Marta Rojals és per a molts un misteri, una escriptora sense rostre que va irrompre amb força ara fa set anys amb la seva primera novel·la. Primavera, estiu, etcètera, un èxit inesperat que va col·locar-la al pòdium d’honor de les novel·listes catalanes. Els relats de Rojals de dones complexes, girs inesperats i finals abruptes han captivat la crítica i els lectors àvids d’històries que els interpel·lin. Aquesta tardor, Rojals retorna amb la seva tercera creació, El cel no és per a tothom (Anagrama), més complexa, més llarga -gairebé 600 pàgines- on l’esfera femenina torna a posar-se al centre. Tres germans, dues bessones i quatre dies, de l’any 2007, seran les peces clau per parlar dels canvis socials i polítics dels darrers quaranta anys. Rojals explora en el transcurs de la vida de la família Costa, la realitat de la dona, la maternitat, el salt generacional i les relacions entre pares i fills. Un tema que mai caduca.

Rojals, que sempre s'ha mantingut aliena al focus mediàtic, no concedeix entrevistes presencials i respon les preguntes de Diari Públic per correu electrònic. L’escriptora ha reconegut en alguna ocasió que el fet d'haver continuat fent "la vida de sempre", al marge d'entorns literaris, és el que li permet "escriure sense pressió".

Una de les coses que sobta és que no tens un perfil públic en l'era de les xarxes i l'autobombo. No aparèixer als mitjans condiciona la teva escriptura?

Ostres, no m’ho havia plantejat, això. En tot cas, en quin sentit la podria condicionar?

Mercè Rodoreda sempre serà l'autora de 'La plaça del diamant'. Marta Rojals sempre serà l'autora de 'Primavera, estiu, etc'? Costa reinventar-se després d'un èxit tan immediat i rotund amb una primera novel·la?

Amb la paraula ‘reinventar-se’ em fas cavil·lar, perquè, de fet, quan vaig decidir d’escriure L’altra va ser amb la intenció que fos una anti-Primavera..., i quan em va venir al cap El cel..., la vaig encarar d’una manera radicalment diferent a les anteriors. De tota manera, com que escriure és un exercici autodidacta, si més no per a mi, el mateix procés és l’aprenentatge, i s’hereta d’un llibre a l’altre. Vull dir que al final, independentment dels rotllos que hi expliquis, cada llibre és resultat de l’evolució d’aquest aprenentatge (personal, particular, sempre en curs), i només es pot entendre considerant les pàgines escrites com una continuïtat de les anteriors

Creus que 'El cel no és per a tothom' és una novel·la més difícil d'entrar-hi que les dues anteriors?

.En general sí, per factors diversos. El principal és el gruix, que exigeix una dedicació més pròpia d’hàbits lectors antics, que ja són història. I també hi ha el fet que, a diferència de les novel·les anteriors, en aquesta s’hi afegeix un altre nivell de lectura: hi ha la superfície pura i dura, que és la història dels germans, faves comptades, i hi ha el pla simbòlic que tenyeix escenaris, situacions, gestos... La tria de les professions dels personatges, per exemple, les malalties, els diferents caràcters, tot està pensat des d’aquest pla simbòlic, fins i tot la meteorologia es transforma perquè acompanyi determinades escenes. És tot un conjunt que s’hi ha d’entrar en sintonia, si es vol copsar tot el sentit de la lectura, però és un risc que com autora es corre de grat, perquè quan el llibre troba el seu lector és una satisfacció enorme.

El mètode d'escriptura d''El cel no és per a tothom' ha sigut diferent del de 'L'altra' i 'Primavera, estiu, etcètera'?

Sí, totalment. Abans ho he insinuat i aquí m’hi estenc: els dos anteriors parteixen d’uns pocs punts clau que anava desenvolupant mentre escrivia, sempre ho comparo amb aquells dibuixos de passatemps que es fan unint punts numerats. Amb El cel... vaig retardar tot el possible el moment d’asseure’m a escriure’l, i quan m’hi vaig posar ja en tenia una idea molt formada, gairebé fins a l’últim detall.

Explores els 'flashbacks', les descripcions amb profusió i fins i tot els canvis de registre del català estàndard al col·loquial. A què es deuen aquestes decisions estilístiques i literàries?

Difícil de dir, perquè no són decisions com a tals, perquè no sé escriure d’una altra manera. No sé explicar històries de manera lineal, a la mínima me’n vaig endavant i enrere, però de manera natural, no és cap recurs premeditat. I tampoc no sé imaginar-me els personatges sense tenir en compte la seua manera de parlar, perquè a la vida real també és part de la personalitat de qualsevol de nosaltres.

La novel·la està construïda en escenes molt cinematogràfiques que acaben en catarsi, t'has inspirat en alguna sèrie o pel·lícula?

En particular no, però en general sí, absolutament. La cultura de les sèries em té fascinada, crec que és un fenomen social que a la llarga haurà d’influir en la manera com expliquem les històries, com les llegim, com les escrivim... Aquest llibre n’està imbuït, de cultura audiovisual, en l’estructura, les escenes, els diàlegs, des de l’inici té un plantejament molt (àudio-)visual.

De nou tornes a explorar les relacions familiars. Els Costa són una família disfuncional però clàssica?

Ho has dit més bé tu que jo. És clàssica en la mesura que és un nucli familiar ‘de tota la vida’, i és disfuncional en la mesura que els rols i comportaments dels pares no s’ajusten ben bé a allò que un pot esperar-ne, i aquesta ‘anomalia’ també influeix en el desenvolupament socioafectiu dels fills.

Has inclòs referències temporals com Barcelona 92 o a l'atemptat de les Torres Bessones l'any 2001, amb quina voluntat decideixes escollir aquest període històric i anomenar certs esdeveniments? Que aporten a la història a banda de context?

Per a bastir el context la idea era agafar-me a esdeveniments de la memòria col·lectiva, per motius obvis, però també recorro a referències menors, com pot ser el Fòrum de les Cultures, o un concert de Radio Futura, que em vinguin ara, i que se circumscriuen a una determinada generació. Són aquests segons els que lliguen l’època dels personatges amb les seues circumstàncies particulars.

Pel que fa als personatges t'has centrat en dues bessones que lluny dels tòpics volen fugir de la idea de ser un tot plegades, de què les defineixin a partir de l'altra, per què?

L’explicació es troba en el pla simbòlic que dèiem, perquè per encarnar la rivalitat entre germans, en aquest cas germanes, el súmmum era condemnar-los de naixement a la semblança màxima, i així, la lluita per la individualitat i la singularitat era més salvatge.

Quin paper simbòlic tenen els bessons Ferragut, doncs?

Fan de contrapunt a les Costa: ells no són bessons idèntics, però en canvi viuen còmodament la complicitat, el vincle natural i sobrenatural..., tots aquells tòpics dels bessons.

Les dones sempre són cabdals en els teus llibres. Existeix la literatura de dones i per a dones? Els teus llibres també volen trencar aquest clixé?

Segons les estadístiques, les lectores trien autors i autores indistintament, mentre que els homes tendeixen a triar llibres escrits per homes. Potser són els llibres que no trien els homes —o que trien menys— els que se solen titllar ‘de dones’ o ‘per a dones’, no ho sé. Jo sempre he explicat que escric pensant en una lectora dona, posant-me a mi mateixa com a target i explorant uns universos que m’interessen a mi, i el que ha passat després és que m’han sortit lectors homes confessos i deu ser que, m’imagino, al final també els interessa explorar aquests universos, cosa que naturalment em fa molt feliç.

A la teva novel·la també parles de diferents professions des de la de perruquera a la de pilot. Les dones tenim problemes per fer feines considerades històricament masculines? Has volgut denunciar les dificultats -encara vigents- que les dones siguin acceptades en igualtat de condicions en el món laboral?

Sí. I malgrat que les protagonistes de la novel·la avui ja haurien passat de la cinquantena, no crec que hagi canviat gaire la situació amb les generacions actuals, tot i que la cosa millora més ràpidament que mai, això també.

La novel·la aborda directament l'emancipació de la dona i el feminisme en un moment en què aquestes idees estan socialment “a l’ordre del dia”. El feminisme mediàtic està de moda, sí, però només veiem la punta de l'iceberg de les discriminacions de gènere? Com podem modificar les estructures d'arrel?

Gran pregunta, per a la qual voldria tenir resposta. De moment sembla que l’educació és bàsica, però que amb l’educació tampoc no n’hi ha prou.

La maternitat també està molt present en la teva narrativa. Davant la idea de tenir fills, la Sara i l'Eva tenen respostes diametralment oposades. D’alguna manera les bessones encarnen el desdoblament del dilema de l'Anna, la protagonista de 'L'altra', que es trobava al bell mig de la cruïlla on decidir si volia tenir fills o no. Com definiries les diferents maternitats que s'hi mostren a 'El cel no és per a tothom' (la mare, l'Ona, la Sara...) creus que la maternitat és un moment cabdal en la vida d'una dona o aquesta creença és un altra llosa del patriarcat?

En els llibres retrato dones que, per edat, els toca aquell període que coincideixen la pressió perquè siguin mares i la pressió per consolidar les pròpies carreres professionals. Aquesta coincidència tan bèstia la viuen gairebé totes les dones i en un mateix temps vital, de manera que si vols escriure sobre protagonistes d’aquesta edat, obviar el dilema seria més aviat poc realista. Per una altra banda, retratar diferents tipus de dones en aquest període vital també et permet trencar els mateixos tòpics que ja es trenquen en la vida real.

Com vas dissenyar el personatge de la mare, un dels més controvertits?

Volia que incomodés, que fes plantejar-se al lector per què li provoca els sentiments que li provoca, i si serien diferents en el cas que els rols d’aquest matrimoni fossin al revés.

L'Èlia de 'Primavera, estiu, etcètera' i els protagonistes d'aquesta nova novel·la retornen als orígens, a la infantesa, ja d'adults. Tornar a "casa" sempre és un fracàs?

En el cas d’'El cel'... només hi tornen un cap de setmana, no és com al 'Primavera...' que hi ha una reflexió més profunda i sí que hi planeja el fantasma d’un ‘tornar’ que podríem qualificar de fracàs, en el sentit que allò que t’hi fa tornar no és la voluntat, sinó la necessitat.

Com definiries el poble inventat de les Cases? Et vas inspirar en algun lloc concret?

Les Cases seria un poble com tants hi ha a la segona corona de Barcelona, amb una població mitjana, a cavall entre el món rural i l’urbà. Més que pensar en un lloc concret, vaig imaginar-me’l situat en una zona ampla i difusa que anava fluctuant mínimament.

Les petites corrupcions, les urbanístiques al poble i les personals hi són presents, com l'adulteri o la mentida. Tots tenim dues cares?

Dues és poc. Per això dóna per tant la literatura, el teatre, el cinema, la ficció en general.