La pandèmia ha impactat en la salut mental de tota la població, però els professionals sanitaris ho han viscut de manera agreujada per un volum de feina que ha anat creixent amb cada onada i les conseqüències que ha tingut sobre un sistema sanitari ja tensionat prèviament. Pràcticament dos anys després, les mancances no s’han corregit i el personal està cada vegada més al límit. La pressió i l’estrès no cessen, hi ha poques perspectives de canvis a l’horitzó i això està fent que cada vegada més professionals es plantegin si volen seguir, especialment a l'atenció primària.

En aquest àmbit, pràcticament un 60% de professionals patien burnout a finals del 2020, segons un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). Era en plena tercera onada. Ara ja estem a la sisena i la situació ha empitjorat.

Blanca de Gispert fa quasi mig any que no passa consulta després de 15 anys de ser metgessa de família en un CAP de Barcelona. Després de l’estiu va decidir acollir-se a una excedència voluntària i de moment no es planteja tornar-hi. "Em sentia molt desmotivada, tenia molta tensió i estrès. Segurament burnout. Jo veia que no millorava, la situació seguia sent molt adversa, i no remuntava", explica en una videotrucada amb Públic.

Tensió, frustració, cansament, estrès i alerta constant són algunes de les sensacions amb què els professionals s’identifiquen. La metgessa assenyala que abans de la Covid la situació de la primària ja era precària, però que amb la pandèmia l’augment del volum de feina ha estat exponencial. A cada onada ha estat pitjor, i entre elles no han pogut descansar en l’intent de recuperar tot allò que havia quedat en pausa. "Vaig decidir parar, necessitava un canvi", afirma.

I no és l’única, sinó que després de fer-ho públic, molts companys se li van acostar per transmetre-li una situació similar: "Som moltíssims". La "resiliència" d’aquest col·lectiu professional és molt elevada, explica, i això fa que els professionals aguantin i hi posin cada vegada més de la seva part: "Per mi ha arribat un punt que no ho val tot. Té un cost que no és assumible, ni a nivell personal ni pels pacients".

Més casos i més complexos

Antoni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, apunta que creix la demanda d’ajuda de professionals sanitaris, però, sobretot, "s’incrementa la complexitat" dels casos. Això ha fet que durant la pandèmia hi hagi un 30% més de derivacions a la Clínica Galatea, que atén els casos més greus. Aquesta fundació, creada el 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, vetlla per la salut mental i emocional del col·lectiu i ofereix diferents tipus d’atenció psicològica i psiquiàtrica.

De Gispert va poder demanar una excedència perquè té plaça fixa, però no és la realitat majoritària, a més del que suposa no ingressar un sou a final de mes. Amb la inestabilitat laboral que hi ha el sector, demanar la baixa és en molts casos l’única opció, tot i que s’hi interposen altres barreres, com l’estigma. "Costa molt perquè tenim molt interioritzada la nostra vocació. Ens costa molt parar, admetre que tot té un límit i acceptar que no podem més", diu la metgessa. "Les professions sanitàries estan molt educades per ajudar els pacients, però poc per la consciència del seu propi patiment emocional", afegeix Calvo.

El fet que la resta de l’equip vagi tirant endavant, i, sobretot, la sensació de deixar-lo a l’estacada si es marxa, també és un fre. En aquest context de pandèmia és molt difícil trobar substituts. De Gispert no sap si tornarà a la consulta. No vol deixar la medicina, però sí que es planteja fer un canvi: "Estic decidint si tornaré a la consulta o no. Se’m fa molt difícil".

La Fundació Galatea ha atès més de 2.200 professionals en aquests gairebé dos anys, amb més de 5.600 intervencions psicològiques. Actualment, quasi sis de cada deu professionals atesos treballen a l’atenció primària. Fins fa uns mesos, es tractava del 50%. La major part són dones, gènere majoritari al sector, i hi ha hagut un increment del 12% de professionals joves, per exemple, metges residents.

Una d’elles és Amaia Erraiz, resident de quart any. El maig haurà acabat l’especialitat i podrà exercir com a metgessa de família, però no sap si voldrà fer-ho. Actualment està de baixa i en tractament amb una psicòloga de la Fundació. "Començava el dia amb una llista de 85 pacients i em vaig adonar que ja no volia treballar així. No vull, no puc", explica en una videotrucada amb Públic.

Després d’anys estudiant, de treballar, de fer el MIR i la residència, es planteja si realment passar consulta en aquest sistema que "no funciona" és el que vol. "Hi ha una part de mi que es planteja no ser metge. No és com jo entenc la medicina", diu.

Llistes inacabables de pacients, visites telefòniques, mesos sense fer seguiment a pacients crònics, retards diagnòstics i en el tractament són algunes de les coses que més preocupen a Erraiz i que la van portar a demanar ajuda psicològica. Al seu centre, de 14 metges, només n’hi ha sis treballant, ja sigui per excedències o baixes -de maternitat o altres tipus- que no s’han cobert. "O parava o se m’enduia. Cada vegada hi ha més gent en aquesta situació. Ens van voler posar una punt de ‘superherois’ que no és real, som persones", apunta.

La sensació de no poder fer bé la seva feina i la desesperació que això li causava, incloent atacs d’ansietat, va impulsar-la a posar-se en contacte amb la Fundació Galatea. Erraiz assenyala que durant els anys de formació i estudi sabia que el sistema públic acumulava anys de retallades i manca d’inversió, però que la sanitat pública a casa nostra, tot i tenir deficiències, era "un sistema que funcionava" i referent arreu del món. Els últims dos anys, però, s’ha començat a qüestionar si s’hi pot fer alguna cosa: "Des de dins veus que no funciona".

La necessitat de veure senyals de canvi en el sistema

El director de la Fundació Galatea assenyala que a l’inici de la pandèmia, les principals patologies que detectaven eren quadres d’ansietat, estrès i depressió "vinculats a la por al contagi, a deixar l’equip a l’estacada, contagiar la família"... També per no disposar de protocols ni equips de protecció. Ara ha evolucionat i perceben "frustració, esgotament, ràbia" i "una gran necessitat de veure senyals en el propi sistema de salut" que hi ha opcions de canvi. La seva manca és el que en darrera instància provoca que molts professionals es vegin obligats a parar, ja sigui de manera temporal o no.

Calvo assenyala la importància de demanar ajuda quan es detecta el problema perquè sinó "es va consolidament el patiment" i es fa més difícil tractar-lo. En alguns casos, pot derivar en un trastorn mental. El patiment emocional també es relaciona amb un major risc de consum de substàncies que creen addicció, un fet que no és nou entre els professionals sanitaris.

"El sistema sanitari ja estava tocat de base des del 2008. Tenia les seves limitacions, que amb la pandèmia es van constatar encara més", diu Calvo. La manca de reformes "estructurals" té també un impacte en el benestar dels professionals, saturats, moltes vegades, per qüestions com la burocràcia a què s'enfronten diàriament. La gestió de desenes de baixes per Covid els allunya de l'atenció mèdica, denuncien. "Els professionals necessiten veure senyals de millora dins el sistema. Després de dos anys hi ha una incomprensió, tensió, frustració i cansament que molt més temps no es podrà aguantar", afegeix Calvo.

Segons la Fundació, l’estiu del 2020 un estudi apuntava que entre un 3% i un 5% de professionals es plantejaven deixar la professió. Lluny de ser una xifra menor, Calvo adverteix que davant la manca generalitzada de professionals el sistema no es pot permetre perdre’n ni un. Segons l’estudi de la CAMFiC, entre els metges de primària aquesta proporció ascendia al 36% a finals de 2020.

Per Gispert i Erraiz, és una opció. La segona es planteja ser metge rural per seguir dedicant-se a l’atenció primària però a un altre ritme, tot i que també pensa en deixar-la i treballar fent guàrdies en un hospital. Les dues coneixen professionals que han marxat del país per anar-se’n a d’altres amb millors condicions laborals. "Estem cansats de treballar així, ho hem fet molt de temps i ara no hauria de fer falta. S’hauria d’haver previst, però no s’ha fet res", conclou Erraiz.