Transvanguardista, transcontemporani, il·luminat, contradictori, inimitable, bromista, punk, provocador. Pascal Comelade (Montpeller, 1955) és això alhora i tot el contrari. Una cosa i l’altra a la vegada. Un univers sense principi ni final. Així ens el mostra el director i productor Luis Ortas (Palma, 1973) en el documental Constel·lació Comelade que s’estrena aquest dissabte al DocsBarcelona, en una edició digital a través de la plataforma Filmin.

Rodat entre Barcelona, Mallorca i Ceret, residència habitual de l’artista, el film ens capbussa en la creació i la manera de fer pascaliana. Un artista que, malgrat ser conegut més per la seva faceta musical, fuig ràpidament de l’etiqueta de músic, igual de ràpid que de qualsevol altre. "No li interessa el món de la música", explica Luis Ortas per via telefònica des del seu confinament a Palma.

"Troba que té més un aspecte d’actor de teatre que d’artista". Però com tot en l’obra de Comelade, "igual que et diu això després té una devoció per la música... i té una col·lecció de discos increïble... té admiració per en Sisa, en Riba, la PJ Harvey, en Robert Wyatt... té una cultura musical brutal". De fet, el que no li agrada a Comelade és la cultura musical aquesta de "si fas servir aquest pedal, o si m’he comprat aquest amplificador... És un món que ell no hi entra. El que li agrada és parlar d’art, de cultura... i fer bromes".

Ramones vs. Wagner

"Pel Pascal és fonamental el sentit de l’humor", explica Ortas. "És aquesta idea que l’humor pot esser una eina per acabar amb tot, per rompre l’establishment i desmuntar ideologies... trob que és molt necessari per al món actual". I això és el que es pot trobar a l’obra de Comelade. Un sentit de l’humor per fer un gir a la realitat establerta i al pensament únic. Una paròdia institucional del pensament ortodox que troba refugi en la patafísica. "Juga un poc amb tota aquesta destrucció de la lògica amb què jugava el surrealisme, però des d’un punt de vista menys nihilista i fent més befa de tot el món acadèmic".

Aquest rebuig al món acadèmic el resumeix el mateix Comelade en un moment deliciós del film: "millor els Ramones que Wagner". Les referències punk durant el documental no són evidents, però hi són si un s’hi fixa: MC5, The Cramps, Patti Smith... Unes arrels no només musicals, també metodològiques. Un mètode que ve de l’underground, del punk i del DIY (sigles en anglès de l’acrònim do it yourself, fes-ho tu mateix). "L’autoproducció i quasi, quasi l’autodistribució amb cases petites, que ell pugui controlar, que pugui tenir un feedback de què s’ha venut, on s’ha venut".

Comelade, recorda Ortas, sempre ha tingut aquesta idea de no voler ficar-se dins l’establishment, ni pensar en la seva seguretat econòmica, "sempre ha posat per damunt la seva obra". I això, pel director, a finals del segle XX i principis del XXI, "és una manera de fer que s’ha perdut completament, aquesta idea d’autenticitat de l’obra". Avui, recorda, "tens anuncis de banca amb la música d’Iggy Pop". Aquesta mena de coses Comelade "les ha mirat de controlar perquè no li passi amb la seva obra." 

Inspiració i refugi

La relació de Luis Ortas amb l’univers Comelade ve de lluny. "Quan vaig començar a escoltar en Pascal tenia catorze anys i era una època que te passes moltes hores a la teva habitació escoltant música, cercant un poc la teva identitat. Llegia còmics i a Boris Vian". La contracultura, les avantguardes, el surrealisme, l’originalitat de cercar més enllà de les coses tradicionals, va ser una font d’inspiració pel director. "Sempre que havia de fer alguna cosa audiovisual la música d’en Pascal m’inspirava molt. L’escolt i m’imagín escenes, personatges... és molt visual". Comelade, confessa Ortas, és un com un motor de la imaginació que "em transporta en aquesta època de la infantesa que totes les emocions i la visió del món era com molt més intensa".

La idea de Constel·lació Comelade sorgeix arran del documental Mar de fang  (Luís Ortas, Agustí Torres, 2005) sobre Miquel Barceló i el projecte de la reforma de la capella de Sant Pere de Mallorca. "Amb en Miquel vam estar convivint molt de temps i una de les coses que vam parlar va ser de les músiques i del Pascal Comelade". El següent projecte de Barceló, la cúpula de Ginebra de l’ONU, havia de consistir en una performance de ballarins, que a la vegada que ballaven, pintaven. "En un moment donat em va parlar de la idea que fos en Pascal qui estigués tocant per allà mentre els ballarins actuaven. Vam parlar que estaria bé fer un documental del procés". La idea però, no va funcionar i el projecte del documental es va descartar.

Anys després Ortas va recuperar la idea d’aquesta col·laboració arran d’unes performances, que apareixen al documental, amb música de Comelade i una obra efímera de Barceló. "La idea era fer un documental sobre la col·laboració d’ells dos però en Miquel estava molt cansat de documentals, perquè n’acabava de fer dos. I va dir que hi col·laboraria però que no volia que es centrés amb ell. Ho vam comentar amb en Pascal i li va semblar bé fer un projecte sobre ell i la seva obra més enllà de la música".

Compromís

A la pregunta sobre com va ser rodar amb Pascal Comelade, Ortas respon amb un rotund "va ser bastant complicat". Les càmeres a Comelade no li agraden gens. "Ha estat sempre un músic amagat. El que vol és que surti la seva obra i no ell". Ortas es va plantejar fer un documental molt íntim, "entrar dins ca seva i poder enregistrar el seu procés creatiu, com l’afecta el seu entorn... i al final el documental va girar més cap a com el seu entorn, els seus col·laboradors, formen part d’una generació artística que tenia uns altres valors que ara jo personalment anyoro bastant".

Aquesta recerca de l’autenticitat, de la importància de l’obra, de tenir uns valors i un concepte pel qual lluitar, és de fet el que impregna el film. "A nivell personal he après aquesta idea del compromís amb l’obra d’un mateix". No hi ha coses innocents, reflexiona Ortas. "Ara posaré música a un anunci d’un banc o d’un McDonalds i això farà que em coneguin i així podré expandir la meva obra. Doncs no, perquè llavors el camí que estàs seguint no és el que tu t’havies projectat". Una lluita per la coherència i els valors personals que no sempre és fàcil, "perquè l’obra s’escapa de les teves mans i no la pots controlar al 100%", però que Comelade ha mirat de mantenir durant tota la seva obra. Ara, per primer cop, tothom tindrà l’oportunitat de veure-ho.