Si us dirigiu al barri d’Horta de Barcelona tot pujant pel passeig Maragall, trobareu molt d’asfalt i edificis, però arribant cap al destí –a l’altura del número 383– hi ha un petit oasi verd presidit per una masia singular. Es tracta de Can Fargues, que és fàcilment reconeixible perquè, a més d’estar envoltada d’uns jardins, al centre hi té una torre de planta rectangular molt antiga. Un dels clàssics plafons de Parcs i Jardins de color verd cridaner fa saber al vianant que es troba davant d’un indret amb molta càrrega simbòlica per al veïnat: "L’obertura d’aquests jardins ha estat possible gràcies a la tenacitat i la lluita veïnal per salvar la masia i els jardins que l’envolten".

Del passat rural d’aquest indret del barri de la Font d’en Fargues tan sols en queda algun vestigi –les restes d’una premsa de vi dins de la masia, o algun arbre fruiter– i mas i entorns han acabat dedicats en cos i ànima a l’ensenyament. Aquest és el cinquè curs des que Can Fargues va renéixer rehabilitada com a escola de música municipal. Ho va fer el curs 2016-2017. Durant el dia també es pot passejar lliurement pels jardins, força ombrívols per l’espès arbrat, però enguany entre setmana estan tancats al públic fins a mitja tarda perquè tenen una missió cabdal en temps de pandèmia: acollir part de l’alumnat de la veïna Escola Heura per complir les ràtios que s’aconsellen per frenar els contagis de la covid-19. Així és com a Can Fargues s’hi sent sovint la remor dels infants de fons: al matí per les classes i el pati d’un col·legi de primària, i a la tarda, pels assajos d’instruments.

La masia es va construir a partir del segle XIV al voltant d’una torre defensiva erigida el segle XI. Inicialment es deia Mas Pujol i, després, Can Fargas. Els seus terrenys havien arribat a estendre’s fins a l’Hospital de Sant Pau i havia anat canviant de mans per herència. L’última persona que la va heretar va ser Ofèlia Rosselló Wall, que va emmalaltir, i el seu representant legal va aprofitar l’avinentesa per vendre la masia, segons es relata al llibre Font d’en Fargues, gènesi, història i records d’un barri en 100 anys (Ajuntament de Barcelona, 2006). La finca es va vendre el 1997 a l’empresa Unicompta, de la família Vilaregut Barceló, per 190 milions de pessetes –que serien 1,14 milions d’euros.

Tot apunta que la intenció de l’antiga propietat era cedir-la a la ciutat, però això no entrava en els plans d’Unicompta. Hi volia crear una escola d’hostaleria –amb el temps es va afegir al projecte el restaurador d’Horta Carles Gaig, que volia instal·lar el seu restaurant darrere l’escola– i als jardins fer-hi una residència geriàtrica. També s’hi preveia un aparcament. Més enllà de la naturalesa d’aquestes iniciatives –al llibre esmentat es fa referència a un "ús especulatiu"–, al veïnat el preocupava que eren incompatibles amb el manteniment intacte de la masia i els jardins. Tot plegat va motivar la creació de la plataforma veïnal Salvem Can Fargues, que va empènyer l’Ajuntament a expropiar l’edifici per ús públic.

Després d’una dècada d’estira-i-arronses i en ple inici d’una crisi econòmica de la qual encara es pateixen les conseqüències, l’Ajuntament va expropiar-la el febrer del 2009 per cinc milions d’euros, un import cinc vegades superior al que s’havia abonat en la compra del 1997. Per als veïns no va ser un camí fàcil, marcat per moltes accions de protesta, com ara festes medievals. Primer perquè va caldre convèncer els grups municipals, no sense dificultats perquè s’hi afegís el PSC –el partit que fins aleshores sempre havia encapçalat els governs de la ciutat–, i després perquè la família Vilaregut va arribar a querellar-se sense èxit contra l’enyorat periodista Josep Maria Huertas Claveria i contra els líders veïnals.

Durant aquells anys la torre medieval de Can Fargues va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), i per tant es va convertir en intocable. Montse Casellas, que forma part de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Font d’en Fargues –l’havia arribat a presidir–, rememora tots aquells fets, i diu que protestaven amb un únic objectiu. "Un patrimoni com aquest no podia ser privat; havia de ser per a la ciutat", defensa, i ho van aconseguir, fins al punt que l’Ajuntament va reconèixer la mobilització veïnal amb l’atorgament el 2009 de la Medalla d’Honor de Barcelona a Salvem Can Fargues. Es preservava així un indret que forma part de la memòria del barri, com de la d’en Xavier. "S’hi havia rodat alguna pel·lícula d’època perquè hi havia entrada de carruatges", rememora mentre espera que surtin les seves dues bessones que allà mateix ara hi estudien violoncel i violí.

Més de 500 matriculats

En vista de com ha evolucionat l’escola de música, Casellas diu que no és ben bé com s’ho esperaven, i hi troba a faltar més vinculació amb l’entorn. "El que em dol, suposo que perquè és com un fill, és que no s’impliqui més en les coses del barri", confessa. Hi ha 509 alumnes matriculats de fins a 18 anys, el 13 d’octubre comencen els tallers per a adults, i d’activitats per al barri ja se’n feien, com ara concerts o visites guiades a l’edifici, si bé tot això últim està aturat per la covid.

El director de centres educatius de l’Institut Municipal d’Educació (Imeb), Casimir Macià, recorda que el concurs per gestionar l’equipament –la gestió està cedida a una empresa– no el va guanyar cap de les escoles de música del barri que s’hi van presentar –ni Pausa ni Ut–, sinó Estudi 6, que s’encarrega de desenes d’equipaments a Catalunya i les Balears. "És evident que, si aquestes entitats haguessin guanyat, podríem dir que és una escola plenament integrada al barri", admet, però garanteix que "el volum d’activitats que l’escola fa obertes al territori són moltes i molt grans". Afegeix que s’estan acabant de refer els plecs de condicions perquè la gestió torni a sortir a concurs. S’havien hagut de retirar a principis d’aquest any per queixes, com ara per incorporar ràtios massa àmplies.

Respecte a l’Escola Heura, s’ha decidit barrejar l’alumnat de 5è i 6è, i han passat de ser dues classes, una per curs, de 24 alumnes, a tres classes de 16. Les aules que utilitzen de l’escola de música no estan pensades per passar-s’hi hores. En comptes de pupitres hi ha cadires amb reposabraços, i això afavoreix que es treballi molt fora de les aules, malgrat que estan ben ventilades. "El mobiliari no és l’adequat, però hem pogut reduir la ràtio, que era l’objectiu principal", diu la directora d’Heura, Maite Pardina, si bé amb el mestre Jordi Ribé no amaguen que a vegades costa trobar predisposició en l’escola de música a l’hora d’atendre les seves necessitats. En tot cas, coincideixen amb les també mestres Mariona Piqué i Nuria Yanguas en el fet que els nens hi estan molt bé. "És sortir de l’asfalt i estar en el verd", resumeix Ribé.

Xavier i Carles són els conserges de l’escola de música i la de primària, i coincideixen en el fet que els nens de 5è i 6è són molt respectuosos a l’hora d’utilitzar només els espais que tenen acotats per a ells. A més, els alumnes estan contents amb el canvi: "Als nens els agrada més perquè tenen el jardí". El tinent d’alcalde d’Educació, Joan Subirats, detalla que, amb el coronavirus, el 67% dels centres educatius de 3 a 16 anys –públics i concertats– han demanat utilitzar espais dels barris. La iniciativa ve de lluny, però ara s’ha accelerat sota el paraigua de "barris educadors", i Subirats admet que "com a idea podria tendir a quedar-se".