. I sembla que ara potser sí altres forces polítiques seran responsables i escoltaran les demandes ciutadanes i també la necessitat de reduir la contaminació.

És obvi que fas referència a ERC. Veus moviments de fons que fan plantejar que després de les eleccions serà més fàcil una entesa progressista que no pas fa quatre anys?

Vull pensar que així serà. En aquesta primera legislatura, en part per la situació política del moment, ERC no es va mullar en la construcció d'un govern de diverses forces progressistes per a Barcelona. Crec que després de les properes municipals seria responsabilitat de tots aquells que s'anomenen progressistes asseure's, mirar quin és el programa que té cadascú, quines són les idees que compartim i en base a això poder fer un govern fort.