El cercador de Google podria considerar-se el nou mirall de l'ànima. També de les lluites ideològiques. Mentre els carrers de tota Veneçuela viuen pendents del que pugui passar d'un moment a l'altre, en el famós cercador es registren 135.000 resultats que contenen el terme "dictadura veneçolana". El segueixen "dictadura chavista" amb 94.800 i "dictadura madurista" amb 12.800. No obstant això, guanya amb escreix la teoria contrària: "Veneçuela no és una dictadura" apareix, així com sona, 184.000 vegades. És la guerra del llenguatge.

Res d'això és casual. Enmig d'un escenari tan inestable com perillós, s'intensifiquen les cruïlles d'interpretacions sobre el caràcter del govern que, almenys de moment, encapçala Nicolás Maduro. La Real Acadèmia Espanyola (RAE) defineix el terme "dictadura" de la següent manera: "Règim polític que, per la força o violència, concentra tot el poder a una persona o a un grup o organització i reprimeix els drets humans i les llibertats individuals". També ho descriu com  a"país amb un govern dictatorial" o "règim autoritari en qualsevol àmbit".

Encaixa això amb el que viu Veneçuela? Eneko Compains, professor de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc (UPV) i investigador sobre el procés bolivarià, ho nega rotundament. "Crec que no és una dictadura sota cap concepte, i que a més aquesta afirmació no se sosté sota cap criteri acadèmic ni científic", afirma.

Tècnicament parlant, a Veneçuela hi ha eleccions periòdiques. Nicolás Maduro va guanyar folgadament les celebrades el maig passat, boicotejades per la major part de l'oposició -que dubtava sobre les seves garanties democràtiques- i marcades, al mateix temps, per un altíssim percentatge d'abstenció. D'aquella pols venen aquests fangs: Juan Gerardo Guaidó, president de l'Assemblea Nacional i membre del partit opositor Voluntat Popular (afiliat des 2014 a la Internacional Socialista, la mateixa a la que pertany el PSOE), es creu avui legitimat per autoproclamar-se "president encarregat" amb el suport -entre altres- d'Estats Units.

"A Veneçuela hi ha eleccions lliures que se celebren de forma regular, fins al punt que des de l'arribada del chavisme, Veneçuela és al continent llatinoamericà el país que més eleccions celebra, pràcticament una per any", continua Compains, qui ressalta un aspecte clau: "se celebren eleccions lliures amb un sistema electoral que segons el Centre Carter, gens sospitós de ser chavista, és un dels més perfectes a nivell mundial perquè ofereix doble garanties, ja que es vota tant electrònicament com en paper".

Per a aquest acadèmic basc, "a Veneçuela regeixen els principis essencials d'un estat de dret: l'imperi de la llei, la separació de poders i el respecte als drets fonamentals". També rebutja que hi hagi impediments en matèria de llibertat d'expressió, un aspecte que ha estat aquests últims dies sobre la taula després de la detenció de tres periodistes de l'agència Efe. "Pretendre projectar que no hi ha llibertat d'expressió és una autèntica rucada: a Veneçuela hi ha desenes de mitjans de comunicació opositors. De fet, són la majoria ", sosté.

Hongria, Polònia...

Per la seva banda, l'historiador i investigador Pablo Sánchez León manté un punt de vista crític sobre aquest assumpte. "En termes genèrics, Veneçuela és una democràcia. És que l'Hongria de Viktor Orban o la Polònia actual són democràcies? Si un diu que Veneçuela no ho és, llavors ha de aplicar-ho també als llocs que semblen intocables ", afirma. De fet, subratlla que "en sentir la paraula dictadura" se'n recorda abans de l'Aràbia Saudita que del procés bolivarià.

De la mateixa manera, considera que s'ha de tenir en compte "el context propi veneçolà": "Si es considera que el règim de Maduro no és completament democràtic -indica-, la pregunta que cal fer és per què s'ha col·locat en aquesta tessitura". En aquesta línia, destaca que davant Maduro ha hagut una oposició "antidemocràtica, il·legítima i sovint il·legal, amb un discurs colpista".

"Quan un règim que no té una gran tendència al pluralisme, com són els moviments nacional-populars, topa amb una oposició integrista, completament antidialogant, és molt fàcil que entri en una dinàmica de degradació de les pròpies institucions democràtiques. El resultat final és que el règim de Maduro, en comparació amb el de Chávez, no és promotor del pluralisme i del diàleg, i ha acabat en una mena de bucle cap a dins de si mateix ", apunta Sánchez León.

"Deriva autoritària"

L'analista Rodrigo Amírola, llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, observa en el cas veneçolà "un estat cada vegada més arbitrari i sense vies institucionals clares per resoldre la crisi". "La Veneçuela de Maduro, en la seva deriva autoritària, ha acabat per convertir-se en una dictadura des del moment en què es destrueix la legitimitat democràtica de la Constitució de 1999 i es trenca l'ordre constitucional i la configuració institucional que es deriva d'ell per perpetuar en el poder ", afirma. Tot i això, ha sostingut que aquesta situació "no legitima ni converteix en demòcrates a una part 'bolsonarista' de l'oposició, ni les maniobres internacionals dels EUA, l'OEA, Brasil, Argentina...".

En aquest sentit, ha sostingut que "les maniobres oportunistes dels EUA i d'alguns països de la regió com el Brasil de Bolsonaro o l'Argentina de Macri reconeixent a Guaidó com a 'president encarregat' només dificulten més les possibilitats de diàleg, consolidant una legitimitat paral·lela i violant des de qualsevol punt de vista el Dret internacional".