El sol comença a caure i ja es poden sentir els miols dels gats que viuen al Moll del Rellotge, a la Barceloneta, que saben que va acostant-se l'hora en què les embarcacions pesqueres arribaran a port, tot duent el fruit de la jornada. Després de 12 hores a la mar vora la costa del Garraf, el Nus, l'embarcació que comanda en Joan, amarra i d'ella en comencen a sortir capses plenes de gambes, pops i peixos, que ja van camí de la llotja. En Joan és dels 15 patrons de pesca de proximitat que queden a aquest moll, al cor d'un barri que no s'entén sense la seva tradició marítima i pesquera. Una tradició que està morint. El 1970 hi havia 120 embarcacions com el Nus; avui només en queden 26. La tripulació també s'ha reduït sensiblement: només resten 183 tripulants que continuïn amb aquest mode de pesca tradicional, segons dades de la Confraria.

En Joan té 46 anys i es va embarcar amb 16, el 1992. La seva relació amb el moll va començar quan era ben petit i li ve de família. El seu pare era el propietari d'un bar al costat del port: obria ben d'hora al matí, per vendre els cafès i els cigalons als pescadors, i els abastia amb totes les viandes que els acompanyarien durant la jornada. Ell, que s'apropava cada dia en bicicleta als molls, un dia va decidir que volia ser pescador. Així que el patró d'un vaixell li va dir que prengués llibreta i boli i cap a la mar. Anys després, havent passat per totes les feines que es requereixen a bord, es va convertir en patró de la seva pròpia embarcació i fins avui navega des de la seva cabina de comandament, en la qual encara hi ha, a banda de tots els botons propis d'un vaixell modern, un timó clàssic. I una fotografia de dues criatures desgastada pel sol.

"T'ha d'agradar molt aquesta feina; són 12 hores a la mar, després de les quals encara te'n queden unes quatre per descarregar i atendre el vaixell", explica el patró, que apunta que a l'hivern és una feina molt dura, però res comparada amb com era abans. "Quan vaig començar, tot era de fusta, sense aïllar. No hi havia calefacció ni electricitat. No teníem ni paper de vàter", recorda. El mar és la seva vida, així com la de la seva família, en la qual hi ha estibadors i patrons com el seu germà Evarist, que comanda l'Òstia, l'embarcació bessona del Nus. Juntes conformen la flota de La Platjeta, una empresa familiar afincada al Moll del Rellotge que es dedica a la pesca de proximitat. Ara, però, després de dècades i generacions dedicades a aquest ofici, en Joan veu com amenaça amb desaparèixer.

"No hi ha relleu generacional, però és que és normal. Qualsevol pare voldria pel seu fill un sou fix, una feina estable i uns bons horaris, i aquest ofici no ho té això", diu en Joan. I és que, segons dades de la Confraria, al Moll del Rellotge només el 8% dels mariners tenen menys de 35 anys. En canvi, la majoria de treballadors es troben en la franja d'entre 55 i 60 anys, essent que l'edat de jubilació d'un mariner es dona entre els 57 i els 59, de mitjana. "Ara mateix, només podem mirar al futur amb relativa tranquil·litat per un període de cinc anys. Després, ja tot és una incògnita", diu la Cristina Caparrós, membre de La Platjeta i filla del seu fundador, José Antonio, un pescador jubilat que ara gestiona les naus de l'empresa.

Un ofici que s'ofega

Tot i no ser família de sang, la Cristina es refereix al Joan i l'Evarist com els seus cosins. "Ens vam criar plegats", diu. En José Antonio és fill de pescadors temporers, que anaven recorrent les costes espanyoles a la cerca dels fruits del mar. I quan ell tenia tres anys, es van establir a la Barceloneta. Quan en José Antonio es va convertir en pescador, el va unir una forta relació d'amistat amb l'amo del bar que hi havia al costat del moll, els fills del qual són en Joan i l'Evarist, que es van acabar embarcant amb la família Caparrós. De fet, La Platjeta neix com a projecte el 2006, amb la vinguda de la segona nau, el Nus, que duu aquest nom perquè simbolitza la unió de les dues famílies. Avui, aquest ofici que abans es passava de pares a fills -en masculí, perquè les dones pescadores són una minoria tan evident que, de fet, a la Barceloneta no n'hi ha cap- avui va camí de l'ofegament. "Cada cop hi ha menys pescadors perquè no surt a compte ser-ho, i no surt a compte perquè no n'hi ha", diu la Cristina, que exhala: "És un peix que es mossega la cua".

I és que, a banda de la manca de relleu generacional que pateixen tots els oficis tradicionals, al dels pescadors s'hi suma el que en Joan i la Cristina defineixen com "una persecució per part de les administracions". Parlen de les diferents lleis aprovades pels governs estatals i europeus que posen veda a la pesca. L'any passat, la Comissió Europea va interposar un 6% de reducció en els dies en els quals una embarcació pot sortir a pescar; aquesta xifra podria augmentar fins al 30% amb la conclusió del Pla Plurianual, aprovat per l'Estat espanyol el 2021. De fet, la Generalitat, contrària a aquesta decisió, ha aprovat tancar més de 500km2 del litoral per garantir la reproducció de certes espècies que estarien amenaçades i "protegir la pesca de proximitat".

Però els pescadors del Moll del Rellotge opinen que no es tracta tant d'interposar vedes a tothom, sinó de posar límits concrets a la pesca industrial i d'altura. "No estem en contra de les normatives, però és que afavoreixen clarament les grans embarcacions, que són precisament les que es carreguen el mar", diu la Cristina, que explica que si un gran vaixell no pot sortir uns dies determinats, l'empresa no ho pateix. "Però, en canvi, una reducció tan dràstica per a nosaltres, que només tenim dues embarcacions, és molt notòria per la nostra subsistència". De fet, la combinació entre les vedes i la manca d'ajudes suposa una amenaça per pescadors com en Joan que, quan no surten a la mar, han de tirar de la seva bossa d'atur. "No he parat de treballar mai en els darrers 16 anys, però arribaré a la jubilació sense res", es lamenta.

En Joan explica que, tot i que la seva embarcació també practica la pesca d'arrossegament, no té res a veure amb la dels grans vaixells, aquella que s'enduu corall protegit i enxampa tot el que pesca, sense miraments. "Nosaltres estem en zones a les quals no hi ha biodiversitat que es pugui veure afectada per les xarxes. Al contrari: quan les passem, removem el pòsit del sol, alliberant partícules que criden els peixos i fan que la zona es mantingui viva". Els pescadors són conscients i reconeixen que el mar està en perill i que hi ha espècies de peixos i crustacis amenaçats, però la gran culpable no és la pesca de proximitat: "Hi ha espècies que han desaparegut, però no perquè jo les hagi pescat", exclama en Joan, que explica que el gran enemic del mar és la contaminació.

Acabant la jornada de pesca, una de les feines que cal fer és arreglar les xarxes, que es poden haver fet malbé. Un dels desperfectes més comuns es dona per les tovalloletes, compreses i plàstics que s'hi queden embolicats. "No ets conscient de la quantitat de merda que traiem del mar, i que ens enduem a casa en una bossa. Per no parlar de la contaminació de l'aigua fruit dels grans vaixells, dels creuers o de les plantes dessalinitzadores", diu en Joan. "A mi que no em diguin que el que faig no és sostenible, perquè ens matem per netejar el nostre nom dia rere dia, estimant el mar com ens l'estimem, mentre ens hi deixem la salut i els diners", assegura. Avui, tot i que no ha estat un mal dia, han acabat la jornada amb una pèrdua de 1.500 euros perquè han hagut de parar a reomplir el dipòsit i el combustible se'ls ha emportat l'equivalent a dos dies de feina.

Enfortir la relació amb el barri

El món mariner és un món de tradicions, on els costums són sagrats i el respecte pels antecessors inqüestionable. Hi ha coses que no es toquen: els qui van ser part del port ho seran sempre i sempre hi seran benvinguts. Per això, quan un pescador jubilat s'arriba al moll, se'l rep amb una petita bossa amb dos o tres exemplars de la pesca del dia. "La relació entre nosaltres és molt important", explica la Cristina, veient com un vell patró rep una bossa amb dos salmonets. Abans, la importància d'aquestes relacions s'estenia fins el barri sencer; i és que, tal com recorda la Cristina, "quan no hi havia tantes barreres, les famílies s'acostaven amb la canya a pescar per les tardes". Això, en part, ha fet que la Barceloneta perdi part de la seva essència i que la ciutat, en general, oblidi el mar. "Com, si no, expliques que només el 20% del peix que es consumeix sigui de proximitat?", es pregunta la Cristina.

Per això, per tornar a Barcelona l'essència marinera, La Platjeta duu a terme diverses iniciatives. A banda de servir a restaurants, també subministra a particulars i menjadors d'escola, en el marc de la seva implicació amb la capitalitat de Barcelona l'any de l'Alimentació Sostenible. A més, també compten amb Cap A Mar, una empresa vinculada a La Platjeta amb la qual fan activitats vinculades a la mar, tals com rutes guiades pel moll o, inclús, oferien -abans de la pandèmia- sortides de pesca turisme, que possibilitaven pujar a bord del Nus en una de les seves jornades de feina. "No és que ens aporti gaires diners, però forma part de la nostra identitat: volem reivindicar la nostra essència", diu la Cristina.

Aquesta família de pescadors, com totes les que hi ha al Moll del Rellotge, tenen en aquest recinte la seva llar. Amistats històriques i cares conegudes vinculades a un ofici tradicional, sostenible i artesà que podria arribar a desaparèixer. Però mentre això no passa, els mariners i els patrons continuaran sortint cada dia a la mar. I, a terra, els continuaran esperant les gavines i els gats, fidels, a l'aguait que els caigui la seva dosi de mar diària.