La filòsofa Marina Garcés ha estat aquest dilluns la protagonista del programa La Klau Crítica, que condueix el periodista Sergi Picazo, i que s'ha emès a través de Públic i Crític. Garcés acaba de publicar Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg). El punt de partida: la Barcelona post olímpica de mitjans dels anys noranta i concretament, el desallotjament del cinema Princesa a l'octubre del 1996, que dóna títol al llibre. Un punt d'inflexió, en paraules de Garcés, que el defineix com "el nostre 15M". Aquell desallotjament va articular el "jo també hi era", no com a esdeveniment històric sinó com a crida col·lectiva. "Ens sentíem auto convocats, anava més enllà de les nostres identitats reconegudes". Marina Garcés ha parlat amb en Picazo sobre pensar, millor dit, repensar la ciutat, aquesta Barcelona.

Sense voler inventar cap teoria dels moviments socials de finals de segle, amb el seu últim llibre, Garcés ha anat a buscar una lògica de vivències. "Una de les característiques de tots els moviments, dels anys noranta i també dels actuals és que tots són auto organitzats, no a la manera clàssica, ja que hem après a mirar amb uns altres ulls, hem canviat la perspectiva". Explica que posant-se al marge dels centres de poder s'ha aconseguit tenir una altra morada i mirar el món des d'altres geografies, les que no són dominants: "es tracta de redibuixar el món".

La filòsofa catalana ha confessat que no se sent còmoda amb la dualitat sí o no, amb l'estar a dins o fora –de les institucions–. "El debat clàssic no m'interessa. Si entenem que la vida política té lloc a tots els àmbits de la vida, el dins o fora no existeix, ja que aquesta dualitat és un invent del sistema de partits per capitalitzar les decisions polítiques". El pensament de Garcés, no obstant això, xoca amb les dinàmiques del poder. Llavors, quin sentit té repensar el món?

Barcelona, ciutat Princesa

A Garcés li hauria agradat equivocar-se en el seus pronòstics. "Als anys noranta parlàvem d'atur, i ara parlem de precarietat com a mode de vida; parlàvem d'especulació, i ara parlem de violència immobiliària; parlàvem sobre la privatització de la ciutat, i ara estem en mans del turisme. Vam començar a parlar de guerra el 2001, i ara vivim instal·lats en una guerra global que sembla no tenir fi".

A Ciutat Princesa, Marina Garcés parla de la crisi de sobirania com a manera d'entendre què està passant a Catalunya. Explica que li fa por interioritzar "la por a dir, a pensar, a expressar, a mesurar les paraules entre nosaltres, quan dono classe, quan parlo amb els mitjans".

Pel que fa a la crisi política catalana, ha assegurat  que la disputa no s'està duent a terme entre l'estat espanyol i Catalunya, sinó que es tracta d'una disputa de sobiranies. "La història dels últims vint anys ha desbordat els espais institucionals i ara mateix hi ha una disputa de sobiranies entre els que es reafirmen amb la idea que la última sobirania pertany a l'estat, i els que qüestionen aquesta sobirania". Respecte a l'1 d'octubre, s'ha mostrat contundent: "l'1 d'octubre va ser un acte d'autodeterminació. Va ser un referèndum que, en haver estat prohibit i defensat, va esdevenir en ell mateix un acte d'autodeterminació. No m'interessa què va passar dins els despatxos, sinó el que va passar a les escoles, a les carreteres i als carrers". I llança una pregunta: "per què tanta gent despolititzada, amb una història recent basada en el conformisme i l'obediència, està disposada a córrer un risc tan gran?

La condició pòstuma

"Vivim en temps d'esgotament i de descompte, sembla que el present no anuncia futurs, sinó la destrucció, ja que descrivim el futur com un fet irreversible. Es tracta d'una construcció ideològica que assigna irreversibilitat a circumstàncies que encara no han passat, per tant anul·lem la possibilitat de canviar les coses i neguem el subjecte", ha contestat Garcés preguntada per la condició pòstuma, concepte que tracta en un dels seu llibres més populars, Nova il·lustració radical (Anagrama).

L'entrevista ha acabat amb un reflexió sobre les vides vivibles, aquelles que cada cop queden més marginades, empassades per la voràgine del capitalisme i la globalització.