Opinió
Infiltrats: contra la temptació del tancament

Per Mireia Vehí
Exdiputada de la CUP al Congrés dels Diputats
-Actualitzat a
El documental de l'equip d'investigació de La Directa Infiltrats, emès per TV3 i on s'expliquen els quatre casos de policies encoberts als moviments populars de Girona, Barcelona i València, m'ha deixat garratibada - deu ser que la proximitat és inflacionària, i fa més colpidora la notícia de l'espionatge-.
Hi ha molts temes per estirar, però a reacció i pensant en el moviment, em sembla important formular la pregunta: què fer amb l'evidència de l'espionatge policial al sí dels moviments socials, populars i de les esquerres crítiques?
En un combat entre la impotència i l'esperança, perquè un dels impactes psicològics i col·lectius d'aquest tipus d'infiltracions és el dubte permanent sobre l'entorn, que pot esdevenir una obsessió i un verí per les organitzacions polítiques que aspiren a transformar la societat, emergeix el dubte: és desitjable mantenir les formes i els canals de participació oberts, a risc que hi hagi un cert grau d'infiltrats? És viable protegir-se als espais de direcció i alhora obrir els porus a les persones que no coneixem i que vulguin formar part dels moviments socials?
Un dels informes que se citen al documental, i que guia la missió dels policies encoberts, justifica les operacions d'espionatge invocant la protecció de la seguretat enfront els riscos del radicalisme polític violent. De fet, un dels moments més impactants del documental és la conversa entre l'Òscar, el militant de Girona, i la Maria Isern, la policia infiltrada amb qui ha mantingut una relació, quan ell li confessa que sap que és policia. El diàleg es dóna en el sí de la commoció d'haver desvetllat la utilització del vincle entre les dues persones al servei de la sempre maleïda "raó d'estat", i té un to de discussió de parella, un punt incòmode, perquè pivota entre el rebuig de xafardejar una situació inversemblant, dolorosa i privada, i l'interès públic, polític i personal per les respostes d'ella, que transita de la condició de núvia a la d'espia permanentment. Els arguments d'ella són bàsicament de dos tipus: un primer grup al voltant de l'autenticitat de la seva persona "tu m'has conegut de veritat"; i un segon conglomerat que té a veure amb que no és una qüestió personal - hi ha infiltrats per tot Espanya! li etziba ella en un moment de tensió - que ni ell ni el seu entorn no eren els objectius, i que ella l'ha protegit "de puta madre".
Es desprèn de la conversa el dubte de qui o què eren els vertaders objectius, i quin tipus de metodologia utilitza la Policia Nacional en aquestes operacions. Actuen com un virus inquietant que, sense cap tipus d'ètica i respecte als drets fonamentals d'organització política, penetra a les xarxes organitzades per regardejar per tots els racons de la teranyina política i social?
La raó que motiva aquestes actuacions policials és la seguretat, i es planteja com una mena de trampa, perquè és un dels components d'allò anhelat per la comunitat però mai acaba d'estar completa. Sempre té un risc que requereix d'actuacions extraordinàries per protegir, precisament, la democràcia i els drets fonamentals que aquestes mateixes posen en dubte amb les seves pràctiques. En aquesta gramàtica, la deontologia policial s'emancipa dels límits d'allò permès socialment – i legalment malgrat els informes que intenten aterrar accepcions estranyes de radicalisme - i s'instal·la en l'excepcionalitat de pràctiques insòlites.
Marc Neocleus, a Maderos, Chusma y Orden social publicat per Katakrak, parla d'aquesta qüestió i argumenta que, al neoliberalisme, el subjecte emprenedor ha de ser també el subjecte de la seguretat, en un compromís col·lectiu que situa les persones com agents actives d'aquesta. Això, a la pràctica, és la justificació dels mètodes com els que explica el documental i que s'expressen per mitjà de la circular de la Policia Nacional, de la portaveu del sindicat policial, o de la mateixa Maria Isern quan intenta explicar-li a l'Òscar que "us penseu que tot és independentisme". I aquesta conjura estructural per la seguretat, que té una connexió directa amb la pacificació com a projecte de dominació social, argumenta Neocleous, comporta, com tot sistema de sentit, una subjectivitat determinada, és a dir, una manera concreta d'estar al món. Aquesta, incorpora la quimera incompleta i perenne de les lògiques basades en el control, sostingut en pel principi de desconfiança, i que pot esdevenir la gènesi dels vincles tant amb les institucions, com entre les persones als espais col·lectius.
Respondre a les infiltracions policials tancant i barrant portes i finestres per por, reacció justificada perquè és objectiu que hi ha policia encoberta i, tal com se suggereix al documental, no sabem de quanta gent parlem ni des de quan, seria contribuir a aquest projecte securitari, perquè suposaria incorporar la trampa de la seguretat que mai acaba d'estar completa i que requereix de la sospita permanent.
La proposta consisteix en actuar de forma contrària al sentit que empeny la repressió, és a dir, davant de la possibilitat de fer més prims els canals de decisió, potenciar-ne la dimensió democràtica; i en front de la temptació de concentrar la informació i l'acció en poques persones, col·lectivitzar els processos i els organismes. De la capacitat d'escapar-nos de la tendència a la securització, individualitzant en permanent estat de sospita, en dependrà la fortalesa del moviment i la resiliència a l'impacte de la repressió de l'Estat en relació a la qüestió simbòlica que regeix els vincles. Precisament, allò que sosté les nostres organitzacions i és porta d'entrada als nostres moviments.
Guiada pel principi d'esperança tinc la convicció que la militància des de la tendresa i la confiança és més poderosa que cap sistema d'informació. Sense cap tipus de dubte, la nostra guerra consisteix en convèncer que el futur és a les nostres mans, i és sabut que la qüestió popular, en l'accepció de massiva i pública, no marida amb la destil·lació de la puresa individual.
I lluny d'un debat que pot semblar intern, o propi de camarilles polítiques atrapades en túnels del temps, la qüestió rau en fer de la confiança un element fonamental del vincle democràtic, a les organitzacions polítiques i a les institucions, per posar les condicions de possibilitat de l'emergència d'un pacte social alternatiu a l'obsolescència del que ens ofereix el Regne d'Espanya.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.