Si volguérem imaginar un 'dream team' de la música en valencià, potser el més senzill seria recórrer a l’hemeroteca i recuperar els resultats dels primers Premis Ovidi Montllor, convocats pel col·lectiu del mateix nom que agrupa els músics que canten en valencià. La llista de noms evoca fins a quin punt el jurat va estar encertat: Miquel Gil, Toti Soler, Obrint Pas, Pau Alabajos, Urbàlia Rurana, Orxata Sound System, La Gossa Sorda... Una imatge fixa del potencial de la música en valencià. Des de les veus més consolidades fins a les joves promeses, diferents generacions han ballat i s’han emocionat baix dels escenaris d’aquests músics. Una imatge, això sí, molt masculina, tenint en compte que no es va premiar cap dona en aquella primera edició. Una anomalia que no s’ha tornat a repetir.

Quinze anys després, la majoria d’aquells grups ja han desaparegut, si bé els seus integrants, en general, continuen dedicant-se a la música amb altres projectes, però tots coincideixen en destacar que l’escena en valencià ha esclatat en aquest temps i com els Premis Ovidi Montllor han contribuït a fer-ho possible. "Els premis van permetre visibilitzar una escena molt potent però que malgrat tot estava invisibilitzada, fins i tot estigmatitzada", explica Xavi Sarrià, veu d’Obrint Pas. A ells el premi -en la categoria de votació popular- els va arribar ja plenament consolidats, no com al cantautor Pau Alabajos, qui va guanyar el premi a la millor lletra per cançó explícita. "Era el primer disc, pràcticament acabàvem de començar, i el premi va ser tot un esperó. Si bé sempre diem que el millor premi és el públic, que un jurat especialitzat, amb trajectòria, et reconega precisament la lletra, que és molt important per als cantautors és tot un honor", explica el músic de Torrent. També a la Gossa Sorda -millor grup de pop i rock- li va arribar quan el grup estava als inicis i el seu excantant, Josep Nadal, recorda la importància del premi. "Potser si te’l donen quan ja ets més conegut no li dónes tant valor, però en aquell moment va ser emocionant".

Llavors, la mateixa celebració de la gala va ser tot una provocació. "Vam omplir un teatre", recorden diversos dels entrevistats, com si aquesta dada per si mateixa indicara alguna cosa. I possiblement la indique, tenint en compte que el Col·lectiu Ovidi Montllor es va donar a conèixer ocupant el Palau de la Música de València per protestar per la impossibilitat dels músics en la llengua pròpia d’accedir als espais públics. "Vam clavar un cop de puny sobre la taula. Ni tan sols demanàvem ajudes a l’administració, sols que ens llevaren les traves -recorda Alabajos-, teníem el públic però en negaven els espais on posar-lo". Sarrià reconeix que les coses «han canviat molt" i que ara ja no hi ha una administració tan hostil al moviment, però recomana "seguir reforçant les iniciatives des de baix, la xarxa de resistència que va fer possible aquesta escena i tenir una base forta al marge del que facen les institucions".

Explosió musical

Des de llavors, també ha canviat, i molt, el panorama musical. La primera edició dels premis comptaven amb dotze seccions, però per estils només el folk, cançó d’autor i pop-rock. «A la primera assemblea del col·lectiu no sabíem quines categories incloure, dubtàvem de si hi hauria prou producció per mantenir una mínima qualitat i es va proposar convocar-los bianualment», explica Alabajos. "El primer disc que ens van premiar ho vam fer a la categoria de rock –recorda Carles Biano, disc jockey d’Orxata Sound System-, el que no tenia cap sentit, però a la vegada érem l’únic grup d’electrònica que hi havia, tampoc tenia cap sentit fer una secció per a nosaltres sols".

Aquesta diumenge la nit, a Alcoi, es premiaran els millors discs en cançó d’autor, folk, hip hop i electrònica, pop, mestissatge i rock. Un canvi que permet albirar fins a quin punt ha evolucionat la música en valencià en dècada i mitja. "El creixement ha estat exponencial i els premis són un bon termòmetre de l’escena, a més d’un incentiu per a la gent que vol presentar els seus treballs", explica Alabajos. L’edició del 2020 ha suposat el rècord en treballs presentats.

El moment clau va en el moment del canvi de govern autonòmic, el 2015. En molt poc temps van dissoldre’s dos grups que van marcar les generacions respectives, que fins i tot podríem dir que porten el seu nom, i van encetar nous camins per a la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Ambdós ho celebrarien en gires de comiat que van congregar enormes quantitats de públic i omplirien espais emblemàtics com el Palau de Congressos i el Teatre Principal. Pau Alabajos tornaria a omplir el principal en un espectacle amb 80 músics i, ja amb el nou govern, La Gossa Sorda i Calle 13 actuarien a la Plaça de Bous de València. «Aquests fets van suposar un canvi diametral en reconeixement social», destaca Alabajos.

Però també l’entrada en el joc d’una nova generació amb nous estils i nous llenguatges. Un veritable relleu. «És cert que hi va haver un canvi generacional pel que fa als grups, perquè en molt poc temps ens vam dissoldre alguns dels que arrossegàvem més públic -assumeix Nadal- però això no vol dir que la gent se’n vaja a casa, amb 40 anys potser ha acabat l’aventura juvenil de tindre un grup, però no la creativitat. És bo que isca gent nova i també que hi haja una escena consolidada». Fins al punt que l’etiqueta de «música en valencià» perd sentit? Biano no arriba tan lluny, però tampoc enyora aquells «concerts frankenstein en què hi havia un grup de rock, un heavy i Orxata que tancava la festa i ens havíem de discutir perquè llevaren la bateria i poguérem posar el teclat. Ara pots trobar cartells del mateix estil, una situació molt més normalitzada. En cert sentit allò va ser una escena anòmala que responia a una situació anòmala d’exclusió lingüística».

Una maduració que inclou també una «protoindústria» –en paraules d’Alabajos- amb "diferents segells, empreses de management de grups, festivals i una certa estructura", malgrat que ara estiga aturada per la pandèmia i que haurà de tornar a tirar de la seua capacitat de resistència per a reconstruir-se després del desastre. "Els músics estan inventant meravelles per a poder sobreviure en aquestes condicions, és molt trist", destaca Nadal. El got mig ple és el rècord de gravacions fruit, precisament, del confinament de la primavera.