El cessament de Jordi Puigneró com a conseller i vicepresident de la Generalitat fa molt complicada ara mateix la continuïtat de Junts per Catalunya al Govern. En el cas que la sortida s'acabés portant a terme, seria la tercera vegada que es trenca l'executiu català des de la restauració de la Generalitat el 1977. Els dos precedents es remunten al 2006, quan l'aleshores president, Pasqual Maragall, va expulsar els consellers d'ERC; i al 2015,quan Unió va decidir sortir-ne obrint el camí de la imminent trencadissa de CiU, la històrica coalició que formava amb CDC.

Aragonès ha anunciat la destitució de Puigneró en una compareixença aquest dimecres al vespre, fonamentalment perquè aquest no li va comunicar la intenció de Junts de plantejar-li una qüestió de confiança durant el debat de política general. Això s'ha traduït en una pèrdua de confiança en Puigneró que, per a Aragonès, feia impossible la seva continuïtat a l'executiu.

Com dèiem, fins ara algun dels socis de Govern només ha sortit de l'executiu en dues ocasions. La primera va succeir el 2006 i va suposar l'estocada final al primer tripartit, format pel PSC, ERC i l'aleshores ICV-EUiA, que presidia Pasqual Maragall. L'11 de maig, el també dirigent socialista va anunciar el cessament de tots els consellers d'ERC. La raó de l'expulsió del partit del Govern va ser la decisió dels republicans de fer campanya pel "no" en el referèndum sobre el nou Estatut, una decisió presa a instàncies de les seves bases.

La sortida d'Esquerra va deixar el Govern ferit de mort i setmanes més tard es convocarien unes noves eleccions, que finalment van celebrar-se l'1 de novembre i que comportarien la formació d'un segon govern tripartit, amb els mateixos socis, però en aquest cas encapçalat per José Montilla, en aquella època el totpoderós primer secretari del PSC.

La trencadissa de CiU

El segon precedent és molt més recent i data del 17 de juny de 2015, quan Unió va decidir sortir del Govern que formava amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i que presidia Artur Mas. En plena onada creixent del Procés, la raó fonamental era que el sector més oficialista d'Unió -encapçalat pel seu històric líder, Josep Antoni Duran i Lleida- rebutjava que CiU es presentés a les eleccions del 27 de setembre d'aquell any amb un programa explícitament independentista. En el Govern la principal representant d'Unió era Joana Ortega, que ocupava el càrrec de vicepresidenta. 

La decisió seria el primer pas cap a la ruptura definitiva de la coalició de CiU, que havia funcionat durant gairebé quatre dècades. El 27 de setembre, CDC concorreria als comicis sota la marca de Junts pel Sí en coalició amb ERC, mentre que Unió s'enfonsaria a les urnes i no va obtenir cap diputat. La formació democristiana va trencar-se internament i va sortir-ne el sector independentista, que després formaria Demòcrates de Catalunya.

La pèrdua de presència institucional abocaria Unió a la desaparició definitiva el 2017, arrossegant un enorme deute econòmic. L'antiga CDC també desapareixeria amb problemes econòmics -en el seu cas derivats de la sentència judicial d'un escàndol de corrupció, el cas Palau de la Música-, però el seu espai mutaria primer en el Partit Demòcrata i, posteriorment, en l'actual Junts, si bé pel camí va patir noves escissions. Però això ja és una altra història.