Quan es compleixen cinc anys del referèndum de l'1 d'octubre, sembla que l'independentisme està més fracturat que mai. La coalició de Govern entre ERC i Junts trontolla, la CUP impugna la totalitat de l'estratègia i l'ANC i Òmnium han agafat rumbs diferents. Les negociacions amb Madrid i la interpretació de què va passar l'1-O són dos dels punts clau que allunyen els socis de Govern. El referèndum va ser possible en gran part per la unitat entre els actors independentistes, així com d'una ciutadania fortament mobilitzada. Què ha passat en aquests cinc anys? Per què s'ha perdut aquesta unitat? L'independentisme està desmobilitzat?

"Els partits han paït molt malament el post 1-O", afirma Jordi Matas, politòleg i vicerector de la Universitat de Barcelona (UB). A la "inexperiència" davant d'una situació així, la "manca de pericia i habilitat política" i els estralls de la repressió -sobre els polítics però també sobre més de 4.000 ciutadans-, s'hi han sumat els efectes negatius d'una política "personalista" que no mira a llarg termini.

El que també va ser president de la Sindicatura Electoral de l'1-O critica sense embuts que les entitats també pateixen d'aquest excés de personalisme que s'ha dedicat a afeblir el moviment social que va donar ales al Procés. "Darrere l'1-O hi havia un moviment social amb vida pròpia, que s'hauria hagut d'alimentar enlloc d'esmorteir per tenir protagonisme", critica. Aquesta "miopia política" ha creat el caldo de cultiu per les picabaralles en què últimament viu immersa la política catalana, especialment després de l'última Diada.

Un moment social i polític diferent

Més enllà del Procés, en cinc anys han canviat moltes coses del context social i polític. Ha passat una pandèmia i ens trobem amb les xifres d'inflació més altes des de fa dècades. La introducció de nous temes a l'agenda ha provocat canvis en la priorització de la independència per algunes persones. "Ha perdut posicions a l'agenda, i això és normal, perquè hi hagut saturació i decepció amb l'independentisme", sosté Pablo Simón, professor de Ciència Política al Departament de Ciències Socials de la Universidad Carlos III de Madrid.

Segons el Centre d'Estudis d'Opinió, el màxim suport a la independència es va donar entre el 2017 i el 2019, amb valors fregant el 50%. Actualment se situa al 41%, davant del 52% contrari a la secessió.

És una tesi que comparteix Gemma Ubasart, politòloga i professora agregada de l'Àrea de Ciència Política a la Universitat de Girona, que assenyala que el Procés ha sigut un cicle de mobilització obert l'11 de setembre del 2012 i tancat amb les eleccions del 21 de desembre de 2017. "No hi ha culpables, es tracta de processos polítics. Seria difícil que un cicle de protesta mantingués la fotografia intacta en el temps".

Ubasart explica que el Procés va tenir "una potència a nivell social, polític i institucional sense parangó en el context europeu", amb una confluència d'actors que cinc anys després, ja no existeix. "Un cicle de mobilització no és etern", sosté.

El Procés va implosionar en un moment de "descomposició política" a l'Estat, fet que va propulsar els moviments de protesta, com el 15-M. "La canalització de la protesta a Catalunya es va fer a través de l'independentisme", assenyala Simón. A dia d'avui, tot i que no s'ha resolt ni la crisi de confiança en les institucions ni l'encaix de Catalunya amb l'Estat, això ja no està sobre la taula de la mateixa manera. Ubasart sosté que l'1-O "va accelerar la crisi del règim del 78", un esgotament del model que encara no s'ha resolt i que ens situa "en un procés de transició". Una "cruïlla" on s'hi debaten també bona part de les societats europees.

Tornant a Catalunya, els politòlegs qüestionen que el 2017 hi hagués una unitat sense fissures. Per a Ubasart, no es pot parlar d'independentisme sinó "d'independentismes", per l'existència de diferències estratègiques però també ideològiques i de "model de país". "En algun moment coincidiran, i en d'altres no", assenyala. Simón apunta que ja als voltants de 2017 es van fer palesos certs desacords, com la negativa d'ERC de reeditar la llista conjunta de Junts pel Sí.

Les lectures diferents de l'1-O

L'1-O va ser una "fita de socialització", un "clímax", un "moment històric". En això coincideixen els experts: l'1-O va marcar un abans i un després a la política catalana i a l'espanyola. Però més enllà de la importància que va tenir, els partits que hi van participar difereixen en la seva interpretació. "Per al món postconvergent, la independència no es va assolir perquè la unitat es va trencar; hi havia forces suficients, però es va prendre la decisió de no tirar endavant. Per ERC, l'1-O no va triomfar perquè faltava base social", explica Simón.

Això dificulta l'establiment d'una agenda compartida i és un dels motius del distanciament entre els dos partits de Govern, que ara afronta un moment crític.

També aquí és on s'insereix la diversitat d'estratègies pel que fa a les relacions amb l'Estat, i on topem amb la taula de diàleg. Aquí els tres politòlegs discrepen en el seu anàlisi: per a Matas és "una enganyifa", mentre que Ubasart i Simón no creuen que estigui abocada a una via morta. "La taula és un fi en si mateix, no un mitjà", diu el segon, de manera que la provada manca de capacitat negociadora d'ERC a Madrid no la inhabilita.

L'objectiu de la taula és "senyalitzar la voluntat d'acord", per part de les dues bandes, però Simón és contundent quan explica que "de facto s'ha tornat a acceptar l'estat autonòmic" perquè les negociacions s'emmarquen en una "lògica pujoliana d'intercanvi d'escons per competències". Per al vicerector de la UB, els negociadors catalans "tenen por" i això impossibilita els acords, per la qual cosa reivindica un recanvi de lideratges i aplicar una nova estratègia.

Ubasart discrepa, ja que dubta que hi hagi una altra via possible per avançar en la resolució del conflicte. Reconeix, però, que el fet que no hi hagi una "agenda compartida" dels actors perifèrics a Madrid -a més d'ERC, Bildu, BNG, PNB, etc.- dificulta que el PSOE es vegi pressionat i s'avanci en consecucions. "El PSOE no té incentius per moure's si no visualitza una pressió prou important".

Desmobilització: del carrer a les urnes

La situació actual aboca l'independentisme a la desmobilització i això pot tenir un impacte, també, en les properes cites a les urnes. En el moment àlgid de mobilització hi va haver una participació electoral rècord, especialment als comicis del desembre de 2017, amb un 79%. La participació en la dècada dels 2000 havia rondat el 60%, i va anar pujant progressivament a mesura que el conflicte s'intensificava. Però a les últimes eleccions, el febrer de 2021 -enmig de la pandèmia- la participació va superar amb prou feines el 50%.

La previsió és que, amb el tancament del cicle de mobilització, la participació torni als nivells habituals. Si aquesta abstenció afectarà més a unes formacions o d'altres o quedarà igualment repartida està per veure. "Hi ha una crisi de confiança en els partits i això tindrà repercussions electorals", constata Matas.

El fet que els líders "no tinguin un full de ruta clar" incideix també en aquesta menor mobilització, i s'hi poden sumar els efectes de la repressió, també al capdavant de les principals entitats independentistes, com l'ANC i Òmnium. "Han perdut els líders de referència, no tenen la mateixa capacitat de mobilització i pateixen el cansament d'un cicle de mobilització llarg", afirma Simón.

Per a Matas, però, el moviment viu en un "estat letàrgic" del qual pot sortir-ne, i remarca que tot i que hi ha menys mobilitzacions, les problemàtiques per les quals es protestava el 2017 s'han accentuat encara més, com la repressió, la vulneració de drets o les clavegueres de l'Estat. "Els partits no estan complint l'estratègia per fer la república, la gent se n'adona i això desmotiva els votants", sosté.

En els últims anys hi hagut un intens relleu dels principals lideratges, però Simón adverteix que no tot ve condicionat per això, sinó que les consideracions estratègiques també marquen. El politòleg sosté que s'ha passat de polítics activistes, com Carles Puigdemont i Quim Torra, a polítics professionals, com Pere Aragonès, que tenen molt més en compte els equilibris de poder.

En aquest sentit, la pugna entre ERC i Junts per l'hegemonia de l'espai independentista també és un factor explicatiu clau de la situació actual: "El problema de Junts és que estan internament fragmentats. ERC intenta mantenir el rumb, perquè si l'espai explota, se'l quedin ells", apunta Simón.

Per a Matas, l'encadenació de múltiples cites a les urnes ha provocat que els partits hagin prioritzat en excés els propis resultats: "Aquest torcebraç per veure qui obté millors resultats ha afeblit el moviment social, i de retruc, també els partits", conclou.