La Unió Soviètica ja no existia quan van celebrar-se els Jocs Olímpics de Barcelona, però els seus esportistes van ser els grans triomfadors d'un esdeveniment en què l'equip unificat va imposar-se al medaller. I era un equip format per totes les antigues repúbliques soviètiques excepte les tres bàltiques. A través de les entrevistes amb alguns dels seus protagonistes, aquest fet el recupera el periodista Manel Alías a L'última victòria de l'URSS. Històries fascinants de l'esport soviètic, des de la Revolució fins a Barcelona 92 (Ara Llibres).

L'obra ha aparegut just 12 mesos després que Rússia, l'escenari més gran del món, on aprofundia en alguns dels reportatges dels seus set anys com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al país. Aprofitem l'entrevista amb Alías (Berga, 1977) per parlar d'esport, però també per analitzar l'estat de la guerra d'Ucraïna, els possibles futurs moviments de Vladimir Putin i per on pot passar la sortida d'un conflicte bèl·lic que el periodista ha cobert en primera línia, aquesta vegada com a enviat especial.

La Unió Soviètica va ser una enorme potència esportiva. L'origen d'aquest fet cal buscar-lo ja en el triomf de la revolució russa, que comportarà la promoció de l'esport entre les classes populars i això es tradueix en la proliferació d'un munt de societats esportives arreu. L'esport arriba a tothom?

El poder soviètic va voler aproximar-se a l'esport d'una manera diferent de la que creia que ho feia el món capitalista. La idea base és que en aquest l'esport era una cosa de les elits i la burgesia, que eren els que tenien temps i diners per parar una estona i jugar a tennis. Als anys 20 i 30 molt poca gent podia fer esport. Inicialment, la Unió Soviètica va decidir no participar als Jocs Olímpics precisament per aquesta concepció burgesa que hi veuen, i la seva idea és que com més gent pugui fer esport, millor. Amb un doble objectiu. El primer és que com més preparada físicament tinguis la gent, millors treballadors seran. Treballa millor una persona que està forta i sana. L'altre és militar, si algú ens vol atacar estarem més ben preparats si tenim la gent entrenada.

S'intenta que l'esport estigui a prop dels treballadors, i per això s'organitzen aquestes societats esportives, per exemple, a les fàbriques, que són molt diferents dels clubs que ens imaginem avui, i també en estaments com el policial o el militar. Això es va replicant a tot arreu i va combinat amb la proliferació de proves esportives, on es veurà si estan preparats o no, i el disseny d'aquestes proves té un component de salut, però també militar. Per exemple, els feien carregar caixes de munició, hi havia llançament de granades,... No és fins que el poder soviètic del moment detecta, ja en la guerra freda, que potser també podrien competir amb l'altre bloc en el terreny esportiu que entren als Jocs Olímpics.

L'URSS debuta als Jocs d'Hèlsinki, del 1952, i ja des del primer moment disputa l'hegemonia als Estats Units i queda segona al medaller, mentre que ja s'imposa als de Melbourne, de 1956. Sempre guanyarà moltíssimes medalles. Es pot dir que el sistema esportiu soviètic funcionava?

Sí. Sempre guanyaven l'URSS o els Estats Units, però els Estats Units no dominava tan bé els Jocs d'Hivern com ho feia l'URSS. Si ens mirem l'olimpisme des del 1952 fins al 1992, que per a mi és una victòria soviètica, segurament qui s'imposa és la Unió Soviètica. El sistema funcionava per moltes coses, però resumint-ho molt el fet que l'esport fos a tot arreu generava molta base esportiva. Primer havies de ser el primer de la teva ciutat, després el primer de la teva república soviètica i després intentar entrar a l'equip nacional. La competició era tan àmplia que en algunes modalitats quedar campió soviètic equivalia gairebé a ser campió del món. Tots tenim en l'imaginari els entrenaments amb un sistema salvatge, que és veritat i, fins i tot, dòping en alguns moments, però també hi havia molt bons entrenadors, hi havia ciència darrere l'esport.

S'hi invertien molts recursos, no?

Sí. Tenien tot el que cal per entrenar i ciència al darrere. Entrenadors ben preparats que sabien transmetre el que cal fer per guanyar. I això molt ben estructurat. Molts [dels esportistes entrevistats al llibre] quan et parlaven de la Rússia de Putin et deien que tot això ja no ho tenen avui, que funcionava molt millor abans. A tot això s'hi ha d'afegir una altra cosa i és que tot aquest sistema preparava soviètics i un soviètic és un soviètic. Molta d'aquesta gent es van convertir en entrenadors a Occident després dels Jocs de Barcelona, i van intentar aplicar els mateixos mètodes, però en un nen no soviètic no li pots aplicar el mateix.

Hi ha un episodi, si més no curiós i prou desconegut, que apunta al llibre i és la presumpta col·laboració de Samaranch amb el KGB, que a canvi li hauria garantit el suport del bloc de l'est en la seva elecció com a president del COI el 1980. Com va anar?

És un capítol molt desconegut i el mateix Samaranch ho va negar. Hem de recordar que Samaranch arriba a Moscou el 1977 com a ambaixador, però ja estava ficat al món de l'esport i havia estat regidor a Barcelona. En tres anys a Moscou, aconsegueix passar a ser president del Comitè Olímpic Internacional (COI), coincidint amb els Jocs que s'hi feien aquell any. Segons la versió dels autors del llibre The KGB Plays Chess, tant bon punt va arribar a Moscou, li van posar una persona a seguir-lo, i l'haurien descobert intentant treure antiguitats de l'URSS. A partir d'aquí li haurien fet xantatge i ell s'hi hauria prestat. No sabem quin tipus d'informació hauria passat, però sembla que l'haurien captat d'aquesta manera i el 1980 a Moscou guanya l'elecció al COI amb molts vots. S'ha de dir també que Samaranch va tenir un paper destacat perquè a Barcelona [els antics esportistes soviètics] es poguessin organitzar com a equip unificat.

Els Jocs de Barcelona arriben en un moment de canvi geopolític, la Unió Soviètica ja no existia com a estat i s'està a l'inici d'una transició salvatge en aquelles societats. Però l'equip unificat triomfa, evidentment amb esportistes formats en el sistema soviètic. Com van afrontar la competició en un context així?

La meva idea era escriure un llibre que si t'agraden els esports t'agradi segur, però que si no t'agraden, també t'agradi. L'esport em serveix per explicar moltes altres coses. L'Svetlana Aleksiévitx parla de l'hommo sovieticus, tenim aquesta gent que ve aquí i està completament desorientada. Molts guanyen i senten un himne que no havien escoltat mai, s'esperaven el soviètic i no sentir-lo és un bajón. Això de ser soviètics molts s'ho creien genuïnament, perquè era una propaganda que funcionava molt bé, amb coses objectivament bones i coses que no, però com que tampoc podien comparar gaire ...

Són persones desorientades, però alhora il·luminades per Barcelona. Ser soviètic era sempre una mica diferent a ser de la resta de països, quins altres esportistes viatjarien a l'avió amb el KGB? Quins altres es penjaven un or olímpic i després venien VHS al carrer [per fer diners]? Venir a Barcelona representa que tot això s'està esfondrant i s'obre un món amb unes regles que no coneix, perquè a un soviètic no l'has preparat per aquestes regles. També parlo amb gent que a Barcelona els hi va bé, perquè guanyen l'or, però per a ells és el final d'una era. Del que no tenen dubtes és que és la Unió Soviètica qui els va portar a guanyar l'or i després això s'acaba, i n'eren conscients.

Els esportistes que entrevista tenen en comú una certa nostàlgia de l'època soviètica. Li va cridar l'atenció?

Totalment. Què els passava? Per una banda, se'ls obre un món d'oportunitats. A molts d'ells ja els havien contactat dels Estats Units o d'altres parts per fitxar-los i els oferien contractes molt suculents, però no podien acceptar-los, perquè era perillós, havien de desertar i els feia por i no ho acceptaven. Amb Barcelona això canvia i alguns ja ni tornen, per exemple Djushebàev passa de Moscou a Santander, segurament no podia haver-hi dos mons més diferent en aquell moment. Un altre cas significatiu és Vitali Xerbo, que guanya sis ors a Barcelona i comença a rebre contractes i el que fa és fer exhibicions als Estats Units a canvi de molts diners, però sabia que si volia seguir sumant ors havia de continuar entrenant-se a Bielorússia. Després per qüestions personals se li trenca el pla.

Encara avui Djushebàev diu que l'equip més bèstia que ha vist en la seva vida era el CSKA. Hi ha un punt de nostàlgia que s'entén, és quan ets jove i guanyes els ors, però hi ha una part que és sistema també i caràcter i això ho troben a faltar en algunes coses. També n'hi ha de cremats amb el fet de no tenir vida, parlem de gent que amb 15 o 16 anys es passaven 300 dies concentrats, perquè no aconseguir l'or ja era un fracàs. Avui en dia, ells com a entrenadors saben que no poden preparar així, perquè la societat ja no ho permetria.

La caiguda de l'URSS dona pas a una transició salvatge a Rússia, que acaba el 1999 amb l'arribada de Putin al poder. També utilitza l'esport en el seu objectiu de ressituar Rússia com a gran potència mundial.

Totalment. L'utilitza en una doble vessant, una és la mateixa filosofia que la Unió Soviètica, tot i que la ideologia és diferent perquè Putin de comunista i d'esquerres en té zero, però sí que intenta utilitzar els esports per competir amb els Estats Units. I després hi ha la vessant personal seva, d'intentar mostrar-se com un home esportiu, valent, el mascle alfa, que això no ho tenien tant els líders soviètics. Utilitza l'esport com a arma política propagandística, però en la seva figura política el fet de fer esport és transcendental.

Rússia organitza els Jocs Olímpics d'Hivern del 2014, a Sotxi, i després el Mundial de futbol del 2018, però tot això acaba quan es revela un sistema estatal de dopatge que el converteix en un pària en el món de l'esport global. La lectura és que tot s'hi valia per aconseguir èxits?

Per una banda sí, però per l'altra el que intenta fer Putin en realitat és aconseguir el mateix que l'URSS però amb una drecera. Amb l'escàndol del dopatge aquest èxit se'n va en orris i la guerra és l'estocada final, que afecta massivament l'esport i també a ell personalment. A Putin li havien donat tots els títols esportius que hi pugui haver, també a dins de l'olimpisme, i li treuen, però la patacada forta és per als esportistes russos. En això tornem als primers anys de la Unió Soviètica, com que es torna a alçar una mena de teló, la Rússia de Putin es veurà obligada a tornar a les Spartakiades o una cosa similar, és a dir, a organitzar competicions pels seus esportistes i alguns convidats.

Alguns dels esportistes que entrevista s'han posicionat clarament en defensa de Putin. És cert que n'hi ha que tenen o han tingut càrrecs al voltant de Rússia Unida, el seu partit. Però li ha sorprès o cal tenir en compte que oposar-se a Putin i a la guerra és molt difícil si vols viure allà?

A l'hora d'oposar-se a la guerra no tinc gaires retrets pel poble rus, però sí pels estaments de poder. He trobat a faltar valentia en molts sectors i l'esport és un d'ells, m'han decebut. Així com molta gent normal i corrent no es pot ni plantejar expressar l'opinió protestant perquè t'hi va la llibertat, la feina, tot, en aquests estaments de poder, una mínima infraestructura vital la tenen resolta, tenen cases i diners, tenen possibilitats, fins i tot, d'abandonar el país. Si s'haguessin organitzat mínimament per protestar ho haurien pogut fer sense que hi hagués una purga molt bèstia. Si els clubs, com el Dinamo, el CSKA o l'Spartak, haguessin fet una acció tan simple com posar-se tots alhora una samarreta on hi posi "pau" no poden acabar amb la lliga d'un dia per l'altre i, en realitat, no cometen cap crim, no insulten el president. Però no he vist res així, no he vist cap acte imaginatiu per intentar confrontar-se amb el que estava passant, intentar aturar-ho o fer pressió. N'hi ha que no ho fan, perquè creuen que Putin està fent el que cal fer i un exemple seria [Aleksandr] Karelin, aquell lluitador llegendari [un dels protagonistes del llibre].

En alguna entrevista recent ha comentat que Putin està disposat a fer el que sigui per guanyar la guerra. Què vol dir exactament això? I què significa per a Putin guanyar la guerra?

La primera pregunta, el que sigui, posa-hi armes nuclears si vols. Disposat no vol dir que vulgui, vol dir que si veu que l'està perdent i només l'hi queda aquest recurs, és capaç. Faltaria veure si considera que és suficient o no i com l'assessoren, perquè probablement fins ara l'han estat assessorant malament i potser ho comença a veure, estic segur que no s'imaginava que la guerra aniria d'aquesta manera. Si cal utilitzarà l'arma nuclear perquè no es pot permetre perdre la guerra. Perdre la guerra pràcticament és el mateix a perdre el poder, ha anat massa enllà.

I què podria significar per a ell guanyar la guerra? Això és el que no podem respondre clarament, però és l'única sortida a la guerra que hi ha ara mateix. No tenim converses de pau obertes, no tenim ni l'intent de parlar perquè cada bàndol confia a guanyar-la i això vol dir guerra durant temps. I hi ha l'element hivern, que en teoria alenteix la guerra, fa l'avenç molt lent, hi pot haver replegaments tàctics,... Amb això vull dir que de moment anem a una guerra més llarga i com que veig que tothom la vol guanyar, una possible sortida seria fer trampes. És a dir, que cadascú pugui dir al seu públic que l'ha guanyat, però que en realitat l'hagi guanyat només un, o ningú o que l'hagi perdut tothom. Una manera d'acabar-la és dir que allò que volia aconseguir ho he aconseguit. Encara no se sap ben bé què era el que volia aconseguir Putin, hi ha el que pot pensar cadascú. Alguns pensen que volia quedar-se tot Ucraïna, d'altres annexionar-se tot el Donbass, com ha fet amb les quatre regions, no ho sabem.

És sostenible l'annexió d'aquestes quatre regions?

No, ho veig molt difícil. Però és un carreró sense sortida en el sentit que una de les coses que va fer Putin abans de la guerra va ser canviar la Constitució russa i un dels nous articles diu que no es poden donar a cap altre país territoris incorporats a Rússia. Això estava escrit pensant en Crimea, però ara ja tenim quatre regions més, que ni tan sols està clar on poses les fronteres, perquè no les controla i la línia es va movent. Ells diuen que en teoria en els referèndums ha votat gent d'aquells llocs i si passen a Ucraïna vol dir que t'estan prenent una part de territori teu i, segons la teva Constitució, no el pots entregar, l'has d'intentar recuperar.

Estem en una situació molt complicada per veure el final de la guerra. Una de les sortides és que cadascú es faci trampes. Al final Putin pot anar rebaixant el llistó fins a dir "hem aconseguit que no ens envaeixin", perquè ho està plantejant com una guerra preventiva. És mentida, però en teoria està fent la guerra perquè Ucraïna, amb l'ajuda de l'OTAN, no ataqui Rússia, i si en tres anys això no ha passat, ell pot seguir mentint i dir que "gràcies a què vaig posar dos ous com una catedral al Donbass, no han pogut entrar".

El fet que s'estigui allargant i no hagi estat una guerra llampec, s'està traduint en un qüestionament intern de la figura de Putin?

Costa molt que aflori, però et puc assegurar que, malgrat la propaganda, Putin té ara menys suport que el que tenia abans de la guerra. I en té en dues línies, els que hi estaven en contra, ara hi estan més en contra, però el que és significatiu també és que els que li donaven molt suport també estan decebuts, perquè no esperaven que la guerra anés tan malament. Estan enfadats amb ell per no haver fet el que ells creuen una "guerra com déu mana". Tenim la decepció dels dos extrems, però queden els putinistes convençuts, que són molts, i queden els que no es poden expressar, perquè tenen por a perdre la situació de privilegi que tenen.

Quin impacte a nivell ciutadà estan tenint les sancions econòmiques?

Tenen un impacte, es noten, però s'ha d'entendre també la història soviètica i russa per valorar això. Si ho valorem des d'aquí no ho entenem, perquè aquí estaríem tots al carrer, allà queda molt marge abans no sigui un patiment insofrible. Però viatjar a Europa s'ha acabat, no només per les sancions, sinó perquè abans un viatge com Barcelona – Moscou eren 4h 30 i el podies fer per 300 o 400 euros, ara és tot un dia de viatge via Istanbul i els bitllets se'n van a 3.000 euros, qui s'ho pot permetre?

Sense en cap cas compartir l'actuació de Putin, nombrosos analistes qüestionen el paper de l'OTAN des de la caiguda de la Unió Soviètica, amb una expansió cap a l'est que probablement no era necessària.

Crec que l'estratègia occidental no ha estat bona. Si es volia evitar una guerra amb un personatge com Putin es podien haver fet moltes més coses, hi ha determinades passes o accions que no calen. Ja sense anar més enrere, quan els Estats Units alertaven que Putin estava preparant una invasió, que jo no m'ho creia, hi va haver gestos que no calien, com enviar armilles, perquè aquestes armilles no canvien res i si comença Putin ja les enviaràs l'endemà. Qualsevol excusa que li donis a aquesta persona l'utilitzarà i li va molt bé a la seva propaganda.

Hi ha moltes coses que serien hores de discussió, crec que si un país lliurement vol entrar a l'OTAN que hi entri, però és veritat que en l'estratègia de l'OTAN des de molt temps enrere potser moltes coses no calien per mantenir Rússia tranquil·la. Dubto que mai cap país de l'OTAN s'atrevís a una invasió a Rússia, però no calia aproximar-s'hi. Ara bé, també és veritat que quan escoltes els dirigents d'aquests països petits, et fan rumiar. Imagina't si ara ets Estònia, Letònia o Lituània, et dirien que si no estiguessin on estan, en quatre dies Rússia se'm menja.

La retòrica de l'OTAN tampoc m'agrada, però per a mi el més interessant ara seria pensar com ajudarem Rússia si hi comença un moviment nou i més democràtic. Amb la caiguda de l'URSS, Occident no va estar a l'alçada, perquè el sentiment a Rússia és d'humiliació i això alimenta l'extrema dreta i el que estem veient ara. Per aturar Putin ja és tard, ara el tema és com en sortim. S'hauria de treballar en com podem millorar les relacions amb Rússia, el territori més gran del món, si hi comença una cosa més democràtica, perquè no torni a anar malament. El relleu Gorbatxov – Ieltsin va ser un fracàs i per als russos va suposar gana, perill al carrer, que desapareguessin els estalvis i que les empreses que eren de tots se les quedessin quatre oligarques. I d'aquesta sensació de fracàs viu Putin encara.

Veu Occident ara mateix amb capacitat per ajudar a expandir la democràcia, quan en els seus propis països els moviments d'extrema dreta no deixen de guanyar-hi pes?

Crec que en l'estratègia de Putin hi ha aquest càlcul, si hagués vist democràcies molt més fortes i organitzades potser no hagués fet aquesta passa. D'alguna manera veia que el món occidental tenia alguns problemes i a ell això li encanta. Malgrat tota la propaganda, l'aspiració dels russos és viure com aquestes democràcies, tots els oligarques i caps del Kremlin envien els fills a estudiar aquí i la gent normal quan et parla de Barcelona, Salou o qualsevol lloc d'Europa s'imaginen un oasi de pau. Fa molts anys que la propaganda russa està invertint molts esforços en ensenyar per la televisió que Europa i Occident tenen problemes, amb la immigració, amb les llibertats, per això van apostar tan fort amb el Procés ensenyant el que volien.

Putin era un model per a molts dirigents d'ultradreta del món, tots els partits d'extrema dreta europeus venien a Moscou i això s'ha acabat, perquè ara fer-se una foto amb Putin ja no et dona vots. Amb tot, els moviments d'extrema dreta ara tenen un bon caldo de cultiu, i no ho puc entendre. Tenim el cas de Donald Trump que ja l'han tastat, però en canvi podria tornar a guanyar, és molt decebedor, però també és veritat que no acabem d'aprendre les lliçons, perquè potser Biden no és la persona més enèrgica del món per enfrontar-se ara a una cosa així.

Després de set anys de corresponsal a Rússia, un cop torna aquí li ha tocat anar-hi com a enviat especial a cobrir la guerra. S'hi veu massa més temps fent-ho?

Quan vaig arribar allà el 2015 hi havia la guerra al Donbass i és la primera cobertura que faig, sense plantejar-me res. Soc corresponsal d'una zona on hi ha un conflicte i el cobreixo. No em feia massa preguntes, simplement anar fent i anar treballant. L'escala del conflicte era diferent, però un cop estàs a dins les situacions si fa no fa són semblants. El que m'ha passat ara és que ja havia tornat després de set anys de corresponsal, quan normalment un corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio s'està tres o quatre anys. Havia tornat de manera molt meditada, amb un fill petit, per a mi era un moment de canvi, de deixar-ho enrere, però arribo amb un pla de vida i de cop te'l giren totalment.

Estava cantat que hi havia d'anar, però em genera una incomoditat, perquè no estic bé aquí sabent que allà hi ha guerra, ni allà sabent que jo havia decidit tornar. El meu problema és que si vaig allà, després no m'ho puc mirar de lluny, però no m'agrada ser-hi, no m'agrada estar a primera línia, no m'agrada arriscar-me. I sé que cada cop que hi vagi tindré perills i ja m'ha passat a prop masses vegades. No és una qüestió de pensar que com els gats tens set vides, és gairebé matemàtica pura, si segueixes així et passarà. Aleshores, se m'ajunta això, amb un nen petit i la meva dona aquí, que ells pateixen molt i em sento com a egoista fent la meva feina ara. Entre que ja ho havia deixat i el que vaig pensant quan em passa algo, ja veig que és el moment d'anar-me desvinculant. A més, ara ja tenim un nou corresponsal i li toca que s'ho vagi fent seu. Crec que la meva etapa cobrint la guerra s'acaba.