MATARÓ.- La superació personal està de moda. I amb ella aquelles persones que treballen per ajudar a aconseguir aquesta fita del món contemporani i que s'han convertit en gurus de proximitat al servei del progrés individual. Entre les múltiples opcions que s'ofereixen, tècniques com el coaching o el mindfulness estan a l'ordre del dia entre les últimes modes del mercat psicoterapèutic. Des de diferents àmbits de la psicologia, fins i tot des del propi món dels terapeutes que practiquen aquestes tècniques, s'adverteix però que les moltes vegades presentades com a pedres filosofals de l'estabilitat emocional i el rendiment personal, tenen també riscos i limitacions.

Un dels principals handicaps que s'assenyalen de manera consensuada és la manca de professionalització del sector. “Un dels problemes que trobem al món de la salut és que cada dos per tres surten modes. Hi ha una espècie de marques que s'estan fent servir per donar serveis que no tenen cap mena de regulació professional” exposa el psicòleg clínic Eparíquio Delgado, autor de Libros de autoayuda. ¡Vaya timo!.

A l'Estat Espanyol no hi ha cap limitació legal ni es requereix cap formació per anunciar-se com a terapeuta d'aquestes tècniques i tot i que hi ha acadèmies privades on un pot formar-se al respecte, aquestes no tenen ni una regulació unificada ni titulacions oficials. “Hi ha gent que s'aprèn un parell de jocs i tècniques i ja es posa a donar consells” denúncia José Maria Buceta. Aquest psicòleg, que també exerceix de coach, no dubta en denunciar que hi ha molts “venedors de fum” i “encantadors de serps”. En la mateixa línia s'explica el fisioterapeuta Eduardo Fondevila, que tot i no exercir com a tal té formació en mindfulness: “Això és una mica el mercat dels remeis, un tio que ha fet dos mesos de classe ja és instructor. Els meus companys, després del primer dels tres cursos ja estaven tractant pacients, qui no corre vola.”

"Això és una mica el mercat dels remeis, un tio que ha fet dos mesos de classe ja és instructor", lamenta Eduardo Fondevila

El segon handicap és la dificultat de delimitar per a què són útils i per a què no aquestes tècniques. Per al psicoanalista i professor de la UOC José Ramón Ubieto aquestes tècniques són adequades quan es limiten a tractar aspectes de millora personal en situacions quotidianes o a la feina, però no quan cal abordar psicopatologies o tractament psíquics en que s'han d'introduir canvis rellevants en la vida del subjecte. “Estan basades en la motivació del subjecte i reforçar allò del que el subjecte és conscient, però quan es tracten problemàtiques relacionades amb el subconscient aquestes tècniques no funcionen. Si hi recorres pensant que canviarà aspectes centrals de la vida et decebrà”, remarca Ubieto.

Dels riscos d'aquesta decepció quan confies en un professional clínic adverteix Delgado: “si dediques el teu temps, diners, esforç, involucres la teva família i després no et serveix de res t'endús un fracàs terapèutic important i, com diu Fondevila, a cada fracàs la persona no només té un problema sinó una experiència negativa i reticència a acudir a d'altres professionals”.

Els psicòlegs coach contactats per Públic coincideixen també en advertir que no és la solució a tot. “Ha arribat un moment en què sembla que fent coaching pots ser més feliç, aconsegueixes els teus objectius i la vida et somriu. Això no és així”, diu Buceta. En la mateixa línia s'expressa la vicepresidenta de la International Society for Coaching Psicology, Maite Sánchez, que adverteix que “si una persona no està en un moment fort mentalment, no és el moment adequat per aquestes tècniques. Si estàs passant un estrès diagnosticat o una situació d'extrema ansietat és el moment d'un altre tipus d'intervencions”.

Perquè triomfen?

L'èxit d'aquestes tècniques sembla tenir una forta relació amb l'actual context cultural, però també socioeconòmic. Com a mínim així ho apunta el filòsof i psicòleg social Eduardo Apodaka. Aquest professor de la Universitat del País Basc vincula el boom d'aquestes teràpies al pes que ha guanyat la subjectivitat en el món actual: “hi ha una demanda sistèmica que les persones es tornin empresàries de si mateixes i aquestes davant tanta demanda d'èxit i de propagació del jo necessiten ajuda. Al final tenen èxit les teràpies relatives a això”.

Apodaka creu que, el que ell denomina subjecte hipermodern o neocapitalista, necessita d'una mena de “finançament de la seva activitat”, aquesta considera que són els psicoterapeutes o coach que el converteixen en un subjecte “que sempre està en deute, subordinat a aquella entitat financera que és l'assessor. Necessita el seu suport perquè en general hem perdut els suports socials que teníem”. Que aquesta tendència s'hagi tornat més palpable en la nostra època s'explica, per Ubieto, perquè “d'alguna manera hem renegat del passat i no tenim en compte les referències dels nostres antecedents. Això fa que hom quedi desorientat i necessiti alguna mena de guia o monitoratge”.

"Quan no hi ha refugi en la religió el recer s'ha de buscar en un altre lloc i les noves sectes del segle XXI són sens dubte de tipus terapèutic emocional"

El perquè estan de moda les tècniques de l'estil del coaching o el mindfulness també podria anar vinculat a la bona reputació que estan guanyant al món occidental les pràctiques budistes. “La mitologia budista en l'època del capitalisme global entra com un guant a la mà. Zizek diu que si Webber escrivís ara l'Ètica del protestantisme i el capitalisme l'anomenaria l'Ètica budista i el capitalisme global. Patològicament, idees com viure el present des d'un punt de vista consumista, sincronitza molt bé amb l'aquí i l'ara de l'espiritualitat budista” argumenta Fondevila. “Quan no hi ha refugi en la religió el recer s'ha de buscar en un altre lloc i les noves sectes del segle XXI són sens dubte de tipus terapèutic emocional” exposa aquest fisioterapeuta que afegeix que hi ha coachs que “agafen la gent en un moment dèbil i els venen la moto per treure pasta”.

Per a Apodaka, però, un dels factors més preocupants d'aquestes tècniques és que, al seu parer, porten a l'aïllament i la des-socialització, convertint “tota relació social en mercantil” i que arriben a fer sentir culpable l'individu. “Tot fracàs és considerat una falta i es moralitza, som víctimes de nosaltres mateixos dirigits a superar la culpa”, exposa el filòsof basc que afegeix que, tot i que dites tècniques “estan dirigides a superar la culpa”, a la vegada “li estan dient al subjecte que és culpable de tenir èxit i que s'ha de sentir malament per això”.

Gurus de la superació personal

Segons la International Coach Federation, el coaching és “és un procés d'acompanyament reflexiu i creatiu amb clients als quals se'ls inspira a maximitzar el seu potenciar personal i professional”. En la mateixa línia s'expressa Buceta que matisa que es tracta d'una “intervenció psicològica no directiva per optimitzar el funcionament de les persones” i expressa que un dels factors més rellevants és el “respecte a la llibertat de la persona que s'està tractant”. Ell mateix, però, reconeix que això no és així en el global de coaching i exposa que aquestes pràctiques recomanables “contrasten amb alguns coach cheerleaders que sembla que et portaran a complir els teus somnis.” i argumenta que “el coach no ha de mostrar més entusiasme que la persona a qui atent. Si és un motivador el que fa és provocar perjudicis, la gent es deixa empatollar, després s'adonen que són uns desgraciats i qui n'assumeix la responsabilitat?”.

coaching

Hi ha però qui posa en dubte que el coaching tingui una definició que permeti saber amb claredat què hi queda englobat dins. “Se suposa que ajuda les persones a desenvolupar les seves potencialitats, però dir això i res és el mateix. Què són les potencialitats? Com es mesuren?” es pregunta Delgado, que afirma que cada coach “fa servir el seu sistema, però no hi ha procediments comuns, tot s'hi val, qualsevol persona pot arribar i fer el que sigui”. Al seu torn, però, Sánchez equipara el coaching a una caixa d'eines que els psicòlegs poden fer servir de manera complementària: “Moltes de les eines són adaptades. Tenen l'enfoc de la psicologia positiva, cada cop més reconeguda, que es basa en una orientació positiva del comportament humà, més enllà del no patir malalties”.

“Poden fer la mateixa feina, però per fer de coach enlloc et demanen requisits, per fer de psicòleg si que els has de tenir", adverteix Maite Sánchez

Sánchez explica però també que sovint es parteix d'un mal enfoc a l'hora de parlar d'aquesta temàtica i que cal discernir entre el paper del coach i el del psicòleg coach: “Poden fer la mateixa feina, però per fer de coach enlloc et demanen requisits, per fer de psicòleg si que els has de tenir. Un psicòleg coach garanteix anys d'estudis i pràctica”. Exposa també que “A Catalunya, el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya acredita com a coach sempre que demostris que has passat tot el procés. També dóna acreditació la International Society for Coaching Psicology”. Tanmateix, Buceta remarca el fet que no es tracta “d'una disciplina científica, sinó d'un mètode d'intervenció” i creu que a mesura que els psicòlegs s'hi vagin incorporant “s'anirà regulant el camp”.

Camí incert a la plena consciència

“Mindfulness, tal com s'usa en el context occidental, designa un conjunt de pràctiques o exercicis mentals que tenen en comú el fet de fixar l'atenció en el moment present, sense jutjar i amb una actitud bondadosa o amorosa cap a l'objecte que es contempla”, així defineix aquesta tècnica, que té les seves arrels en la meditació budista, l'Associació Espanyola de Mindfulness i Compassió. El fisioterapeuta Eduardo Fondevila explica que aquesta tècnica prové de la “secularització de la meditació budista” i explica que a nivell personal ell practica aquestes tècniques “perquè em ve de gust i em sento millor, però el mindfulness és una religió”.

Exposa també que malgrat això no el fa servir amb els seus clients per manca d'evidències científiques que funcioni en el seu camp. Tal com ell mateix explica, les revisions sistèmiques d'estudis sobre la matèria indiquen que dita tècnica “funciona millor que el placebo en casos de depressió major, sobretot en el subgrup relacionat amb traumes d'infància, però no millor que altres tecnologies que s'apliquen. Per altres trastorns no hi ha evidències concloents que funcioni més que el placebo”. Fondevila denota també que aquests estudis revelen que “el 60% dels pacients que biomèdicament els han aplicat mindfulness han experimentat efectes secundaris” i alerta que “una esquizofrènia o una psicosi són contraindicacions absolutes per fer mindfulness, però també ho són trastorns menors com el Trastorn Límit de Personalitat”.

“Una esquizofrènia o una psicosi són contraindicacions absolutes per fer mindfulness, però també ho són trastorns menors"

Delgado a més exposa les dificultats que hi ha a l'hora d'avaluar científicament l'eficàcia d'aquesta tècnica: “és una meditació que consisteix a atendre el que passa en un moment concret i deixar-ho fluir, però sense modificar-ho. No busca eliminar l'ansietat, sinó acceptar-la, aprendre a conviure-hi. Això mesurat amb els cànons terapèutics moderns no funciona”.

Més enllà d'això, si s'opta per aquesta tècnica, Fondevila adverteix de la necessitat de practicar-la sempre acompanyat de persones formades que et puguin guiar: “no és com el pilates, entres en uns estats d'introspecció dels que després no ets capaç de sortir, cap monjo budista t'aconsella meditar sense un mestre, perquè quan arribes a nivells de consciència molt elevats tens unes visions terrorífiques que et poden espantar molt i necessites que et guiïn”. D'altra banda assenyala que les persones solen interessar-se pel mindfulness en moments crítics de la seva vida, sota el seu criteri “potser no és el moment per fer-ho. La recomanació és en un moment que estiguis molt estable o en tot cas amb el beneplàcit del metge. En qualsevol formació seriosa ja et diuen que abans consultis amb l'especialista”.