Passos endavant en el reconeixement de les víctimes passives de l'amiant

Per segona vegada en els darrers nou mesos, una sentència judicial ha condemnat l'empresa Uralita -actualment anomenada Coemac- a indemnitzar veïns de Ripollet i Cerdanyola que mai havien treballat a la històrica fàbrica que la companyia va tenir a la segona ciutat. Tots, però, havien desenvolupat malalties vinculades a l'exposició a l'amiant, material imprescindible en l'activitat que durant noranta anys va mantenir Uralita a Cerdanyola. Són les anomenades víctimes passives. Des de fa més d'una dècada s'han succeït les sentències que condemnaven la companyia per les patologies patides per antics treballadors, que en molts casos els provocaven la mort, que constitueixen les víctimes actives de l'amiant. Però, en canvi, el reconeixement judicial de les víctimes passives és molt més recent.

Un "genocidi laboral"

L’amiant és un producte mineral d’una gran durabilitat i de cost reduït, molt resistent a la calor, a l’abrasió i a la tracció. Les seves característiques el van convertir en un material molt utilitzat en la construcció i en la indústria i avui encara se’n fa un ús habitual en països del sud. Alguns dels seus derivats, com el fibrociment, van fer-se omnipresents durant dècades a casa nostra. El 2000, la UE va decretar la prohibició de la producció i la comercialització de l’amiant i de productes que en continguin, però el Govern d’Aznar va demanar una moratòria de dos anys i a l’Estat espanyol no va aplicar-se fins al 2002. Ara bé, encara avui arreu es troben productes que contenen amiant, per exemple en nombroses teulades o canonades.

Cerdanyola està considerada la zona zero d'amiant de l'Estat espanyol, ja que la presència de la fàbrica d'Uralita entre el 1907 i el 1997 -moment en què va tancar les portes- va tenir-hi un impacte enorme: entre aquesta ciutat i Ripollet s'hi han documentat al voltant d'un miler de persones afectades per alguna malaltia provocada per l'amiant. Malgrat les evidències científiques, durant anys les sentències judicials no donaven la raó a les víctimes, sinó a Uralita, la principal indústria del sector a l'Estat durant molt de temps. L'argument és que no existia una normativa que exigís adoptar mesures protectores per a la salut de les persones exposades a la pols de l'amiant, però la realitat és que la dècada dels 40 del segle passat existia una legislació que n'establia i, a més a més, la companyia no podia al·legar desconeixement sobre les conseqüències de l'exposició al material, perquè ja s'havia documentat abastament el seu possible impacte. Finalment, a partir del 2007 el gruix de les sentències van començar a ser condemnatòries per Uralita.