Entrevista a Joan Pau Inarejos"El romànic és un estil internacional, no és pas únic de Catalunya"
Parlem amb el divulgador, que publica 'Amb ulls de romànic'. El llibre proposa un viatge per aquest art entre els segles XI i XIII, i analitza el llegat que ha deixat al món actual

Berga--Actualitzat a
Darrere del conegut i celebrat compte de xarxes socials @RomànicCatalà hi trobem el periodista i divulgador artístic Joan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983). A través d'Instagram, TikTok o X, s'ha convertit en un autèntic abanderat a casa nostra d'aquest estil del qual en preservem un gran llegat, reivindicant l'art d'una forma molt particular. La iniciativa va ser guardonada amb la menció especial dels Premis Sàpiens 2023 en la categoria de Millor Iniciativa de Divulgació dels Països Catalans.
Inarejos acaba de publicar Amb ulls de romànic (Rosa dels Vents, 2025), on ens proposa un viatge per l'art romànic català dels segles XI al XII i XIII, potser no prou valorat per tothom, i analitza el llegat que ha deixat al món actual. Ho fa a través d'un mètode apte per a mortals, gràcies a un estil lleuger per a tots els públics, aplanant a terra alguns aspectes a vegades carregosos, amb un llenguatge rigorós, però que defugint dels tecnicismes. Molt similar al que usa a les xarxes, on també tira de mems o fils a la xarxa X.
"No cal ser acadèmic, ni artista ni tan sols saber un borrall del gloriós art que va guarnir els comtats catalans durant més de dos segles. Hi ha missatges del romànic que poden interpel·lar qualsevol", reivindica a l'obra. Inarejos ens parla de marededeus totèmiques, cròniques visuals de l'Apocalipsi, violència extrema o les formes singulars de representar el món, i especialment de la mirada, dels ulls, del romànic.
Quan parlem dels ulls del romànic parlem de la mirada de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça)? Parlem de la Maiestas Domini?
És el concepte del llibre, té diverses interpretacions. La presència dels ulls, en especial de Sant Climent de Taüll, però també la resta, siguin marededeus o serafins, però també altres significats. Proposa que intentem mirar aquest període amb els ulls d'aquella època, un exercici de contextualització històrica, un exercici d'immersió. Fer-nos la pregunta i entrar en aquesta hipòtesi. Hi ha una tercera capa: mirar-nos l'actualitat i el món d'avui amb els ulls de l'artista del romànic, que ens porta a experiments interessants amb art modern o els mems, que intento fer a les xarxes.
Al llibre expliques que el corpus del romànic arriba avui dia perquè era massa llaminer per passar desapercebut als ulls de les autoritats catalanistes a les portes del segle XX. Per què decideixen fer-ne l'art nacional? S'utilitza políticament en certa manera?
És un tema molt complex. La burgesia catalanista de l'època que protagonista el rescat dels conjunts pictòric més importants, era en bona part catòlica. No m'estranyaria que anés bé per farcir un discurs d'uns orígens nacionals de Catalunya també lligats al catolicisme i cristianisme. No crec que se'n fes molta bandera com si en va fer el franquisme, amb l'exposició doble a Barcelona i Santiago de Compostel·la del 1961, molt impregnada d'una voluntat nacionalcatòlica, és probable que tingués aquell biaix polític. El franquisme utilitzava les figures de la ideologia catalana que més podia aprofitar a favor seu, com la Moreneta. Des de Catalunya, ho dubto més que hi hagués aquest biaix. Ha costat més apropiar-se el romànic. No està molt clar que l'entenguessin molt bé o s'hi sentissin identificats.
Precisament, expliques que primava transmetre i persuadir un missatge que no pas la versemblança en la imatge. En són exemple tant els animals, o els éssers híbrids apocalíptics. Aquest missatge calava realment en els observadors d'aquells segles?
Cal pensar que sí. Si el romànic ens sobta actualment o en el marc de la història de l'art per aquesta figuració tan rígida o aquesta falta de volum, no és que no en sabessin. En bona part, era per aconseguir imatges simples i tipificades, simplicitat plàstica. Estava pensat perquè pogués ser fàcilment descodificat pels feligresos o espectadors de l'època, perquè tenia voluntat evangèlica en un moment que l'església no estava del tot assentada en aquell moment. També té preferència a temes de bé i mal i no tant de devoció de vides o sants, que apareixen més endavant.
El romànic estava pensat perquè pogués ser fàcilment descodificat pels espectadors de l'època
Ens parles també de la Marededeu amb el nen que ens interpel·la constantment, i destaques que aquestes figures no són belles i estan deshumanitzades.
És curiós que en català hàgim fet la contracció lèxica de marededeu, tenim molt en l'imaginari figures escultòriques que tenen una gran antiguitat en la nostra cultura. En general, el fet que la majoria estan expressament molt amagat el cos, ho veiem més en escultura, un tros de fusta rectilini, no es marquen els pits… La Moreneta li veiem aquesta fesomia de tòtem, semblen ídols molt primitius, o la Mare de Déu de Ger (Santa Coloma de Ger, Cerdanya) o de Núria (Queralbs, Ripollès). Les que han estat menys modificades interessa mostrar una fusió entre la mare i el nen. Calia que un dogma tan important com la maternitat de la Mare de Déu, paridora del nen Jesús, quedes molt clar. I una de les maneres era mostrant aquesta fusió, que a ulls actuals ens sembla impactant i moderna. Les visitacions és un altre exemple de com busquen aquesta fusió una mica única, entre aquest cas entre dues dones, un doble miracle.
El romànic també és violència, gore, sang i fetge, i tortures i execucions com a càstig. Al MNAC hi veiem lapidacions o els ulls arrencats a Santa Llúcia. Al llibre en detalles alguns d'esgarrifosos, quin destacaries tu personalment?
Un que s'emporta la palma, i la palma és símbols dels màrtirs, és el frontal de Durro (Vall de Boí, Alta Ribagorça), a la sala del MNAC més important, on hi ha la nostra Gioconda. S'exposa en vinyetes l'escena del Martiri de Sant Quirze i Santa Julita, diferents imatges de com els posen en una olla bullint, com Sant Quirze el serren pel mig, com la mare claven claus als ulls… És antinaturalista. Altres són més elegants i més elaborats, però hi ha un repertori del romànic més rústic, tècnicament més descurat, però també per aquest motiu ens crida més l'atenció. Ens poden recordar a l'art infantil o avantguardista. Les figures són especialment desproporcionades, tenen un cànon molt allargat, els botxins apareixen de perfil per reconèixer els personatges malvats…
A més de pintura o escultura també parles de campanars o claustres, elements arquitectònics. No sé si potser els hem oblidat una mica o no hi pensem quan parlem de romànic, o costen més d'identificar.
Podríem trobar explicacions, tenim el corpus més extens de pintura per tot el programa de rescat, tenim una pintura molt reconeixible. Té tots els trets definitoris, és un romànic molt paradigmàtic i fàcil d'identificar. Aquí va ser més important el primer romànic, que és més auster, com Sant Vicenç de Cardona (Bages) o les de Taüll. Van triomfar aquests canons de finals de segle XI que venien del nord d'Itàlia, on predominaven campanars quadrats i austers no massa portalades guarnides, en comparació amb Castella o França. Aquí tinc molt el pecat capital de l'enveja. El nostre romànic arquitectònic no és tan decoratiu, i ves que no ens l'hem fet tan nostre. La substitució estilística també és un motiu pel qual les parts més fastuoses no les tenim tant a la vista. I, sens dubte, també els espolis.
Expliques que el romànic és romà, bizantí, pirinenc i transpirinenc i marcadament hispànic. Què és el més diferencial del que tenim a Catalunya?
És molt difícil parlar d'escoles nacionals. Sí que podem parlar de què ens ha quedat del romànic a Catalunya. Fins i tot trobaries algú que diu que no es pot parlar de 'romànic català'. No ens podem oblidar d'especificitat regional que té aquest romànic. Per la seva posició geogràfica, és un al·luvió d'influències Catalunya, des de la península Ibèrica i l'islam, el món carolingi, i mirant a orient, cap al món bizantí, i amb Itàlia com a mirall més immediat. Pel turisme, el que el fa més definitori és la pintura, perquè és d'una grandíssima qualitat.
Per què el gòtic potser ha tingut més rellevància a escala europea? I potser fins i tot als ulls catalans, tot i el patrimoni que tenim de romànic. Són motius estètics?
El romànic és un cop de puny a l'ull, té aquesta radicalitat que per voler ser tan persuasiu acaba escollint una manera de representar i una plàstica de colors molt plans, absència d'espais tridimensionals… I potser per qui no estigui acostumat a això, li pugui semblar marcià. Hi ha gent que diu que li té por. El gòtic comença a anticipar solucions del renaixement, potser per un ull més avesat a l'art clàssic pot ser més comprensible i més complaent. Al gòtic hi ha molta més història, s'hi pot veure més component de document històric. El romànic és més teològic i fins i tot oníric.
El romànic és un cop de puny a l'ull, té aquesta radicalitat. Qui no estigui acostumat a això, li pot semblar marcià
Creus que Catalunya sap valorar crou bé el seu patrimoni romànic?
Hem tingut moments de més valoració i de menys. El 2000 va ser una data important quan el conjunt d'Esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El romànic va servir molt políticament en un primer estadi a principis de segle XX per confegir un art nacional i trobaran orígens, que després va ser reivindicat pels artistes de l'avantguarda, i en les últimes dècades potser ha quedat més oblidat. Han passat moltes coses, conflictes bèl·lics, la modernització, la turistificació que ha portat moltes coses que han tapat el romànic, mentre el propi modernisme és ja el souvenir oficial i absolutament mainstream. Ha quedat davant l'aparador, i el romànic ha quedat tapat endarrere per diferents motius.
La turistificació ha portat moltes coses que han tapat el romànic. El modernisme és el souvenir oficial absolutament mainstream, ha quedat a l'aparador
El MNAC hi dedica bastant espai, però podria fer més aquesta tasca de posar-ho en valor?
El MNAC és la principal pinacoteca d'art romànic del món, i també tenim escultura de fusta. El corpus pictòric és extraordinari. Sí que és veritat que li passen una sèrie de coses que no són culpa del museu, tan banal com el seu nom. Que n'hàgim de dir amb aquestes sigles, no massa maques, una mica cacofòniques… Hi ha gent que no acaba de distingir FNAC de MNAC, no se sap molt bé com s'ha de dir… És un principal problema de màrqueting. Estaria bé que s'hagués pensat dir-li Museu de Montjuïc, Museu del Palau o Palau Nacional. L'accés és complicat i està en vies de solucionar-se, amb l'arribada del metro, perquè queda molt lluny i fa mandra a molta gent. Exigeix un petit sacrifici admirar el romànic.
El MNAC queda molt lluny i fa mandra a molta gent. Exigeix un petit sacrifici admirar el romànic
Les obres haurien d'estar en museus com aquest o s'haurien d'intentar reservar en el lloc el qual van ser pensades?
No és comparable els casos que tenim al cap com els marbres grecs o l'art egipci, exemples evidents de colonialisme. L'operació de rescat del romànic que va anar cap a Barcelona es va fer per raons de salvaguarda, més o menys ben fet, especialment davant el perill que molts d'aquests marxessin a l'estranger, sobretot als EUA, com la Col·legiata de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà). Això va fer encendre les alarmes. Passat el temps potser hi hauria raons d'algunes obres perquè poguessin ser tornades al seu lloc, en molts casos no és possible tocar-la, és material molt delicat.
S'ha fet molt i el mateix MNAC va ser molt innovador pensant que fossin vistos el museu simulant el lloc per allà on estava pensat. No és com si entressis en una església, però hi ha aquest intent museogràfic. Hi ha exemples d'obres d'art separades per raons museístiques i històriques, com el Davallament d'Erill la Vall (Vall de Boí, Alta Ribagorça) un cas bastant sagnant que crec que s'haurien de buscar fórmules perquè estiguessin reunides, estan separades entre Barcelona i Vic, i a les esglésies patrimoni de la humanitat te les has d'imaginar.
Defenses que els catalans som romànics arran de les avantguardes que s'hi van inspirar. Destaques la influència del romànic en Picasso i l'entorn picassià, però també en Tàpies o Miró. Per què creus que encara ens pot interpel·lar avui dia? Hi ha artistes contemporanis que s'inspiren en el romànic?
Gràcies al projecte digital he pogut conèixer gent que continua utilitzant el romànic com a referència, i el més interessant que és gent que no és de Catalunya. Iker Spozio, artista italià, va fer una estada visitant les obres al MNAC i ha fet diverses interpretacions. També hi ha il·lustradors que també s'hi fixen, l'exemple més immediat són els que se'ls encarrega cartells per fires medievals, com en unes Fires de Sant Narcís de Girona, en molts casos han anat a buscar l'imaginari més immediat que és el romànic català.
Avui ens interpel·la per una doble causa. Pels seus valors estètics i plàstics que connecten molt amb la modernitat, colors vius, amb línia gruixuda, o ús de la seqüencialitat, que ens recorda al còmic. Després trobem en llenguatges més moderns, en l'aventura o la publicitat, que té una funció semblant, persuasiva i de col·locar clames.
Per què reivindiques el romànic? Què hi trobes personalment? Com vas començar la teva passió per l'art romànic?
El llibre dic que ho dec a la meva mare i a l'algoritme. Per una banda, és una herència familiar, tot i que jo ho he convertit en una mena de bogeria. Hi havia una intenció d'intentar-me dissuadir, alguns deien que era un tema molt relliscós, de moment no m'ha passat gaire. Parteix d'una voluntat molt divulgativa. Des de petit m'ha fascinat sempre, especialment la seva cultura, per la potència que te ei el caràcter de ser un art tan directe. De petit associava les figures de Miró i veia aquesta continuïtat. Sempre m'havia agradat aquesta sinceritat gràfica i voluntat del romànic de no tenir miraments, comparat amb algun altre art que després em va costar més, com el renaixentista o el barroc. És un art molt simplificat i molt geometritzat, i per mi ha estat fàcil de mantenir a la retina.
Has aconseguit acostar el romànic a nous públics, de manera planera però rigorosa. Per què vas triar el teu estil particular a xarxes? Va ser sobre la marxa o tenies clar el projecte?
No ho tenia gens predefinit. Vaig provar d'agafar una de les grans passions que era el romànic i portar-ho al món digital, fer aquesta evangelització del romànic a la Babilònia digital. Vaig començar molt amb peus de plom, amb molta fotografia. Em vaig anar animant a mesura que notava un feedback, especialment a partir dels fils, ja més agosarats conceptualment, em vaig començar a envalentir i a fer vídeos, i els mems que estan sempre com una pluja fina. Per molta gent soc conegut pels mems, molts han corregut i em sembla fantàstic, però és una de les capes dels projectes. No podem esperar demanar el mateix nivell de lectura i atenció a tothom. Si podem entrar amb el mem, que sigui una porta d'entrada de divulgació, però també de passar-ho bé, haurà valgut la pena.
Vaig provar d'agafar una de les grans passions que era el romànic i fer aquesta evangelització a la Babilònia digital
Has pensat algun cop fer també contingut en castellà?
No ho he pensat mai. Se m'ha dit moltes vegades per part d'usuaris, tinc la sort que em segueix gent de fora Catalunya i em satisfà personalment. Hi ha una dona japonesa que està estudiant català per amor al romànic. Sempre he fet una aposta perquè el compte fos en català per militància lingüística, perquè és la meva llengua. Tinc una producció que va més enllà del romànic i he estat bastant bilingüe, però per aquest tipus de projecte vaig anar veient que calia fer-ho en català. Si a algú li interessa molt, ja s'ocupa de donar el botó de traduir o entendre la llengua en una llengua romànica que ens uneix. Estaria bé que amb la divulgació reivindiquem el català de la cultura. No ho he pensat, però no vol dir que ho tingui descartat. Trobo a faltar divulgació artística i cultural en català, a X n'he trobat poqueta en català. El fet que sigui en català no ho vull portar cap a cap xovinisme cultural, en el sentit que el romànic és el millor. És un estil internacional, però no és pas únic a Catalunya, ni és el millor… com a vegades hi ha la temptació de l'abraçada de l'os identitària. Una de les funcions de la divulgació ha de ser posar tots aquests matisos.
Trobo a faltar divulgació artística i cultural en català
Després d'aquest llibre, tens al cap algun altre projecte relacionat amb l'art o la divulgació?
No m'havia plantejat escriure un llibre i va ser una proposta providencial de l'editorial que vaig acceptar de manera entusiasta i sense pensar-ho. La prioritat és que creixi el mateix projecte digital. El meu estat natural és la divulgació a xares i és on m'agradaria creixent, Potser ja tinc al cap un segon i un tercer llibre, però que serveixi per a la divulgació del romànic i perquè vagi venint més gent, ja que en algunes xarxes no tinc tanta gent. Derivades que puguin venir, benvingudes, com col·laboracions amb escoles o instituts. No faré 'Amb ulls de gòtic', això està pensat pel romànic català. És un tema molt de nínxol, però ens permet parlar de moltíssimes coses, és un producte de la cultura medieval on ens podem veure reflectits. Que no tinguem por que la cultura sigui també un plaer.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.