Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, doctor en genètica molecular i director d’un laboratori sobre envelliment i càncer a la Universitat de Leicester (Anglaterra). Combina la seva tasca com a científic amb la de la novel·lista i acaba de publicar Lliçons d'una pandèmia. Idees per fer front als reptes de salut planetària (Editorial Anagrama). L'obra, breu i de clara voluntat divulgativa, planteja qüestions com la imperiosa necessitat d'una autèntica coordinació global per abordar problemes de salut global, activar els mecanismes de prevenció i actuació per fer front a futures pandèmies -que "arribaran"-, articular comitès científics independents que assessorin els governs o canviar la relació amb el medi ambient i cuidar-lo per evitar que la zoonosis -el pas de virus d'animals a persones- vagi a més. Atén Públic per videotrucada. 

Un any després de l'arribada de la pandèmia a Europa, la mancança més important és la falta d'una resposta global coordinada?

Si poguéssim escollir una sola cosa que haguéssim de millorar de cara a la propera [pandèmia] seria aquesta: problemes globals, solucions globals. No pots atacar un problema global de 60 maneres diferents. Aquest error del principi encara l'estem cometent i s'ha vist molt amb la vacunació, en què estem amb la idea que em vacuno jo i els altres ja es vacunaran quan puguin. Si tens tota la població vacunada, però tens ell Brasil sense vacuna i allà està creixent el virus sense cap mena de control, sortirà una variant resistent i tornarà a venir cap aquí. El problema no se soluciona fins que a tot el món estigui solucionat. Quan serà el final de la pandèmia? Quan no tinguem virus al planeta i en tenim per dos o tres anys. Europa segurament recuperarà la normalitat aquest any, però la pandèmia no haurà acabat, perquè és un tema global.

Una cosa és la teoria de defensar una solució global, però a la pràctica com es podria fer? Vostè mateix apunta que l'OMS difícilment podria exercir aquest rol per falta de capacitat executiva i per la dependència pressupostària dels estats.

El primer exemple que no funciona és Europa, on la coordinació de la pandèmia ha estat penosa. Escalar-ho a nivell global encara serà més complicat. Estic molt d'acord que hi ha una diferència molt clara entre la teoria i la pràctica i és un problema de solució difícil, però ens hi hem de posar. L'OMS té problemes de pressupost, poder i també de prestigi, se la veu que no fa prou o que respon a determinats interessos, sigui o no sigui cert. Però val la pena ser ambiciosos i una mica utòpics i intentar dissenyar un sistema nou que pugui funcionar. Funcionarà millor si tots els països es posen d'acord. De la mateixa manera que la Lliga de les Nacions tenia una lògica, perquè hi havia una necessitat de crear un organisme que mantingués l'estabilitat i la pau mundial, en aquest cas hi ha la necessitat de crear un sistema de coordinació on estiguem d'acord la major part de països. Comencem per Europa, per exemple, i creem un comitè pandèmic europeu i fem aliances després amb un d'americà. Potser una manera de fer-ho és per continents i coordinar-ho a nivell global. Soc pessimista perquè s'ha demostrat que costa molt de fer, però ara és el moment de pressionar, perquè crisis com aquestes n'hi haurà més.

Al llibre afirma que ens hauríem de preparar per la pitjor situació, partint de la base que en un futur hi haurà noves pandèmies. Com s'hauria de fer?

Aquest és un dels canvis de paradigmes que ens costa més. Els científics ho veiem més clar, però als polítics els costa molt preparar-se pel pitjor, perquè implica un cost econòmic que pot no fer falta, però si no es fa i passa el pitjor no estem preparats. En termes de pandèmies hi ha tres nivells que s'han de treballar. El primer és el de vigilància, hem de tenir capacitat de detecció ràpida. I això està fallant molt. Gran part de les pandèmies modernes estan sorgint a l'Àsia, on hi ha poca transparència i intenten amagar-ho. Ho hem vist amb la SARS [síndrome respiratòria aguda greu] o amb la Covid. S'hauria d'aconseguir treure l'estigma d'on sorgeix la pandèmia, el problema és amagar-ho.

El segon nivell seria establir un sistema de reacció ràpida, que activi els mecanismes un cop sorgeix el problema. Hi ha d'haver un sistema de tancament de fronteres ràpid. Si tens un problema i no saps el que és, tanca ràpid, perquè això corre molt. Depèn de quin virus es pot convertir en mundial en dies. Si detectem un nou virus a un país concret i es tanquen les fronteres, com a mínim podem frenar el cop, perquè això ens dona un temps de respir per preparar-nos millor. I el tercer nivell és la resposta un cop estàs en la crisi i en aquest cas seria ser molt prudent amb les mesures i evitar actituds com les que han tingut molts països, com Espanya, que a la mínima que es relaxa una mica la cosa ja obren. Si ens preparem pel pitjor en aquests tres nivells crec que parem molt el cop. L'èxit o no de la gestió de la pandèmia es mesura en quantes morts has pogut evitar.

També proposa prestigiar la ciència a nivell social i que es creïn comitès científics independents per assessorar els governs. En un any de pandèmia no s'ha fet.

No i és bastant incomprensible que els països europeus no tinguem una figura com la del CDC [Center for Disease Control and Prevention] americà. L'administració Trump va dinamitar el prestigi del CDC per poder fer la seva, però és un centre independent que ja existia, liderat per científics, sense poder executiu, però amb molt de pes com a consell assessor. Un organisme així hauria d'existir a tots els països. Tampoc pot ser que no se sàpiga qui assessora el govern. A Espanya hem vist que el Govern pren decisions, però no hem sabut mai qui l'assessora, quan es tracta que siguin organismes i figures molt transparents, fent previsions a llarg termini i en contacte amb centres d'altres països.

Es tracta de prestigiar els científics, que els polítics sàpiguen que tenen capacitat per entendre i resoldre aquests problemes i, per tant, hi puguin acudir quan sorgeixin. I també que hi hagi aquesta independència i aquesta fluïdesa de comunicació entre els científics i els polítics. Això no vol dir que hagis de donar tot el poder als científics, perquè els polítics han de considerar altres elements, però sí que han de tenir una comunicació clara i prudent amb els científics. I de cara al públic és bàsica la transparència, és a dir, quan prens una decisió que se sàpiga perquè ho fas. Si decideixes tancar el país o obrir-lo, explicar perquè i quines conseqüències tindrà.

Amb les vacunes estem veient una mena de llei de la selva, si vol molt connectada al capitalisme salvatge, amb l'acaparament de les dosis per part dels països rics. Al llibre planteja canviar el sistema de producció. No sé si caldria evitar deixar un tema com aquest en mans del mercat?

La situació de les vacunes és penosa. Iniciatives com la Covax són benintencionades, però no estan funcionant. Idealment no hauria de ser el mercat qui ho liderés, hauria de ser una cosa centralitzada i que es distribuís d'una forma lògica, però això no està passant. S'hauria de veure com un problema global i coordinar globalment la distribució de vacunes. És incomprensible que hi hagi països amb gairebé tothom vacunat i d'altres que ni hagin començat, tant des d'un punt de vista ètic com pràctic, perquè el virus tornarà a venir si no ho estem tots.

L'altre element és com encaixa la iniciativa privada en els sistemes de salut. Les farmacèutiques són una peça clau dels sistemes de salut mundial. Els governs no tenen diners per pagar els assajos clínics, no pots fer-los si no tens darrere una companya forta ficant-hi milions i milions i la companyia voldrà recuperar-los, no és una ONG. Tota farmacèutica va a fer diners, però alhora s'ha d'entendre que no ven sabates o samarretes, sinó fàrmacs que salven vides i, per tant, té una responsabilitat civil que ha d'assumir.

S'ha de trobar una manera per poder integrar millor la iniciativa pública en el sistema de salut amb què es puguin tenir una sèrie de beneficis que comportin responsabilitats. Si això vol dir que la patent de la vacuna l'has de regalar a certs països, doncs ho fas a canvi d'un altre benefici. Per exemple, si tens un fàrmac que salva vides i necessites que tothom hi tingui accés, liberalitzes la patent perquè tothom la pugui fabricar i, a canvi, a la companyia li extens la patent d'un altre fàrmac, per exemple la de la Viagra, que és de Pfizer. Les farmacèutiques són necessàries i hem de veure com ho fem perquè es comportin de forma adequada i alhora facin diners. Això es pot fer millor per evitar les desigualtats que estem veient, perquè no pot ser que les decisions de salut global recaiguin en companyies que tingui com a interès fer diners.

L'altra qüestió clau és la necessitat de canviar la relació amb el medi i tenir en compte el que s'anomena salut planetària. És una qüestió que, al cap i a la fi, està molt lligada al model econòmic. Veu viable que canviï gaire a curt termini?

El concepte de salut planetària és utòpic, però ja fa quatre o cinc anys que està en marxa i ja hi ha un nivell de conscienciació important, en bona part donat pel canvi climàtic, que ha obert la possibilitat de parlar de la salut del planeta des d'un punt de vista global. Ja no és una qüestió de missatges tipus salvem el planeta, salvem els animals o salvem l'ecosistema, sinó que ja hem vist que si no ho fem vindrà un virus i ens quedarem tots bloquejats, això és una mica més potent a nivell de missatge. Pensem des d'un punt de vista egoista que si no ho fem bé, patirem tots, i la conseqüència és que si ho fem, també salvarem el planeta. Hem de pensar que la salut del planeta depèn de nosaltres i la nostra salut depèn del planeta.

La salut planetària no és un tema que se solucioni d'avui per demà, però s'han posat les primeres pedres i crisis com aquesta ajuden a cimentar i a donar importància a tot aquest moviment que abans potser no estava tan estructurat i ara n'estem creant una disciplina científica. La conclusió és que si no cuidem l'ecosistema tindrem problemes molt importants a nivell de canvi climàtic, però també a nivell de zoonosis amb virus que aniran venint cada cop més dels animals cap als humans.

Va ser molt crític amb com es va fer la desescalada accelerada de la primera onada. Ara la sensació és que s'és molt més prudent i es va més a poc a poc. És un aprenentatge?

Tant de bo. No n'estic totalment convençut, perquè crec que hi ha el factor calendari que pesa molt. El que ha de dictar la desescalada és la realitat epidèmica, és a dir si es pot o no es pot fer. Boris Johnson ho va resumir fa unes setmanes en una roda de premsa amb una frase que és molt bona: "les mesures les anirem canviant en base a les dades, no a les dates". Tant de bo que se n'hagi après i en la Setmana Santa i l'estiu no es faci més del que podem fer. Entenc que la situació dels polítics és molt complicada, perquè estan atrapats entre dos pols, sobretot als països del sud d'Europa i als que depenen més de turisme, que tenen un marge maniobra cada cop més curt, perquè hi ha una crisi econòmica galopant i es demana que se solucioni relaxant les mesures que estan contenint el virus. Potser no és la manera. Si poguéssim solucionar la crisi econòmica amb mesures econòmiques, injectant diners als camps que en necessiten, seria millor que obrir portes i relaxar-nos.

Veurem si se n'ha après, però tant a l'estiu com al Nadal es va fallar. És cert que la situació és diferent i s'està anant amb una certa prudència. Crec que la diferència la fa la vacunació i les restriccions que puguis aplicar o no la fa el percentatge de població que tinguis vacunada. El Regne Unit es pot permetre planejar l'escalada final fins al juny, perquè portem més de 20 milions de vacunats, però Espanya no ho té això, té un 8% de vacunats, i aleshores costa molt més fer una desescalada amb cara i ulls i ben controlada.

Finalment, també diu que no creu que la vida postpandèmia canviï gaire respecte a la d'abans.

Em temo que serà així. Repassant la història de la humanitat, al final el que aprenem és limitat. Totes les coses que signifiquen sacrificis si ens les podem evitar no les fem. És cert que la pandèmia ens ha canviat molt la manera de fer, però a la que puguem tornar a la vida anterior, ho farem. Potser sí que hi haurà certes coses que es faran, i al llibre també ho dic, com el teletreball. Però no imagino un escenari el 2023 de la gent dient que no viatja a Austràlia, al Japó o a l'Argentina perquè no és necessari. Espero equivocar-me i que siguem més respectuosos amb el medi ambient i més raonables, però quan acabi la pandèmia l'últim que voldrà la gent és sentir a parlar d'una altra pandèmia i de fer prevenció i estic segur que el pèndol tornarà a anar on estàvem. I és responsabilitat de tots, sobretot dels polítics, intentar incorporar el màxim de coses que hem après aquests mesos a la nostra vida, però em temo que serà difícil.