La consecució de la presidència de la Generalitat, després de la investidura de Salvador Illa, és la peça que li faltava al PSC per culminar la seva recuperació de l'hegemonia política a Catalunya. No només s'ha imposat en les últimes cinc eleccions -Parlament del 2021 i el 2024, municipals i generals del 2023 i europees del 2024-, sinó que ho ha fet amb un suport a l'alça i, sobretot, el final del Procés li ha permès trencar els blocs gairebé estancs que havien caracteritzat la política catalana durant prop d'una dècada i assolir pactes a diverses bandes.

Ara mateix, el PSC encapçala la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Diputació de Barcelona, les quatre institucions de major pressupost a Catalunya, un fet que no succeïa des d'un políticament molt llunyà 2010. El poder institucional del partit liderat per Salvador Illa va molt més enllà. D'entrada, té presència al Govern espanyol, amb el ministre d'Indústria i Turisme i exalcalde de Barcelona Jordi Hereu i nombrosos càrrecs al sottogoverno de Pedro Sánchez.

Però és que a més a més forma part dels governs de les diputacions de Lleida i Tarragona, que presideix ERC, i té les alcaldies de bona part de les principals ciutats catalanes, com l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Lleida, Tarragona, Mataró, Santa Coloma de Gramenet o Reus, entre d'altres. Dit amb altres paraules, la nova etapa política que arrenca a Catalunya agafa el partit en una posició privilegiada.

Toca fons en els anys més intensos del Procés

Des de la recuperació de la democràcia, el PSC ha estat un partit central en la política catalana, especialment fort en les grans ciutats i les eleccions estatals i amb una presència significativa a bona part del territori. Durant els anys més intensos del Procés la formació va patir un enorme desgast i una gran pèrdua de suport ciutadà, a conseqüència del conflicte territorial encara que no únicament per això, del qual va començar-se a recuperar el 2019.

La posició preeminent del PSC a Catalunya es pot resumir amb una dada. Des del 1977, amb la restauració democràtica, s'han celebrat 51 eleccions -16 a les Corts espanyoles, 14 al Parlament, 12 municipals i 9 europees- i els socialistes s'han imposat en 30 ocasions, amb una hegemonia clara a les generals, les locals i les comunitàries, on acumulen 11, 9 i 6 victòries, respectivament. A les catalanes, en canvi, només han estat la força més votada quatre cops -1999, 2003, 2021 i 2024-. En les dues primeres ocasions tenia Pasqual Maragall com a presidenciable, si bé el 1999 cal matisar que a Girona, Lleida i Tarragona va concórrer conjuntament amb ICV.

Els comicis europeus de 2009 van ser l'última victòria dels socialistes catalans abans d'iniciar la seva particular travessa pel desert, que s'allargaria 12 anys, fins el triomf a les eleccions al Parlament de febrer del 2021, quan van empatar en 33 diputats amb ERC però la van superar en vots.

La decadència s'explica per diverses raons. D'entrada, la crisi econòmica i financera que va esclatar els anys 2007-2008 va agafar els socialistes al capdavant dels governs de l'Estat, la Generalitat i les principals ciutats catalanes -com Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, amb el desgast que això va comportar. Paral·lelament, en nombrosos municipis acumulava dècades ininterrompudes al poder i a poc a poc hi havia anat perdent una força que va caure amb determinats relleus amb dirigents d'un perfil cada vegada més baix. Això els portaria els següents anys a perdre alcaldies emblemàtiques, començant per Barcelona, però passant també per Sabadell, Badalona, Mataró, Reus, Girona o Vilanova i la Geltrú, entre d'altres.

Finalment, l'esclat del Procés, a partir del 2012, va trencar parcialment la formació, amb diverses escissions de representants dels sectors més catalanistes -que en molts casos acabarien a ERC-, mentre que d'altres càrrecs i votants optarien o bé pels Comuns o, en el cas dels exponents més espanyolistes, per la dreta dura i ultranacionalista de Ciutadans, moguts pel vector nacional.

Això portaria el PSC a caure per sota dels 600.000 vots a les generals del 2015 i el 2016, als comicis al Parlament del 2012 i 2015 -només va rebre el 12,7% dels vots i va obtenir 16 diputats, els mínims històrics- o a les municipals de 2015, amb un terra de 359.214 sufragis a les europees de 2014, si bé aquests van ser uns comicis amb una participació molt baixa, de només el 46%.

La recuperació progressiva

El retorn al Govern de l'Estat -arran de la moció de censura de Pedro Sánchez a Rajoy el juny del 2018- i una progressiva reducció del pes del conflicte polític català -aprovació dels indults el 2021 i desmobilització creixent de l'independentisme- han anat retornant el PSC al centre de la política catalana, amb uns resultats que ja havien anat a l'alça el 2019. A poc a poc, la formació ha recuperat bona part del poder perdut, com ara la presidència de la Diputació de Barcelona (2019) o les alcaldies de Mataró (2015), Sabadell (2019), Tarragona, Lleida, Reus o Vilanova i la Geltrú (2023), a banda de la de la pròpia capital catalana, també l'any passat.

El nomenament de Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions autonòmiques de febrer del 2021, en substitució de Miquel Iceta, és el darrer element que marca el final de la travessia del desert del PSC, que des d'aleshores està imbatut a les urnes. Posteriorment, Illa seria entronitzat com a nou primer secretari del partit. A les generals de l'any passat, per exemple, va arrasar, amb més d'1,2 milions de vots, una xifra inèdita des del 2008, i a les autonòmiques del 12 de maig va superar la segona força -Junts- en 200.000 sufragis, quan el 2021 tot just havia avantatjat ERC -aleshores segona- en poc més de 50.000, i en va sumar 872.000, la dada més alta des del 2003.

Tot i que els socialistes catalans mai van perdre els seus quarters d'hivern metropolitans -ni en els anys electoralment més difícils va patir per mantenir les alcaldies de ciutats com l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Rubí, Cornellà o Viladecans-, tornar a convertir-se en el primer partit de Catalunya ha estat possible en recuperar antics electors que havien passat a Cs i, posteriorment, en captar part de votants independentistes -sobretot d'ERC- desencisats amb els resultats del Procés.

En aquest sentit, la desjudicialització practicada pel govern de Sánchez ha ajudat els interessos electorals d'un PSC que des que està liderat per Illa també ha conreat unes molt bones relacions amb els principals lobbies econòmics catalans, que el veuen com a garant d'estabilitat i un cert ordre.

Els pactes segellats amb ERC i Comuns per arribar a la presidència de la Generalitat, però, tenen un segell marcadament d'esquerres i, de materialitzar-se, podrien contribuir a impulsar encara més el partit entre sectors populars. I consolidar una hegemonia que ara mateix sembla sòlida, almenys fins que l'independentisme no assumeixi que toca assumir profunds canvis estratègics per encarar l'era post-Procés.