Són les cinc de la tarda i la Malika ja prepara el sopar. Espera a que siguin les 20.35 hores per trencar el dejuni del Ramadà, que enguany se celebra del 13 d'abril al 13 de maig. Pans i dolços ja estan llestos; la sopa harera encara cou: amb cigrons, vedella, pasta i verdures, és típica del Ramadà per ser un aliment complet, perfecte per a després de tot un dia sense poder menjar ni beure. La Malika ofereix te i dàtils mentre xerrem en el saló de casa seva. "No us preocupeu per mi, no pateixo molt per la fam. Amb el que pitjor ho passo és amb el cafè. Si no en prenc, em fa molt de mal el cap", explica, entre riures.

Un iftar sense sortir de la bombolla

La Malika porta bé el dejuni. El que no li resulta tan fàcil és que, enguany, per segon cop consecutiu, no pot celebrar l'iftar –l'àpat amb el qual es trenca el dejuni– amb la seva família. "Acostumàvem a ajuntar-nos més de 16 persones. Cadascú portava menjar i ens estàvem fins a les dues del matí. A vegades, fins a les sis!", recorda, nostàlgica. Per les restriccions de la Covid-19, aquesta extensa família, com tantes altres, no pot ajuntar-se per les limitacions de reunió i el toc de queda.

Per un moment, el rostre de la Malika s'il·lumina en caure en què l'estat d'alarma, al qual està subjecte el toc de queda, acaba el 9 de maig. Quatre dies abans de la fi del Ramadà. "Tant de bo puguem ajuntar-nos", diu, esperançada. "És molt trist passar el Ramadà així; no et fan venir ganes de celebrar", assegura Malika, qui explica que les vetllades de festa s'han convertit en multitudinàries crides pel WhatsApp. "Trobo molt a faltar la meva família, estar amb ells i resar junts", reconeix. I és que no només els àpats s'han vist restringits. Durant el Ramadà, als cinc resos diaris se suma un altre: la Tarawih, una llarga oració que es realitza després de trencar el dejuni, durant la qual es llegeixen llargs versos de l'Alcorà, ja que és costum llegir tot el text sagrat durant aquest mes.

Aquestes oracions acostumen a estar guiades per l'Imam, i a les mesquites es congreguen centenars de persones. "Hem arribat a acollir 900 fidels", explica Alí Abdelrady, director del Centre Cultural Islàmic Català. Aquest centre compta amb una gran mesquita de tres plantes, que han hagut de dividir per respectar les distàncies de seguretat i complir amb els aforaments permesos. Així, per poder acollir tots els fidels que desitgen acudir a la Tarawih, la repeteixen en quatre torns diferents. Però, tal com assegura Abdelrady, "no és el mateix".

Aquest res es realitza a la nit, passat ja el toc de queda. Per això s'ha hagut d'avançar i es realitza poc després de trencar el dejuni. "Està venint poca gent malgrat la importància que té", lamenten des del Centre. Una de les famílies que ha renunciat a celebrar la Tarawih en comunitat és la de la Malika. Ella no acostuma a anar a la mesquita, perquè considera que el res és quelcom "molt personal": "Estic millor sola". Però durant el Ramadà sí que acostumava a anar al temple per a l'oració nocturna. "És massa important per a fer-ho a casa i és molt bonic viure-la en comunitat. Fa molt de mal perdre-la", lamenta.

Abdelrady explica que ara que les mesquites tornen a estar obertes encara hi ha persones a les quals els costa entrar per por de contagiar-se. Buscant la part positiva, des del Centre diuen que el recolliment al qual ha obligat la pandèmia "pot ser bo, perquè es necessita calma i reflexió per connectar amb Alà". I sembla tenir raó, ja que després del confinament van començar a acostar-se moltes persones a la mesquita. "Sempre que hi ha crisi es necessita un poder superior i creix el sentiment religiós", explica.

Quelcom semblant li va passar a la Malika. Va néixer al Marroc fa 35 anys, però als seus quatre anys va migrar amb tota la seva família. Els seus pares mai li van explicar molta cosa sobre l'islam, i adoptava els costums que veia a casa, sense sentir-los seus. "Vaig fer el Ramadà fins als 17 anys, però sent tan jove no entenia per què havia de deixar de menjar", explica. "M'amagava menjant Bollicaos", recorda, entre riures. No va ser fins als 25 anys que, després de tancar l'empresa en la qual treballava i quedar-se a l'atur, va començar a investigar i interessar-se per l'islam. "A la vida hem d'aferrar-nos a alguna cosa; és dolent no creure quan pateixes ansietat".

Va aprendre a llegir i parlar àrab pel seu compte, Alcorà en mà. "Aquest retrobament amb la religió va ser grandiós", exclama aquesta dona que es defineix "creient a la seva manera". Per a la Malika, entendre el rerefons de l'islam és clau i explica que el Ramadà va molt més enllà de passar fam. "És un mes en què et poses en la pell dels altres. Jo, quan cau el sol, torno a menjar, però hi ha milions de persones que no poden. Ens adonem dels nostres privilegis i neix l'empatia", diu. I és que el més sagrat és el moment de solidaritat, de mostrar el millor d'un mateix. "És un mes de pau", diu la Malika.

Truncant la solidaritat

Però aquesta pau, que neix d'ajudar als altres, també s'ha vist truncada, d'alguna manera, amb la Covid. "No es tracta només de voler ser millor, sinó de ser-ho en la pràctica. I la Covid ens ha robat aquestes mostres de bondat a través d'accions comunitàries", lamenta Khalid Ghali, comissionat de Pluralisme Religiós a l'Ajuntament de Barcelona. I és que el Ramadà traspassa les fronteres de les mesquites i de les llars, i dona lloc a trobades que sovint es donaven al carrer, en aquella vella normalitat que ens permetia reunir-nos en la via pública.

Eren freqüents els iftars comunitaris a barris com el Clot, on el Centre Cultural Islàmic omplia la plaça amb taules que es cobrien amb menjar que portaven desenes de persones. Qualsevol podia menjar, fora o no musulmà. Hagués cuinat o no. Enguany tot ha canviat, però la comunitat intenta mantenir la solidaritat com pot. "No volem oblidar els més desfavorits i intentem que les persones sense llar vagin a dormir amb un menjar calent a l'estómac", diuen. És per això que han canviat els iftars a la plaça per donacions de menjar que arriben, diàriament, fins a 300 persones.

"El Ramadà va molt més enllà de la religió. Uneix espiritualitat, comunitat i cultura", diu Khalid Ghali. Però, malgrat això, cal no oblidar que el mes sagrat és la celebració més important del tercer credo a Catalunya. Només a Barcelona hi ha 25 confessions diferents: "El cristianisme no és majoritari, però malgrat això i d'estar en un estat aconfessional, les altres religions pateixen un greuge respecte a les festivitats cristianes", explica Ghali. El comissionat recorda les relaxacions en les restriccions que es van donar durant Setmana Santa i Nadal. "Algunes comunitats, com la musulmana, només demanarien allargar el toc de queda per poder resar la Tarawih o tornar de l'iftar tranquils", lamenta.

"No podem fer res més. La situació és la que és", diu Malika, amb un somriure resignat mentre mostra un vídeo de Youtube que ensenya els encants de Moulay Bousselham, el poble on es va criar. Espera a que acabi la pandèmia per poder tornar. "Trobo a faltar tantes coses. Però vull pensar que aquest sacrifici servirà per alguna cosa", ens explica, mentre agafa en braços l'Isaac, el més petit dels seus fills. Juga amb una tauleta, però, quan es queda sense bateria, aixeca la vista i repara en la gran olla que bull a la cuina. La seva mare riu. Encara queden un parell d'hores perquè puguin trencar el dejuni i tenen temps de posar la tauleta a carregar, per poder retrobar-se amb la seva família a través de la pantalla.