El passat 21 de maig, Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat gràcies a l'acord que el seu partit, ERC, havia tancat amb la CUP. Set mesos després, però, la formació anticapitalista es mostra molt decebuda amb l'actuació del Govern -integrat també per Junts per Catalunya- i considera que està reproduint unes polítiques socials i econòmiques més pròpies de "la sociovergència i de Foment del Treball" que no pas del "gir a l'esquerra" anunciat per Aragonès quan va assumir el càrrec. Amb un camp de joc molt més ampli que en legislatures anteriors, que li ha permès aprovar els pressupostos gràcies a En Comú Podem i assolir acords importants amb el PSC, el Govern demostra amb fets que a l'hora de la veritat funciona sense la necessitat que la CUP sigui el "soci prioritari". De tot plegat en parlem amb el diputat Carles Riera, que reivindica no renunciar al conflicte amb l'Estat i la necessitat de canvis profunds en el model social i econòmic.

En l'Assemblea Nacional que la CUP va celebrar el passat cap de setmana, Eulàlia Reguant va assegurar que ara mateix el Govern no superaria cap qüestió de confiança, ni en polítiques d'esquerres ni en l'àmbit independentista. És evident que no fan un balanç positiu del Govern, què està fallant?

Després de les eleccions del 14 de febrer vam interpretar que es produïa un gir a l'esquerra i que també es donava l'oportunitat d'un gir independentista. Per això vam voler arribar a un acord d'investidura amb ERC que, encara que mínim, suposava un gir a l'esquerra de les polítiques públiques absolutament imprescindible en l'escenari de crisi en el que estem. D'altra banda, vam intentar arribar a un acord amb ERC i Junts des del punt de vista de l'orientació independentista de la legislatura, per tal d'avançar amb una agenda política concreta d'exercici de l'autodeterminació. Si fem balanç veiem que no ha passat ni una cosa ni l'altra.

Pel que fa a l'agenda independentista, cap passa. Per exemple, al debat de política general l'única proposta que es va presentar va ser la de la CUP per posar data a un referèndum en aquesta legislatura i no va aprovar-se. I, per altra banda, constatem que les polítiques del Govern estan molt més a prop de les estratègies de la patronal, de Foment, i de la reproducció del que han estat tradicionalment les polítiques de la sociovergència que no pas del gir a l'esquerra. I això es plasma també en els pressupostos. El balanç no pot ser més negatiu.

En la seva investidura, Aragonès va parlar de quatre revolucions: la verda, la feminista, la social i la democràtica. En veuen alguna?

De revolució no en veiem cap, el que veiem és una reproducció de les polítiques de sempre, de les polítiques de la sociovergència. Ho hem vist clarament les últimes setmanes. En el debat de política general els partits del Govern no només van impedir que prosperés la proposta de resolució de la CUP sobre el referèndum aquesta legislatura, si no que van votar les coses importants amb el PSC. ERC hi va votar per una taula de diàleg que en aquests moments està absolutament bloquejada i que només fa que portar-nos a un atzucac, i Junts per Catalunya va votar amb el PSC els projectes de les grans infraestructures de la sociovergència: Barcelona World, Jocs Olímpics d'Hivern, Fórmula 1, ampliació de l'aeroport... En el debat de política general es desmenteix que la CUP sigui el soci preferent del Govern. A vegades ERC i sempre Junts voten amb el PSC unes polítiques basades en el model de sempre, dels macroprojectes i les inversions especulatives, en comptes de dedicar els recursos a una economia pública, a la redistribució de la riquesa, a polítiques d'habitatge sòlides... A més a més, el Govern també ha preferit acordar els pressupostos amb els Comuns que no pas amb la CUP, el que també demostra que no és cert que la CUP sigui el seu soci preferent.

Després del que ha passat amb els pressupostos de la Generalitat, ERC ja ha verbalitzat que la convocatòria d'una moció de confiança a Pere Aragonès "perd sentit". Pensen que no s'hi sotmetrà?

El que no té sentit és que ERC i el Govern s'hagin apartat dels compromisos de l'acord d'investidura. La CUP no s'ha mogut de lloc, qui ho ha fet és el Govern, no fent el gir a l'esquerra i independentista. És possible ERC també es vulgui desdir de la convocatòria d'una qüestió de confiança, però el que volem remarcar és que el que genera un escenari que li pot facilitar no sotmetre's-hi és el seu allunyament del gir a l'esquerra i el gir independentista. El dilema que tenim davant és si el Govern seguirà fent unes polítiques que no porten enlloc o si realment fa el gir que ha de fer. Demanem un gir que no és el programa de la CUP, sinó que és de sentit comú i entenem que connecta amb les aspiracions majoritàries: fomentar els serveis públics, l'habitatge públic, aturar els desnonaments, garantir drets civils i polítics, una transició econòmica no basada en els grans lobbies i el model productiu de sempre, sinó en una economia sostenible, feminista i arrelada al territori. El dubte és si el Govern optarà per l'estabilització institucional de la mà del PSC a Catalunya, Barcelona i l'Estat, que tot segueixi igual perquè res canviï, o farà un gir independentista i cap a l'esquerra i aleshores sí que ens hi trobarà.

Tot i que hi han votat en contra, noten una certa empremta de la CUP en uns pressupostos que inclouen mesures com l'increment fins als 1.000 milions de la partida d'habitatge o la gratuïtat del P2 a les escoles bressol públiques?

Certament hi ha algunes qüestions que no hi serien sense la presència i influència de la CUP, però aquests pressupostos queden no només lluny del nostre programa polític, sinó també del sentit comú majoritari del país sobre el que cal fer per respondre a la crisi, com ara la redistribució de la riquesa. I, evidentment, són uns pressupostos absolutament continuistes, no són expansius si els comparem amb l'executat en l'exercici anterior. Una part de l'increment són els fons europeus que són finalistes i no van a polítiques i serveis públics o redistribució de la riquesa, sinó que fonamentalment van a empreses de l'Ibex perquè puguin fer les seves polítiques extractivistes. És veritat que hi ha un augment del pressupost en habitatge per la nostra influència, però sempre vam dir que havia d'anar a la creació d'habitatge públic com a objectiu fonamental, però no és així, el que hi ha és una transferència al capital privat.

A l'Assemblea Nacional van aprovar un document en què defensen "desestabilitzar" el Govern i fer-hi una "oposició frontal" si no corregeix la seva "deriva autonomista". Alhora, però, es pot pensar que la CUP ha perdut influència, ja que el Govern ha obert el camp de joc dels acords amb En Comú Podem i el PSC.

Miri si el Govern s'apropa al PSC que fins i tot sembla que vol negociar-hi com a soci principal la política lingüística que es fa a les escoles, un PSC que està plantejant renunciar a la immersió lingüística. El que hem de tenir clar és que no podem ser còmplices d'un Govern que ha renunciat al conflicte amb l'Estat per exercir l'autodeterminació. No podem ser còmplices d'un Govern que decideix prioritzar macroprojectes i grans infraestructures absolutament fora de lloc en el context econòmic i de canvi climàtic en el que estem, com són els Jocs Olímpics d'Hivern, el gran casino d'Europa que és BCN World o la Fórmula 1. No podem ser còmplices d'un Govern que en ple context de la pandèmia ha permès que en la primera meitat de l'any ja superem els 5.000 desnonaments, un país en el qual la desigualtat i la pobresa infantil no deixen de créixer. No podem ser còmplices d'un Govern que en la resposta sanitària a la pandèmia posa més l'accent en la restricció que en la provisió. No podem ser còmplices d'un Govern que en el fonamental està reproduint les polítiques públiques i econòmiques de sempre, les que han portat en la situació de crisi en la que estem ara. La nostra força ha d'estar al carrer, amb els sindicats, els moviments socials, la gent que lluita per l'habitatge o per la immersió lingüística,... I al Parlament hem d'utilitzar la nostra força per tal de fer avançar propostes de canvi a l'esquerra i en el sentit independentista i per desplaçar el Govern cap aquí.

Perceben una contradicció entre la retòrica de preocupació per l'emergència climàtica i l'aposta per determinats projectes que no contribuirien a pal·liar-ne els efectes?

La política actual del Govern en matèria de renovables està molt lluny del que vam pactar a l'acord d'investidura. Això vol dir que pel camí s'ha deixat pressionar pels grans lobbies que pretenen reapropiar-se de les renovables, en comptes que passin a ser una producció energètica de proximitat, de comunitats locals, amb la participació dels ajuntaments, compatibles amb la sostenibilitat del territori,... El que no pot ser és fer una retòrica de lluita contra el canvi climàtic, però aplicar polítiques del que podríem dir-ne "el que vingui darrere que tanqui la porta". No existeixen aeroports verds, perquè el repte és reduir el trànsit aeri. El problema no és que hi hagin ports verds, sinó que hem de reduir el trànsit de creuers, perquè genera una contaminació enorme i també incentiva un model de desenvolupament per a les ciutats afectades que és absolutament extractivista, de turisme de masses i que genera explotació, destrucció del territori i precarietat... Jocs Olímpics d'Hivern en un país mediterrani en plena emergència climàtica, a qui se li acudeix això? Només a aquells que miren en el curt termini per fer polítiques d'explotació del territori i el de darrere que tanqui la porta.

Bona part dels científics climàtics coincideixen a subratllar que sense un canvi de model econòmic no es podran pal·liar els pitjors efectes del canvi climàtic.

Per això som anticapitalistes, perquè considerem que el que cal és un canvi de model econòmic i social. Sabem que amb això també podem generar ocupació de qualitat i un desenvolupament econòmic compatible amb la vida digna de la gent i per això defensem que no som utòpics o idealistes. Defensem un canvi cap a una economia arrelada i compromesa amb el territori, una economia feminista i ecologista, que creiem que connecta amb el sentit comú de la majoria. Els fons europeus no s'haurien de destinar a les grans corporacions, sinó a l'economia social i solidària. Avui veiem que les elits econòmiques i polítiques i els governs institucionals el que fan és apostar pel mateix model de desenvolupament que ens ha portat a aquesta situació i pretenen dir-nos que això ens portarà a una situació positiva.

En el rerefons hi ha la crisi sanitària, que també té un fort impacte en l'economia.

La crisi sanitària el que ens està dient és que cal un augment dels serveis públics, invertir més en sanitat i en prevenció, garantir el dret a un habitatge digne de la població, que calen llocs de treball de qualitat i combatre la precarietat laboral. Perquè si això no passa la crisi sanitària és devastadora i deixa gent enrere, esgota els serveis públics i genera precarietat i desigualtats. El que està fent la crisi sanitària és d'accelerador i d'intensificador per demostrar-nos que aquest model econòmic no va enlloc i aguditza els problemes.

Tornem a estar a un moment d'agreujament de la situació pandèmica i ja hi ha noves restriccions. Veu possible un altre tipus de gestió?

Sens dubte. En primer lloc, les retallades maten. El model residencial, basat en el negoci, ha comportat efectes devastadors per a la gent gran. Les males condicions de treball del personal sanitari tenen conseqüències. L'herència del passat ens demostra que les polítiques van ser equivocades i, per tant, no podem fer les mateixes. Un govern, davant d'una situació de crisi com aquesta, indubtablement ha de prendre mesures de control i vigilància epidemiològica, de prevenció i, per tant, de restricció de la interacció.

Però també ha de fer polítiques de provisió i de rescat, d'augment de recursos de la sanitat i de millora de les condicions del personal, amb la primària com a focus fonamental, ha posar els recursos sanitaris privats al servei de la sanitat pública, ha de garantir un bon sistema de rastreig i que les proves diagnòstiques siguin d'accés universal i gratuït per a tota la població. Provisió també d'habitatge, mesures de rescat econòmic dels sectors que estan obligats a reduir o tancar la seva activitat i rescat d'aquelles persones treballadores que es veuen afectades. No pot ser que t'obliguin a confinar-te, però que després no tinguis dret a la baixa laboral. El que veiem és la mà molt llarga des del punt de vista de les restriccions i el control i la mà molt curta des del punt de vista de la provisió.

Una de les crítiques que la CUP fa al Govern és titllar-lo d'"autonomista", però hi ha marge perquè no ho sigui en el marc de l'Estat espanyol?

Nosaltres també vèiem que aquesta legislatura, en el camí cap a l'autodeterminació i la república, calia garantir que el Parlament i el Govern actuessin amb sobirania quan del que es tracta és de defensar drets, drets que compten amb un suport majoritari. Aquí havíem de legislar i governar sense que la Constitució i l'Estatut fossin un límit. Sabem que en les legislatures anteriors desenes de lleis promogudes per aquest Parlament en un sentit mínimament progressista han estat prohibides o retallades pel Tribunal Constitucional. Sabem que hi ha certs progressos en matèria de drets que no són possibles en el marc de la Constitució i l'Estatut, perquè no són possibles en el marc del règim del 78. L'única manera és trencar amb el règim i la ruptura amb l'Estat que el representa i això ho constatem cada dia. Què farem en aquests moments? Defensarem la immersió o cedirem a la dreta i l'extrema dreta conjurada amb el poder judicial? Defensarem el dret a l'habitatge amb una legislació que avui és més avançada que la de l'Estat i que està sotmesa al TC a instàncies del Govern espanyol o recularem? Aquest és un dilema permanent.

Per plantejar qualsevol ruptura caldria una mobilització popular que ara mateix no està precisament activada.

Correcte. Nosaltres seguirem defensant al Parlament propostes polítiques que en la defensa de drets o qüestions bàsiques com la lluita feminista, el canvi climàtic, etc, no tinguin la Constitució i l'Estatut com a límit i defensarem que s'aprovin i s'apliquin, malgrat l'oposició de l'Estat i el TC. No podem acceptar retallades de drets perquè el règim en les imposa. Això també demostra que en el marc de l'Estat no és possible un procés d'emancipació social i nacional, ja ho sabem, per això defensem l'autodeterminació, la independència i la república com l'única forma que ens pot donar una oportunitat potent de fer un procés de destitució del règim i de construcció d'un nou marc polític més ampli en drets. Per arribar-hi és fonamental la mobilització popular i estem treballant per tal de reprendre un nou cicle de mobilització civil i de desobediència civil i en tenim exemples tant el 2017 com el 2019 de quin és el camí a seguir en aquest sentit.

De cara a les eleccions municipals del 2023, un dels objectius de la CUP és recuperar la representació a Barcelona. Es buscarà una candidatura diferent, més oberta i menys autoreferencial que la del 2019, quan va perdre suport?

El nostre objectiu a les eleccions municipals és que l'Esquerra Independentista creixi i es consolidi als Països Catalans. El que intentarem és construir candidatures que obeeixin a l'objectiu d'aquest reforçament de l'Esquerra Independentista i d'una veu municipalista clarament d'esquerres, anticapitalista i independentista, al costat de les lluites en defensa del territori i les lluites socials. Aquest és un objectiu també a Barcelona, construir una candidatura de tota aquella gent que lluita per un canvi real, en un sentit feminista, ecologista, social i d'autodeterminació. A la vegada, però, les organitzacions locals tenen plena sobirania i serà la CUP de Barcelona qui acabarà definint els termes concrets de l'estratègia a la ciutat i la configuració final de la candidatura.

S'ha anunciat que la CUP estrenarà una oficina internacional. Amb quin objectiu?

Des del punt de vista estratègic estem treballant des de les institucions i des del carrer per aquest gir a l'esquerra i per fomentar la mobilització social i la desobediència civil en defensa de drets socials i de l'autodeterminació i la independència i que les institucions es posin al servei d'aquesta mobilització. Això ha d'anar acompanyat d'una acció internacional, que ha d'incloure diverses vessants, com ara generar aliances a nivell global en la lluita contra el capitalisme o contra el canvi climàtic. I una altra és estendre a nivell internacional la solidaritat contra la repressió al nostre país i en favor del referèndum i l'amnistia i això també ha de passar per la incidència en les institucions i organismes internacionals.

Quin paper hi tindrà Anna Gabriel?

Sens dubte hi tindrà un paper fonamental.

L'oficina serveix com a tempteig de cara a una possible candidatura a les eleccions europees del 2024?

Aquest és un tema que encara està a debat, en vam començar a parlar a l'assemblea nacional i no tenim una decisió presa. Fins ara la posició havia estat de no presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu perquè hi ha una posició d'impugnació i crítica al projecte de la UE. Tanmateix és un debat que està obert i en el seu moment la CUP l'abordarà i prendrà la decisió que pertoqui.