Les víctimes del franquisme i les seves famílies no podran accedir als fons públics estatals per realitzar exhumacions i identificacions de restes mortals: el Tribunal Suprem acaba d'establir que únicament les entitats memorialistes tenen dret a aquests recursos estatals i sempre que el finançament es formalitzi a través d'un conveni.

Aquest pronunciament, el primer d'aquest tipus que realitza el tribunal, figura a la sentència que desestima el recurs amb el qual la família de Timoteo Mendieta, un carnisser i sindicalista de la localitat alcarrenya de Sacedón, el cadàver del qual va passar gairebé vuit dècades a una fossa comuna del cementiri de Guadalajara després de ser afusellat set mesos després de finalitzar la guerra civil, pretenia que l'Estat assumís les despeses de la cerca, l'exhumació i la identificació de les restes mortals.

A l'Estat espanyol, que no va intervenir en l'operació, ja que aquesta va ser ordenada per la jutgessa María Servini dins de les recerques de la querella argentina contra el franquisme, mentre que el desenvolupament dels treballs va ser a càrrec de personal d'ARMH (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica), acabarà sortint-li gratis aquest episodi, en el qual l'obstinació dels memorialistes, en aquest cas amb el suport econòmic d'un sindicat d'electricistes noruec, va permetre rescatar a 50 dels 250 represaliats d'aquesta zona del cementiri i identificar a 35 d'ells. Queden 900 en una altra.

“Considerem que l'Estat té una responsabilitat perquè s'exhumin els cadàvers dels represaliats, es tracta que assumeixi unes obligacions que li imposa la llei”, explica Chon Vargas, néta de Timoteo i que ha portat com a advocada les reclamacions, l'objectiu de les quals era “que l'Estat assumís la seva responsabilitat pels crims del franquisme”.

"Sense capacitat per reclamar"

L'assumpte va arribar al Suprem després que el Govern de Mariano Rajoy desestimés la petició de la família Mendieta per compensar a ARMH amb unes despeses d'una mica més de 100.000 euros.

La sol·licitud incloïa altres aspectes com “el compliment de les seves obligacions” de dotar econòmicament la Llei de Memòria Històrica de 2007 i, en concret, habilitar una línia de subvencions “a fi que els familiars de les víctimes inhumades a fosses comunes situades al cementiri de Guadalajara en número de 800, puguin recuperar i dignificar les restes dels seus éssers estimats”.

La demanda denunciava l'anomenada “inactivitat de l'Administració”, un concepte jurisprudencial que retreu a les institucions la seva desídia en l'execució de les seves obligacions, un fet que, segons el Suprem, no ha esdevingut amb la llei de Memòria malgrat acumular vuit exercicis sense dotació.

“L'actitud i conducta del poder executiu ve impedint que les víctimes del franquisme obtinguin la justícia que els correspon, causant amb aquesta actitud i conducta un mal moral i econòmic difícil de quantificar”, assenyalava la demanda, que recorda que “mentre les víctimes perseveraven per localitzar les restes dels seus éssers estimats, l'any 2012 el Govern del Partit Popular decideix deixar sense dotació pressupostària la partida destinada per llei a subvencionar, entre altres drets, l'exhumació dels milers de fosses d'afusellats per la dictadura que, encara avui, existeixen al nostre país”.

No obstant això, la Sala Tercera del Suprem ha desestimat les peticions en concloure, bàsicament, que les famílies dels represaliats no tenen capacitat per reclamar aquestes ajudes. La resolució afecta les d'àmbit estatal, ja que se centra en la llei 52/2007, però no es pronuncia sobre les d'origen autonòmic.

Qui accedeix als inexistents fons de la Memòria?

El tribunal, que descarta que el tracte que l'Administració dóna a les víctimes del franquisme pugui considerar-se discriminatori en relació amb el que reben altres col·lectius com els damnificats pel terrorisme, considera que la demanda incorre en una “desviació processal” per haver modificat algunes de les peticions dirigides al Govern i conclou que la mateixa Llei de Memòria “no permet concedir directament a les persones físiques” fons per exhumacions i identificacions de represaliats a la Guerra Civil i el franquisme.

I, en aquest sentit, dictamina que Ascensión, “que ja va poder donar digna sepultura a les restes mortals del seu pare assassinat, li manca legitimació activa” per accedir a elles.

La llei, assenyala el Suprem, estableix que “el Govern subscriurà els oportuns convenis de col·laboració per a subvencionar a les entitats socials que participin en els treballs”, mentre que les famílies i els seus membres “no es troben legitimades per a reclamar cap prestació en relació amb les esmentades subvencions”.

Els parents sí que podrien sol·licitar la posada en marxa de localitzacions i identificacions, matisa, tot i que el finançament queda restringit a “les entitats socials que participin” en elles.

"És absurd que una víctima hagi de tenir representació"

“Sona una mica absurd”, assenyala Emilio Silva, d'ARMH, que “un ciutadà que és víctima hagi de tenir una representació. És com si a les víctimes d'alguns delictes no se'ls permetés denunciar”.

ARMH va declinar adherir-se a la reclamació dels Mendieta perquè la intervenció va ser finançada “amb els diners que posen els nostres socis, que és per a això”, encara que sí que considera que l'Administració hauria d'assumir aquestes tasques: “li reclamem aquesta responsabilitat a l'Estat, però per a tots els casos”. En cas d'haver prosperat la reclamació, anota, “hauria establert un precedent” davant “la inoperància del Govern” en temes de memòria històrica.

Silva sosté que en el cas de les exhumacions de Guadalajara “va haver-hi una discriminació” per part de l'Estat espanyol, que va eludir assumir les despeses pel fet que “l'exhumació era una ordre d'un jutjat argentí” dins de la causa oberta amb la querella contra els crims del franquisme. “Això va tenir a veure amb aquesta peculiaritat. Ningú pensaria que un jutjat li passarà a un altre la minuta quan li demana una diligència, encara que es tracti de països diferents”, afegeix.

D'altra banda, el Suprem dictamina en la mateixa sentència que “no hi ha cap precepte” en la Llei de Memòria que avali l'obligació del Govern de dotar-la econòmicament, la qual cosa ve a ser el mateix que avalar que el desenvolupament de les lleis que manquin d'una ordre específica d'aquest tipus queda en mans del Govern de torn.

La sentència deixa clar que “només les associacions tenen legitimació activa per reclamar” que es posin en marxa els convenis i la llei sigui dotada econòmicament, assenyala Vargas.