Entrevista a Marc Almodóvar i Andreu Rosés"Els nacionalismes àrabs dels anys 30 entenen que des d'una òptica anticolonial cal combatre el feixisme"

La Guerra Civil espanyola va esclatar en un moment d'avenç dels feixismes a escala europea i de canvis en el món àrab, amb països independents des de feia pocs anys -com Egipte o l'Iraq- i d'altres on els moviments nacionalistes guanyaven força i qüestionaven el colonialisme. Amb aquest escenari de fons, el conflicte bèl·lic va impactar de manera notable en les societats àrabs, amb encesos debats socials i, fins i tot, mobilitzacions de l'esquerra i dels moviments nacionalistes majoritàriament en solidaritat amb la República. 

La major expressió d'aquest suport la van constituir els centenars de voluntaris del món àrab -sobretot d'Algèria, però també del Marroc, Palestina, Síria o l'Iraq- que van viatjar fins Espanya per combatre-hi, majoritàriament enquadrats en els batallons de les Brigades Internacionals.

En contrast amb les desenes de milers de marroquins que van sumar-se a l'exèrcit franquista, la seva és una història molt desconeguda, un dèficit que pal·liarà el llibre Moros contra Franco. El antifascismo y la guerra civil espanyola en el mundo árabe (Verso). N'entrevistem els autors, el periodista Marc Almodóvar (1984) i l'historiador Andreu Rosés (1984), que més enllà de relatar les biografies de diversos d'aquests voluntaris, aprofundeixen en els contextos polítics i socials del món àrab dels anys 30 i com es va entendre que "des d'una òptica colonial, s'havia de combatre el feixisme".

El llibre és el resultat d'una investigació de més d'una dècada per múltiples arxius i en diversos països. Però com arrenca? Com comenceu a estirar del fil?

Andreu Rosés: Amb en Marc ens vam conèixer a Egipte i per diferents raons vam descobrir que els dos havíem investigat una mica la presència de voluntaris del món àrab a Espanya contra Franco i vam començar a estirar del fil amb la visió de fer-ne un documental, molt basat en biografies. Al cap d'uns anys això va acabar caient, però havíem estat gravant famílies i vam decidir continuar amb la idea d'escriure'n alguna cosa i ampliar el contingut per tal d'entendre quins eren els contextos de partida dels voluntaris, els moviments socials i polítics que hi havia. I vam decidir ficar-nos en arxius de manera més profunda per entendre sobretot què passava en aquest món, perquè trobàvem a faltar aquestes lectures de l'impacte de la Guerra Civil al món àrab.

Almenys per al gran públic és una història molt desconeguda. De quin volum de voluntaris parlem?

A.R.: Hi ha un ball de xifres. En el poc que hi havia escrit quan vam començar la investigació hi havia propostes de 700 o 1.000 voluntaris, tot això és molt difícil de determinar. En tot cas, parlaríem de centenars. 

Marc Almodóvar: No hem volgut entrar en la guerra de les xifres. Després hi ha un altre concepte i és que a vegades es genera el titular de brigadistes àrabs i el que plantegem és que tot això és molt més complex, perquè no tots són àrabs, tenim amazics, caldeus, colons, espanyols,...

Atesa la procedència diversa, no tots s'enquadren en les Brigades Internacionals?

M. A.: Les Brigades Internacionals (BI), sobretot en la fase final, estaven integrades per un gran gruix d'espanyols, i no només vinguts de fora, també provinents directament d'Espanya. Les Brigades tenen moltes vegades un component més polític que militar, que també és bastant interessant, i a vegades es mantenen d'una manera una mica artificial, amb aquesta idea d'internacionalitat quan les unitats no estaven composades per estrangers al 100%, ni molt menys. Però no tots els voluntaris s'integren a les BI, n'hi ha uns quants que van a les unitats anarquistes i n'hi ha que van a d'altres unitats. Hi ha molta diversitat de perfils.

Les Brigades Internacionals tenen moltes vegades un component més polític que militar

A. R.: També hi ha el fet que, per exemple, el contingent d'espanyols provinents d'Algèria parlen francès i hi ha un cert interès en integrar-los a les BI perquè hi ha un problema idiomàtic dins i això els ajuda.

Expliqueu que la majoria provenien d'Algèria, però també n'hi va haver del Marroc, Palestina, Síria, el Líban, l'Iraq,... Quins trets en comú tenien, bàsicament eren militants d'esquerres, sobretot comunistes, amb un component anticolonial?

M. A.: Hi ha molta diversitat. Les Brigades Internacionals sempre s'han explicat des de la idea idealista de lluita per la llibertat i hi ha aquest perfil d'idealista clàssic. Tenim un perfil molt més militant, de jo vaig on el partit m'envia. Tenim el perfil de gent que ve perquè potser fuig de problemes amb la justícia als seus llocs d'origen, i també hi ha un perfil molt generalitzat de gent que ha perdut les seves arrels, sovint per persecucions polítiques, i viu en un tercer país, normalment França. I després també hi ha el cas concret de Palestina, en el qual la lluita en contra del sionisme de molts militants jueus del Partit Comunista topa amb la revolució àrab del 1936-1939 i això els situa en una situació de confrontació molt tensa amb el seu entorn immediat, i molts aprofiten la Guerra Civil espanyola per fugir-ne.

Els voluntaris tenen en comú l'enquadrament militant, la majoria al Partit Comunista

A. R.: En comú tenen la qüestió de l'enquadrament militant, la majoria del Partit Comunista, amb algunes excepcions. I després hi ha el tema que a les seves pròpies organitzacions tenen la qüestió colonial sobre la taula, més enllà del seu propi posicionament.

Dins la varietat de perfils, citeu casos d'àrabs musulmans, àrabs cristians, jueus, persones d'origen europeu, ...

M. A.: Sí, però el nexe d'unió i el que hem intentat retratar és aquest univers de l'esquerra, principalment comunista, que entrecreua aquest moment amb la lluita anticolonial i les friccions que es generen amb els elements d'origen europeu i les ordres de la Komintern. Aquesta defensava la idea de frontpopulisme d'apropar-se als moviments nacionalistes, però això col·lisiona amb la realitat racista i colonial de molts militants comunistes d'origen europeu. Aquest entorn és comú en tots aquests països i és el caldo de cultiu sobre el qual arriba la Guerra Civil espanyola i alguns venen a Espanya i d'altres no, però faran campanya en els seus països.

Per què Algèria és qui aporta més voluntaris i on es viu amb més intensitat la influència de la Guerra Civil espanyola?

A. R.: Hi ha una qüestió de proximitat, d'Orà a Alacant és un viatge molt ràpid, i sobretot perquè hi ha una comunitat espanyola importantíssima, especialment a la part occidental. És una comunitat històrica, que s'hi va establir des dels principis de la colonització, i això condiciona. La proximitat també fa que de seguida el feixisme francès tingui molta correspondència amb el que està passant a Espanya, la intensitat és molt forta. A més, com que dins l'imperi francès Algèria és un departament i, per tant, té una naturalesa colonial diferent de la del Marroc, que és un protectorat, hi ha una importantíssima emigració algeriana cap a la metròpolis, i aquí hi ha un enquadrament molt important de militància algeriana, que des d'allà viatgen cap a Espanya. 

M. A.: La metròpoli exerceix aquest pol de posada en comú de moltes realitats colonials que hi arriben i és un caldo de cultiu polític per a moltíssima gent, amb un grau de llibertat major que la que es viu a les colònies.

A. R.: La realitat repressiva no és la mateixa, el control sobre qualsevol dissidència és molt més fort a Algèria que no a la metròpoli.

El cas del Marroc és diferent, sobretot perquè una part del territori, bàsicament el Nord, era aleshores un Protectorat espanyol. Això contribueix a què sigui l'epicentre de l'aixecament feixista i la seva situació geogràfica facilitarà que desenes de milers de marroquins, en funció de les fonts entre 60.000 i 100.000, s'integrin en les tropes feixistes. A què respon aquesta implicació?

M. A.: El Marroc és molt clau pel desenvolupament de la guerra civil, les tropes marroquines són clau. Per què s'hi van unir tants milers? La visió fàcil seria dir que en aquell moment hi havia molta fam i era una manera de donar sortida a una necessitat econòmica. Però a la vegada s'hi afegeix una altra dimensió, que moltes vegades no s'ha tingut tant en compte. I és que mentre els feixistes van treballar molt bé discursos que podien funcionar entre els pobles locals, la República no ho va saber fer bé. 

La República no va treballar prou bé la qüestió colonial

La República no va treballar prou bé la qüestió colonial i això no es veu només en el reclutament de tropes marroquines, sinó també en totes les conspiracions que s'intenten provocar a la zona i que fracassen estrepitosament. Els moviments nacionalistes del Marroc són a priori sensibles amb la República espanyola, són propers a l'esquerra, però quan intenten que aquesta reaccioni, no ho fa, mentre que el franquisme sí que ho fa i això facilita que la situació acabi com acaba.

Abdelhalek Torres, la figura que encarna el moviment nacionalista del nord del Marroc, era proper als republicans espanyols, però es troba en una situació personalment molt complicada. El Nord ha estat ocupat plenament i, per tant, la seva seguretat està en joc, i tot i que fa intents de veure què passa amb la República, la reacció d'aquesta és molt tímida i no es vol posicionar sobre la independència del Marroc. Aquest posicionament tebi és un caldo de cultiu perquè certs sectors pensin que amb els franquistes potser tenen una oportunitat que amb els republicans no tenen. Molts moviments d'esquerres inicialment es posicionen amb la República, però amb l'esdevenir de la guerra veuen com no els correspon, ni ho havia fet durant els anys de govern.

Que tants marroquins combatin a les forces franquistes és una de les raons que explica el desconeixement de la història que narra el llibre?

M. A.: És evident que en la Guerra Civil són molt més decisives aquestes tropes marroquines que no pas els voluntaris que nosaltres analitzem, però també hi ha una corrent de la historiografia d'explicar els vincles dels nacionalismes àrabs amb els feixismes, hi ha del cas del muftí de Jerusalem, succeeix a l'Iraq, al Líban,... Nosaltres el que mirem d'explicar és que tot això era molt més complex que aquest blanc o negre, que hi havia debats molt profunds sobre el tema i que anava molt més enllà. 

En la Guerra Civil són molt més decisives les tropes marroquines [de Franco] que no pas els voluntaris [antifeixistes]

A més, sobre la taula hi ha elements que s'haurien pogut gestionar d'una altra manera i que potser haurien donat resultats diferents. Potser la República no va valorar suficientment la qüestió colonial en aquest context. De fet, en les seves memòries Léon Blum [primer ministre francès del 1936 al 1937] diu que una de les coses que més se'n penedeix és no haver fet més cas a aquestes històries, perquè això hauria pogut canviar el signe de la guerra. Això no ho sabem, però s'haurien pogut fer les coses diferent.

Les històries dels brigadistes s'han explicat normalment des dels països occidentals, des d'Europa i els Estats Units s'ha fet molta feina de memòria. En canvi, en aquests països se n'ha fet poquíssima. En part perquè els números no eren exagerats i perquè el Partit Comunista en la majoria de casos tampoc hi ha tingut un pes rellevant.

Un dels països on sí que s'ha fet memòria és l'Estat d'Israel, i és interessant perquè quan els palestins jueus van tornar van ser menystinguts totalment. Però als anys 60, i sobretot al voltant del judici d'Eichmann a Jerusalem, hi ha la necessitat de construir un discurs de resistència jueva contra el feixisme i aleshores es rescaten les seves històries, els utilitzen i són reivindicats. I aquí sí que hi ha un procés de memòria que s'ha fet i es parla molt dels jueus en la Guerra Civil espanyola. Nosaltres no hi hem volgut aprofundir, però és significatiu que per l'interès polític de l'Estat d'Israel s'acabés fent molta memòria sobre això.

Als 60 Israel va rescatar les històries de brigadistes per construir un discurs de resistència jueva contra el feixisme

Més enllà del tema dels voluntaris, l'opinió pública dels països àrabs va posicionar-se sobre la Guerra Civil espanyol i en molts casos s'hi van celebrar actes, generalment en suport i solidaritat a la República. A què atribuïu aquest impacte, que també va arribar en països tan allunyats com Síria o l'Iraq?

A. R.: Les reaccions són molt diferents, però en tots els casos la qüestió s'incorpora a l'agenda dels debats. I això passa perquè en aquelles societats ja feia temps que es parlava de democràcia, feixisme i antifeixisme, de tots els debats que hi ha aquí. I, per tant, no és estrany estiguin veient Espanya com un terreny de proves de totes aquestes qüestions. I després hi ha diferents lectures, tenim l'eix colonial i veure de quina manera el resultat del que passi a Espanya pugui afectar els respectius països, tant als moviments nacionalistes, com a la pròpia esquerra. 

La Guerra Civil espanyola s'incorpora a l'agenda dels debats de les societats àrabs, on es parlava de democràcia, feixisme i antifeixisme

M. A.: El que succeeix és que quan sorgeix el feixisme, alguns moviments nacionalistes s'hi senten emmirallats. Quan succeeix l'ocupació d'Abissínia [actual Etiòpia], es genera una fractura en aquest debat i ja hi ha molta gent que diu que són uns colonialistes i uns imperialistes igual que els altres, quan succeeix l'ocupació de Líbia, tres quarts del mateix... Hi ha un debat molt fort i quan apareix la Guerra Civil espanyola és un element que s'afegeix en aquest debat. A més, en alguns països s'hi suma que tot aquest procés es produeix en un moment de negociacions dels moviments nacionalistes amb la metròpolis. Passa amb les colònies franceses, on els moviments estan en negociació amb el Front Popular francès i aquí el Partit Comunista intenta jugar la carta que hi hagi certs gestos de solidaritat amb la República espanyola.

Tot plegat es produeix en uns contextos de canvi, amb països que s'incorporen a les societats de masses, que en alguns casos, com Egipte o l'Iraq, han estrenat independències formals, mentre que en d'altres els moviments nacionalistes comencen a guanyar força. Serien societats molt més vives del que segurament cert desconeixement pot fer pensar?

M. A.: Totalment. 

A. R.: També estem parlant de militàncies que viatgen, en gran part a la metròpoli francesa. I no parlem només dels obrers algerians, sinó que hi ha una circulació bastant habitual,... Molts dels moviments nacionalistes s'han format a França o Anglaterra i això és important.

M. A.: En aquests països hi ha una nova generació de joves en els moviments nacionalistes que consideren que els nacionalistes anteriors eren massa tebis. Al Marroc, per exemple, apareix un nacionalisme urbà en contrast amb l'anterior, que era rural, a Algèria hi ha l'Étoile nord-africaine, que diu que cal anar per la independència. Els moviments d'abans eren més autonomistes o reformistes i ara hi ha una aposta molt més clara per la independència. És un moment en què estan sorgint moltes coses, no hi ha aquella idea de blancs o negres.

Cap al final escriviu que l'arribada de voluntaris del món àrab a lluitar per la República està vinculada també a la percepció que el feixisme era una amenaça colonial que havia de combatre's.

M. A.: Sí, aquest és un dels elements centrals. Un dels punts d'inflexió és quan es veu que el feixisme també té una perspectiva colonial, quan es veu Abissínia, quan es veu Líbia, que a més és un país àrab, es genera una ruptura, i el debat sobre llibertat, democràcia i feixisme és molt present en aquests països. Hi ha unes mobilitzacions molt importants per lluitar contra el feixisme, no només entre els moviments d'esquerres, també en els moviments nacionalistes. I la Guerra Civil espanyola és un punt més en aquesta trajectòria, la victòria del feixisme a Espanya i a Europa es percep com una amenaça més per als moviments nacionalistes. No veuen garantida que la independència arribarà amb aquests moviments, sinó tot el contrari i, per tant, entenen que des d'una perspectiva anticolonial, cal combatre els feixismes. 

A. R.: Almenys al Nord d'Àfrica, l'inici de la Guerra Civil espanyola potser és l'última mostra d'unitat entre el nacionalisme divers i els moviments d'esquerres, que fan aquestes manifestacions conjuntes. A la tardor tot ja es comença a complicar. Una mica perquè el Partit Comunista abandona l'eix anticolonial per ficar-se en la qüestió frontpopulista, i hi ha una ruptura amb els moviments nacionalistes marcadament anticolonials, que n'esperaven alguna cosa més.

Al món àrab hi ha unes mobilitzacions molt importants per lluitar contra el feixisme entre els moviments d'esquerres i els nacionalistes

M.A.: És aquest retrat d'Espanya com un espai de consens que és efímer, perquè aquests moviments estan esperant gestos que no arriben. Ni la República, ni el Front Popular francès, ni les esquerres europees reaccionen perquè al final el colonialisme és tan fort que passa per davant.

Posteriorment, alguns d'aquests milicians antifeixistes van tenir un rol actiu en la lluita anticolonial i per la independència dels seus països?

A. R.: Hi ha algunes figures concretes que acaben sent importants, especialment en el cas d'Algèria, on hi ha uns quants militants que tornen. N'hi ha que se'n van a França i estan amb la resistència. Durant els anys 40 han d'actuar molt en la clandestinitat i en alguns casos acaben incorporant-se al Front d'Alliberament Nacional [FLN, per les sigles en francès]. Cal tenir en compte que el Partit Comunista es desentén de l'FLN, però malgrat això hi ha militants que s'incorporen a la milícia durant la guerra d'independència en contra del posicionament del partit. I hi ha figures que van morir combatent contra les tropes franceses i són símbols, com Maurice Laban o George Raffini. Laban, per exemple, és un pied-noir que va morir com a maquis. I en alguns sectors es recorda l'anarquista [Mohand Ameziane] Sail, i encara li fan homenatges. Ell va teoritzar molt sobre la naturalesa irredempta dels cabilians.

Al llibre parleu de molts voluntaris, però si haguéssiu de citar-ne alguns de concrets, quins destacaríeu?

A. R.: Jo diria Rabah Oussidhoum, de qui hem seguit bastant el fil de la seva documentació i hem aconseguit ampliar-ne una mica la informació. És el gran exemple de treballador algerià emigrant de la Cabília, que arriba a la metròpoli, entra a la Renault, és expulsat i va compaginant feines, però encara lidera la cèl·lula de militants de la Renault. A més, passa un temps a Moscou, dins un projecte important de la Komintern d'arabitzar els partits comunistes. I arriba a Espanya i acaba liderant un batalló [serà l'únic voluntari del món àrab que arriba a ser-ne comandant] i encara se'l recorda. És un nom que ressona també a la Resistència francesa, és una figura molt potent.

M.A.: El palestí Najati Sidqi és molt interessant. No és brigadista, arriba enviat per la Komintern amb una missió de propaganda molt concreta. És potser el més famós perquè va deixar les seves memòries escrites i també va escriure molts articles i en té molts a la premsa espanyola. Una de les coses interessants que explica és el racisme i el rebuig amb què es troba a Espanya, tant per part del Partit Comunista com de l'esquerra en general, ell batalla molt en contra d'això. Finalment, sortirà escopetejat i té una trajectòria vital molt interessant, acaba molt rebotat amb el Partit Comunista, se'l comença a acusar de trotskista,...

Però hi ha moltes figures interessants. L'anarquista Sail és un personatge apassionant. Ahmed Smaili també és una figura interessant perquè ens ajuda a traçar tota aquesta trajectòria dels anys 30, està pràcticament a tots els merders. O Nuri Rufail, un caldeu que ve de l'Iraq cap aquí després de ser-ne expulsat. Estem en contacte amb un familiar seu i en principi al setembre col·locaran una placa al Memorial de l'Ebre per recordar-lo. Té una participació militar molt petita, però és interessant. És d'aquesta gent que es veu expulsada del seu país per una situació política, està en un lloc que no és el seu i es planteja perquè no anar a un lloc com Espanya.