Ara fa un mes, poca gent creia que la causa contra Pablo Hasél provocaria l’actual espiral d’indignació als carrers de Catalunya i altres punts de l’Estat. Més enllà dels seus seguidors, el raper lleidatà era un desconegut pel gran públic i, sobre ell, s’ignorava que havia estat condemnat per unes cançons que injuriaven a la corona i que, per la suma d’altres delictes anteriors, ingressaria a presó.

El seu arrest i posterior empresonament el 17 de febrer, però, ha desencadenat una cadena de protestes que ha commocionat al conjunt de la societat, tant per la seva concurrència i dispersió geogràfica com per la virulència amb la qual han acabat la majoria d’elles. En només tres setmanes, s’han registrat un centenar de detinguts, desenes de ferits i greus destrosses en una comissaria dels Mossos de Vic, en vehicles, establiments i mobiliari urbà. Una espiral de violència que va arribar al límit dissabte passat amb l’atac amb artefactes incendiaris a una furgoneta de la Guàrdia Urbana, amb un dels policies encara a l’interior. Balanç d’un malestar que l’actuació policial no ha fet sinó exacerbar després que s’hagi denunciat la pèrdua d’un ull d’una manifestant per l’impacte d’una bala de foam, o determinades pràctiques de setge i encapçulament de manifestants per part dels Mossos al barri barceloní de Gràcia. Tota una seqüència d’acció-reacció que ha generat un fort debat polític i social de rebuig de la violència però també sobre el model policial i de l’ordre públic, que ha condicionat fins i tot les negociacions per configurar el nou Govern entre ERC, Junts i la CUP.

Causes inflamables

A pròposit d’aquestes protestes, el sociòleg Jaume Funes considera que es confirma la tesi segons la qual "quan el bosc està ple de material inflamable, només cal una espurna perquè tot s’encengui". Per Funes, en un context de normalitat i bonança econòmica el cas Hasél hauria passat inadvertit, però el còctel de crisis l’ha convertit en el detonant perquè el malestar s’hagi expressat de forma tant airada. "Es donen tots els ingredients perquè això succeís, com és la precarietat econòmica, la decepció davant la manca d’expectatives, les retallades de drets i la incapacitat dels polítics per atendre les demandes d’uns adolescents que necessiten sentir-se útils i créixer en llibertat".

Segons Jaume Funes, davant aquesta realitat, és lògic que trobin en el carrer l’espai on mostrar la seva frustració. Una opinió compartida per l’antropòleg Carles Feixa, per qui les protestes de Xile contra el govern de dretes, a Hong Kong contra la llei d’extradició a la Xina o a Holanda en resposta a les mesures anticovid, "els ha fet socialitzar la vida tan fosca dels seus coetanis i grups d’edat. De manera que, si ningú no els escolta, pensen que el foc els farà visibles".

A tot això, Freixa inclou l’impacte que les restriccions per la pandèmia han causat sobre els adolescents, que en aquest període "necessiten créixer i buscar la identitat de grup". Així ho considera també Funes, segons el qual "ells saben que tenen un temps d’obligació, que és estudiar i estar amb els pares, i un temps de diversió, que fins ara eren els caps de setmana i sortir amb els amics. Per tant, si de cop i volta desapareix aquest segon temps, no troben la felicitat que tant desitjaven". Això -i la percepció que no tindran feina- és pel veterà psicòleg la raó per la qual "molts senten que els estan robant la vida, d’aquí la necessitat de trobar-se per expressar-ho col·lectivament".

Un diàleg pendent

Jaume Funes compara l’actual situació amb la frustració que van experimentar els joves dels suburbis de París l’any 2005, quan arran de la mort de dos d’ells, van esclatar en una revolta impressionant. "Quan a aquests nois se’ls preguntava què buscaven, la resposta unànime era que volien ser joves i francesos; és a dir, formar part de la comunitat. Doncs bé: en les protestes d’aquí passa el mateix: volen que comptem amb ells".

Per revertir aquesta dinàmica, Funes reclama l’adopció de polítiques que atenguin les seves demandes, ja que s’ha produït una bretxa generacional que ha accentuat l’agudització en la manca d’escolta. "Estem en una societat gerontocràtica en què el poder està en mans d’uns adults que exigeixen als adolescents ser bons consumidors quan siguin grans", comenta l’educació social, per qui aquesta pressió els provoca un enorme estrès que es canalitza amb la desesperació i la resposta que veiem aquestes setmanes.

També Carles Feixa destaca que els adolescents han de ser acompanyats en el seu procés de creixement. "Tan important és que sorgeixin nois i noies amb un bon discurs com que les institucions els proporcionin espais de mediació per canalitzar les seves queixes".

Entre la condemna autoritària de la protesta i la simple defensa de la violència, els experts assenyalen la urgència de comptar amb punts de trobada on s’entaulin les preocupacions dels adolescents. Així ho advoca també Jaume Funes, pel qual "ens equivocaríem si pretenem reduir les protestes a simples actes de vandalisme, ja que els líders del Maig del 68 també llançaven llambordes i justificaven els aldarulls".

Uberització: quan les brases atien el foc

Les protestes d’aquestes setmanes han enlluernat tota l’opinió pública, que majoritàriament no ha trobat altra explicació que l’instint dels joves a cremar-ho tot. Però com assenyala Carles Feixa, "les brases estaven preparades i qualsevol metxa podia encendre el foc, tal com ha passat". Per Freixa, l’origen cal cercar-lo en el cicle iniciat arran de la crisi econòmica de 2008.

Des d’aleshores, les xifres indiquen que la precarietat ha arribat fins a nivells insostenibles, agreujades per les polítiques d’ajustament dictades per la Troika i la posterior reforma laboral del Partit Popular, que el PSOE s’havia compromès a derogar. Tant és així que, segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’atur a Catalunya entre els joves de 15 a 24 anys s’enfila al 41% -la mitjana dels països europeus en aquesta franja és del 14%-, alhora que la bretxa salarial respecte a les persones adultes s’ha triplicat, cosa que els impedeix emancipar-se. El mateix Observatori d’Emancipació Juvenil revela que només tres de cada deu noies i noies d’entre 30 i 34 anys resideixen en un habitatge independent, un percentatge que tendeix a estancar-se per culpa de l’encariment del preu dels lloguers. "Els joves que no tenen feina han de viure amb els pares i els que en tenen difícilment arriben a final de mes", assevera Feixa.

Per aquesta generació, doncs, la violència estructural que suposa no accedir a una vida digna provoca un enorme sentiment de frustració i desigualtat. Així s’hi refereix Jaume Funes, segons el qual "per un jove és molt més frustrant copsar aquesta desigualtat davant dels seus ulls, com és no poder-se comprar el mòbil del seu amic, que no pas la mateixa pobresa".

Pel sociòleg i educador social, si bé el moviment dels indignats i més tard l’independentisme van catalitzar les esperances d’una part d’ells, l’enduriment de l’uberització que aplica el capitalisme de plataforma -que precaritza i destrueix més llocs de treball- ha sigut demolidor. "I només ha faltat el coronavirus i la retallada de llibertats per reblar-ho", conclou.

Funes i Feixa coincideixen que, no obstant l’actual panorama, hi ha joves que fan de la necessitat virtut i, mitjançant el coworking, el cohousing i altres projectes cooperatius, aconsegueixen sobreviure a la precarietat i convertir la seva afició en una forma de guanyar-se la vida.