Entrevista a Marina Barberà"La figura de la bruixa es va construir des de la mirada de l’altre"

Entrevistem Marina Barberà, que ha publicat el seu primer llibre il·lustrat De vidre. Històries i receptes de les remeieres dels Pirineus (Edicions Sidillà). La il·lustradora de Valls (Alt Camp) ens proposa un viatge per l'univers dels remeis casolans i receptes tradicionals de casa nostra de la mà del coneixement de l'Anna Salvat, una remeiera al Pirineu català. 

Entre receptes il·lustrades amb dibuixos a mà de cremes, olis de maceració i xarops, Barberà també ens parla de la figura de la dona al món rural, sovint invisibilitzada i estigmatitzada, a través de les trementinaires, remeieres i les bruixes. A través de grans coneixedores de les plantes, de les seves propietats medicinals i dels processos d'elaboració de remeis adquirits per transmissió oral al llarg dels segles.

Per què un llibre il·lustrat de remeis casolans? 

Tot ve d'una motivació familiar. El projecte va començar amb un fanzín -revistes no professionals de circulació petita produïdes, publicades i distribuïdes pels seus creadors- que vaig fer sobre com curar l’airada, una mena de ritual curatiu que feia la meva àvia. Cada cop que estàvem malalts per qualsevol cosa que vingués d'un cop d’aire ella sempre ens feia aquest ritual a la família i també a la gent del poble. Em cridava molt l'atenció que tanta gent acudís a ella per això. Realment no sabia què feia i mai m’ho havia preguntat. Fins que un dia se m’acut preguntar-li i m’ho ensenya a fer, i vaig decidir plasmar-ho en un fanzín.
​
Quan publico aquest fanzín m'adono que és una cosa que feia molta gent del meu voltant i del territori. Em va generar molt d’interès, així que decideixo fer una col·lecció de fanzins per recuperar remeis populars i que cada fanzín parlés d’un remei diferent. Amb aquesta idea em vaig presentar a una beca del Centre d'Art i Natura de Farrera [al Pallars Sobirà] i me la van concedir. Allà vaig conèixer l'Anna, una remeiera del poble que em va explicar molts remeis. Vaig anar sumant moltes informacions fins que al final, la col·lecció de fanzins es va acabar convertint en una maqueta de llibre.

La història de l’Anna també és molt peculiar.

Sí. L’Anna va arribar al Pirineu als anys 70, en un moment en què els pobles s'estaven buidant, bàsicament per un canvi de criteris socials i tot un seguit de lleis que promovien el buidatge de les valls, i tothom marxava cap a les grans ciutats. És llavors quan l’Anna decideix anar a viure temporalment a Farrera, on gairebé ja no quedaven habitants al poble. Coincideix amb l'onada de hippies que van a viure al Pirineu.
​
​A Farrera, l’Anna aprèn tota aquesta tradició de remeis populars de l'única veïna que quedava al poble, una dona molt sàvia que es deia Generosa. Amb el temps també es rodeja d'altres veïnes, amigues i companyes que beuen de tota una tradició oral i transmissió generacional.

Com ha sigut el procés d’il·lustrar les receptes de l’Anna?

Il·lustrar les receptes era una manera de fer-les accessibles. Els típics llibres de receptes em creen una certa distància, de seguir segons quins processos o de la forma que t'ho presenten ho veig complicat i difícil. Per mi il·lustrar-ho era una forma d'arribar al lector i de fer-ho fàcil. És la manera de mantenir aquesta tradició i continuar transmetent-la generacionalment.

Il·lustrar les receptes era una manera de fer-les accessibles

‘De vidre. Històries i receptes de les remeieres dels Pirineus’ també és un homenatge a les dones remeieres. La percepció d’aquest ofici ha evolucionat moltíssim amb el pas del temps, no?

Sí. Si tirem enrere veiem que era un ofici molt valorat, però que amb els anys ha anat perdent aquest valor. Ho sentim com una cosa molt allunyada. Però sembla que això està canviat, s’està tornant a revalorar. En un món tan globalitzat busquem la forma de diferenciar-nos i donar més valor al teu territori i "a la cosa local" per contraposar-nos a aquesta globalització.

Al llibre parles de les bruixes, de la seva estigmatització i de com se les va deshumanitzar, però també parles de la seva saviesa popular. Les bruixes eren remeieres?

Algunes bruixes eren remeieres, d’altres simplement eren dones. La figura de la bruixa es va construir des de la mirada de l’altre. A qualsevol dona que vivia allunyada o que era pobra, o que no encaixava amb la societat del moment, se la titllava de bruixa, però moltes vegades no tenien res a veure amb les remeieres en si.
​
​El concepte de bruixa neix amb el capitalisme, en un moment en què totes les pràctiques de l'Europa rural precapitalista es volen eliminar. Fins aleshores, una bruixa era una altra cosa, era el típic esperit del bosc nocturn.  

​El concepte de bruixa neix amb el capitalisme, en un moment en què totes les pràctiques de l'Europa rural precapitalista es volen eliminar

Al llibre també parles de la cacera de bruixes a Catalunya.

Sí. A Catalunya eren els mateixos veïns els que jutjaven les bruixes, i no com la Inquisició de la resta d’Espanya. En els judicis de la cacera de bruixes obligaven les dones a dir els noms d'altres dones que estaven vinculades amb el que teòricament elles feien. I se les anava torturant fins que no deien aquests noms. Perquè es creia que existien aquelarres i que feien pactes amb el diable. Moltes vegades jugaven a dir els noms de dones ja mortes, de persones que ja havien estat jutjades o se’ls inventaven. Però al final acabaven xerrant i dient el nom d'altres veïnes.

Creus que encara s’arrossega aquesta estigmatització de les bruixes?

Sí, tot i que se'ls està donant valor i se les està allunyant d’aquesta estigmatització. Però també em trobo molta gent que, encara ara, quan anava a veure l’Anna em deia: Ja te’n vas a veure la bruixa o la trementinaire, quan en realitat no hi té res a veure.

Al llibre també parles d’una altra figura, les dones trementinaires. Qui eren?

Eren dones principalment de la vall de la Vansa i Tuixent que agafaven recursos d'allà on vivien i els portaven a zones més planes on representa que no es trobaven totes aquestes plantes. Normalment, anaven amb parella i feien rutes a peu per tot el territori per vendre aquests productes. No tenien per què ser persones expertes en plantes. De fet, a vegades no en tenien ni idea, però coneixien remeis i es caracteritzaven per les rutes.
​
​La majoria de les parelles eren dones. És curiós perquè al principi aquestes dones se sentien orgulloses, perquè eren les que portaven els recursos a casa, però arriba un punt que els fa la sensació que són persones que van pidolant.

Eren dones de famílies pageses que es buscaven la vida i eren elles les que portaven els recursos a casa

Unes dones transgressores per l’època, no?

En un inici, sí. Eren dones de famílies pageses que es buscaven la vida i eren elles les que portaven els recursos a casa. Això canvia fins al punt que les famílies amaguen que a casa seva fossin trementinaires. Ara, amb el Museu de les Trementinaires, aquesta figura s’ha revalorat.
​
​Al llibre també poso l’exemple de les metzineres, que és un altre nom que rebien aquestes dones. Primer volia dir ciència mèdica, i amb els anys passa a voler dir substància tòxica. Reflexa molt bé el canvi de rols d’aquestes dones, de com estaven vistes en un inici i de com canvia amb el temps.

Per què aquest canvi de percepció?

Arriba un moment en què la medicina s’institucionalitza, fins llavors era un rol que estava assignat a la figura femenina. Quan la medicina passa a les universitats, que en aquell moment era únicament terreny masculí, són els homes que tenen aquest poder i la tasca de les dones queda desvaloritzada. Segurament coincideix amb el moment en què passen de tenir una feina digna i d'estar valorades a perdre-ho tot.

El teu llibre és una mena d’antídot a la memòria d’aquelles dones que van ser invisibilitzades?

Sí, hi ha molta confusió de termes. Se’ls han atribuït tants noms diferents que genera una mica de confusió, i el fet que el llibre vagi desglossant les coses que han fet, qui són les bruixes, les trementinaires o les metzineres, et fa col·locar-ho tot a lloc. Jo he arribat a la conclusió que simplement són dones coneixedores d’herbes.  

Aquest llibre és una manera de contribuir al ressorgiment de la tradició remeiera i de redefinir la idea de les males herbes

En què consisteix avui dia l’ofici de remeiera?

És un ofici complicat per dedicar-t'hi professionalment, perquè hi ha tota una sèrie de requisits sanitaris que el fan poc viable. És més per consum propi. Malgrat això, hi ha una voluntat de tornar a recuperar aquests coneixements amb projectes que fan difusió de les propietats de cada planta i dels usos que li pots donar. Aquest llibre també és una manera de contribuir en aquest ressorgiment i de redefinir la idea de les males herbes, que prové del desconeixement total. Si les coneixes i saps per què serveixen i quines propietats tenen, pots aprofitar-les gairebé totes.

Amb el llibre fas una contribució no només a la memòria d’aquelles dones, sinó també a la recuperació de les propietats medicinals de les plantes. Les hem oblidat amb la industrialització i comercialització de la medicina?

Sí. És més fàcil anar al supermercat i comprar una crema hidratant que recollir les plantes i fer-te-la tu mateix a casa. Però és per desconeixement, perquè hi ha receptes que no són tan complicades i segurament aportaran molts més beneficis que no pas el camí més ràpid.

Al llibre també parles de “ceguesa vegetal”. Ens hem allunyat del món natural?

Sí. Vivim tan desconnectats de l’entorn natural que arriba un punt que ni veiem les plantes que tenim al costat de casa, i no les veiem perquè no ens hi fixem, perquè no li donem importància. Però si algú ens hagués explicat que aquesta planta serveix per X, passaríem a veure-la cada dia.

Les plantes les vam escollir per proximitat amb el territori, o que realment les puguem trobar d'una manera relativament fàcil

Com vau seleccionar els remeis? La teva recepta preferida?

Les plantes les vam escollir per proximitat amb el territori, o sigui, que realment les puguem trobar al voltant de casa nostra, o d'una manera relativament fàcil. Un cop escollides, vam intentar fer una recepta per cada forma d’extracció. Després pots agafar una forma d’extracció i portar-la a una altra planta. La meva recepta preferida és l'oli de cop, que té moltíssims beneficis i et serveix per a moltes coses, per una contractura a l’esquena, una cremada, morenes… I és una planta que tenim al costat de casa.