Fa poc més de tres anys, l'esclat de la pandèmia de Covid-19 va aturar-ho tot, o gairebé, i va impactar de manera salvatge en aquells territoris amb una major dependència econòmica del turisme. La situació va comportar l'aparició de debats que reivindicaven la necessitat de diversificar l'ocupació i trencar amb el monocultiu turístic. Un cop aixecades totes les restriccions de mobilitat, però, el turisme de masses ha tornat, sense que el model de fons hagi canviat.

Les dades de visitants s'han recuperat i en alguns territoris, com ara l'Alt Pirineu i l'Aran, fins i tot ja superen les xifres prepandèmiques. I això suposa que els impactes associats a l'activitat -llocs de treball precaris i estacionals, congestions temporals a les principals xarxes viàries i, sobretot, escalada del preu de l'habitatge- no només s'han mantingut sinó que s'han accentuat.

No es pot dir, però, que el mandat municipal que estem a punt d'esgotar hagi estat convencional a les sis comarques de l'Alt Pirineu i l'Aran (Alta Ribagorça, Alt Urgell, Cerdanya, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Val d'Aran). Més enllà de la Covid -un fenomen d'abast global-, la fallida candidatura per acollir els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030 ha situat durant mesos en el primer pla mediàtic i polític un territori massa sovint oblidat. I, en certa manera, ha servit d'estímul perquè els seus habitants debatin què volen ser i quines necessitats tenen, sovint molt allunyades de les que es plantegen des de la metròpoli barcelonina, que acostumen a fixar-se més en la gent que visita el Pirineu que no pas en aquella que hi viu.

En aquest context arriben les eleccions locals del 28 de maig, que més enllà de suposar l'enèsima batalla entre Junts i ERC -amb el PSC com a tercer actor principal- serviran per posar de manifest que l'accés a l'habitatge, els impactes del turisme, la necessitat de diversificar l'economia o les inversions pendents per millorar les comunicacions entre les diferents valls són problemàtiques comunes d'un territori que tot just acull 75.000 persones -menys de l'1% de la població de Catalunya-, però que representa el 20% de la superfície del país. De fet, és pràcticament impossible xerrar amb algú de l'Alt Pirineu i l'Aran i que no apareguin aquestes qüestions com els principals reptes a resoldre, com ha comprovat Públic en una visita de dos dies a l'Alt Urgell i la Cerdanya.

Domini de Junts i ERC

El 2019, Junts va ser el partit més votat a l'Alt Pirineu i l'Aran, amb el 32% dels sufragis -12.102 paperetes- que li van permetre obtenir 33 de les 77 alcaldies del territori. ERC va quedar segona, amb el 27,2% dels vots (10.283) i 25 alcaldies, mentre que el PSC en va rebre el 20,6% (7.792) i té dues alcaldies, a les quals s'han d'afegir les sis d'Unitat d'Aran, formació amb la qual manté una associació. Convergència Democràtica Aranesa, amb tres alcaldies, Endavant Cerdanya (dues), la CUP (una) i les llistes independents, amb cinc, completen el mapa de batllies sorgit de les anteriors eleccions municipals.

Pel que fa a les capitals comarcals, Junts ostenta les alcaldies de Puigcerdà (Cerdanya) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça), Unitat d'Aran la de Vielha (Aran), ERC la de Tremp (Pallars Jussà), Som Poble -una formació independent, però amb membres de la CUP- la de Sort (Pallars Sobirà), mentre que la de la Seu d'Urgell (Alt Urgell) se l'han repartit Junts i ERC, amb dos anys de mandat cada formació.

Més enllà de les particularitats territorials, és significativa la coincidència a l'hora d'assenyalar els reptes principals que afronten els municipis pirinencs. Francesc Viaplana (ERC), alcalde de la Seu d'Urgell des de setembre del 2021 -la primera part del mandat l'alcaldia va ser de Junts- i cap de llista del seu partit a les municipals, cita la voluntat de "consolidar projectes que s'han engegat aquesta legislatura, com el nou hospital que s'ha de construir, la reforma dels jutjats o la residència de la gent gran" i destaca, sobretot, que "tenim un problema greu amb l'habitatge que s'ha d'afrontar".

La diversificació econòmica, la millora del transport públic i les comunicacions viàries entre les comarques de muntanya -i no tant amb la metròpoli- són altres elements que cita en la seva entrevista amb Públic, en què reivindica la necessitat de fer un Pirineu per "viure-hi" i garantir que els joves que en marxen per estudiar després puguin tornar-hi i guanyar-s'hi la vida. Amb 12.261 habitants, la Seu és la principal ciutat de l'Alt Pirineu i l'Aran. ERC va sumar-hi 4 regidors el 2019 i ha governat en coalició amb Junts, que en té 5. La primera força del consistori, però, és Compromís X la Seu -vinculada al PSC-, que en té 6.

Amb gairebé 9.500 veïns, Puigcerdà és el segon municipi més poblat de l'Alt Pirineu. A la capital ceretana l'espai de Junts hi acumula tres majories absolutes consecutives -les dues primeres sota les sigles de CiU-. L'actual alcalde, Albert Piñeira, plega després de 12 anys al càrrec i el candidat de Junts és Jordi Gassió, reconegut metge traumatòleg de l'Hospital de Cerdanya i que n'era el director quan el 2014 va inaugurar-se aquest centre mèdic transfronterer, que també dona serveix als habitants de l'Alta Cerdanya, de la Catalunya Nord. Gassió havia estat el candidat de CiU el 2007 i va ser director general de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament de la Generalitat en el primer govern d'Artur Mas.

Més enllà de citar qüestions com la necessitat d'"arranjar la vila" i fer-la agradable tant pels veïns com per aquells que la visiten i, també, diversificar l'economia, Gassió coincideix en subratllar "que tenim un problema amb l'habitatge assequible, sobretot pels joves, i és un problema comú a bona part del Pirineu" i assegura que "estem encarats a intentar solucionar-ho". Com Viaplana, reivindica la necessitat d'inversions al territori, per millorar-ne les comunicacions i la mobilitat interna i ressalta que en cap cas haurien de dependre de projectes com l'ara mateix aparcada -o en stand by si es vol- candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern.

Habitatge encarat als turistes, no als veïns

La denuncia de la situació de l'habitatge també apareix en els discursos de Marta Ramírez, membre de la plataforma Stop JJOO, o de Nathan Garcia, portaveu del Sindicat d'Habitatge de Cerdanya, presentat tot just fa un parell de mesos. Ramírez posa èmfasi en què "no pot ser que, com passa a la Cerdanya i l'Aran, més del 50% dels habitatges són segones i terceres residències". "D'habitatge ja n'hi ha, s'ha de parar de construir perquè, a més, en uns terrenys totalment muntanyosos, aquests habitatges capturen recursos i el que s'ha d'afavorir és que estiguin tot l'any plens i hi hagi habitatge social per a la gent jove", afegeix, per concloure que "a tot el Pirineu tenim pobles fantasma, que estan plens d'habitatges buits".

Garcia, al seu torn, destaca que com a conseqüència del seu model econòmic -molt centrat en el turisme i en feines precàries i estacionals, la Cerdanya "és una de les comarques de Catalunya amb una renda per càpita més baixa, ens trobem amb sous mitjans de 1.000 o 1.100 euros mensuals, mentre que els lloguers costen al voltant de 800 i, a més a més, gairebé no hi ha oferta". "Es fa pràcticament impossible residir a la comarca. O et poses a compartir pis o has d'anar-te'n a comarques veïnes, com el Berguedà o l'Alt Urgell. El sentiment és que estàs sent expulsat de casa teva", opina.

Què diuen les dades? D'entrada, l'Alt Pirineu i l'Aran és el segon àmbit territorial amb un preu de compravenda de pisos més car de Catalunya, només per darrere del metropolità, tot i que òbviament ni l'oferta de serveis ni la de feines són comparables. Segons les dades del quart trimestre de l'any passat de l'Agència Catalana de l'Habitatge, mentre que el preu mitjà a l'àrea metropolitana de Barcelona s'eleva a 2.973 euros el metre quadrat, a l'Alt Pirineu és de de 2.393, clarament per damunt de la resta de zones. A nivell comarcal, només el Barcelonès -3.735 euros / metre quadrat- és més car que l'Aran (3.302) i la Cerdanya (3.028).

Amb el lloguer, les dades d'Habitatge del 2022 assenyalen que aquestes dues mateixes comarques tenen un preu d'arrendament mitjà superior als 600 euros mensual. Més enllà del preu, però, el problema és la poca oferta real existent, com denuncia Nathan Garcia: "Gairebé no hi ha lloguer residencial i ens trobem amb fraus de llei, amb pisos que entren a lloguer només per la temporada turística, de 2 o 3 mesos. Aquí qui falla és l'administració, perquè no hi ha eines de control d'aquests abusos".

El portaveu del Sindicat d'Habitatge de Cerdanya recalca que hi ha casos de famílies que es veuen forçades a viure en càmpings "perquè no poden pagar un lloguer a la comarca" i, juntament amb la seva companya, ell mateix va viure com una "immobiliària directament ens oferia l'opció d'anar a viure a un bungalou. T'agafen ganes de marxar".

La dificultat per accedir a un habitatge a l'Alt Pirineu en cap cas implica una baixa activitat constructora, sinó que es tracta del territori on, proporcionalment, més habitatges s'aixequen de Catalunya. Segons l'índex d'intensitat de la construcció, una estadística que recull el Departament de Drets Socials i que mesura el nombre d'habitatges iniciats per 1.000 habitants, el 2021 a l'Alt Pirineu i l'Aran l'índex se situava en 4,6, més de doble de la mitjana catalana (1,9). A més a més, la Cerdanya -amb 11,6- i el Pallars Sobirà -amb 5,5- són les dues comarques amb una major intensitat constructora de Catalunya, en ambdós casos fonamentalment destinats a segones i terceres residències per a persones que només s'hi assenten unes poques setmanes l'any.

Només cal voltar per la zona per comprovar la febre constructora que s'hi viu, amb exemples com l'enorme promoció la Pleta de Ger, impulsada per Engel & Volkers just al costat de la N-260 -o eix pirinenc- d'aquest municipi proper a Puigcerdà.

"És molt greu que els joves hagin de marxar"

L'alcalde de la Seu, Francesc Viaplana, reconeix que la proximitat amb Andorra -a 10 quilòmetres de la ciutat- impulsa a l'alça el preu dels pisos i admet que "el problema amb l'habitatge no el reverteixes d'un dia per l'altre". En aquest sentit, subratlla que durant anys no s'havia portat a terme una política d'habitatge a nivell municipal, fins al punt que "quan vam entrar, l'Ajuntament tenia dos pisos", mentre que "ara en tenim prop d'una dotzena i ens van deixar una herència en usdefruit d'on en sortiran 10 i tenim un acord amb la fundació Hàbitat 3 amb el qual n'hi haurà 10 més".

El dirigent d'ERC assumeix que "l'oferta [d'habitatge] no ha crescut al nivell que ho ha fet la demanda i estan pujant els preus, però ens està costant trobar un partner [per millorar la situació], tot i que els cedim el sòl". Finalment, reflexiona que "en habitatge, els ajuntaments tenim les competències que tenim i que si marques polítiques, com ara hem fet, trigues quatre, cinc o sis anys a veure'n els resultats". L'aposta, però, és clara, augmentar el volum d'habitatge públic de lloguer.

L'alcaldable de Junts a Puigcerdà, Jordi Gassió, confia que properament es desencalli el projecte per fer 134 pisos de protecció oficial al sector de la Pedragosa, que permetria "mitigar molt la situació". "Es tracta de fer una part dels pisos a un preu raonable i també potenciar l'habitatge social, perquè ara ja és un problema a nivell de les empreses, que veuen com els treballadors no tenen on viure i és molt greu que els joves hagin de marxar de la comarca".

L'activista Nathan Garcia veu amb bons ulls que l'administració faci pisos de protecció oficial, però opina que la gran aposta hauria de ser "la rehabilitació i el manteniment de la infraestructura ja existent", a banda de la necessitat de "conscienciar els propietaris perquè posin els pisos a lloguer residencial" i no pas turístic. En aquest sentit, considera que la Cerdanya, com l'Aran o el Pallars Sobirà, s'haurien de considerar "zones tensionades", de manera que s'hi pugui fixar topalls al preu del lloguer, que es prioritzi la construcció de primeres residències, que s'ofereixin incentius perquè pisos actualment tancats es treguin al mercat residencial i, en casos extrems, es puguin arribar a expropiar o que s'impulsin borses d'habitatges.

En qualsevol cas, malgrat la complexitat del problema, reclama sobretot "voluntat política" per intentar buscar solucions, amb l'impuls de mesures i a través de la regulació. En aquest sentit, subratlla que es tracta d'un tema "transgeneracional" que no afecta només el jovent, sinó "famílies senceres i jubilats, que també han patit els sous baixos" i lamenta la "falta de dades recents sobre pisos buits a la Cerdanya o el percentatge de segones i terceres residències que hi ha a la comarca".

"Jo malvisc per culpa del turisme"

La dificultat d'accedir a un habitatge permanent a l'Alt Pirineu i l'Aran no es pot deslligar del pes econòmic que hi té el turisme, que comporta la proliferació de segones residències o, directament, pisos turístics. Mentre que en el conjunt de Catalunya l'activitat turística representa l'11% del PIB, en la vegueria de muntanya s'eleva al 25% i, en algunes comarques, encara és més elevat, com ara l'Alta Ribagorça (42%), l'Aran (40%) o el Pallars Sobirà (33%).

Una altra xifra que evidencia aquesta dependència és el nombre de places turístiques. Sumant hotels, cases rurals i càmpings, a l'Alt Pirineu i l'Aran n'hi ha 40.434, és a dir, més de 0,5 per cada habitant -la població no arriba als 75.000-, segons les dades de la Generalitat. A tota Catalunya les places turístiques són 610.000, el que equival a menys del 8% de la població. Els casos més extrems són els del Pallars Sobirà, on les places turístiques -11.378- superen els habitants -7.190- i l'Aran i l'Alta Ribagorça on gairebé són equivalents -9.743 per 10.194 veïns i 3.306 per 3.993 residents, respectivament-.

"Jo no visc gràcies al turisme, jo malvisc per culpa del turisme, perquè implica un augment del preu de l'habitatge, que hi hagi poca oferta de lloguer o que el cost de la vida a la Cerdanya sigui molt elevat, amb molt de producte de luxe pensat per als visitants, mentre que els sous aquí són baixos", detalla Nathan Garcia, per a qui "cal canviar el model econòmic, que només beneficia uns pocs". Marta Ramírez, d'Stop JJOO, hi afegeix que "aquestes comarques les han dissenyat només per a l'ús turístic i això va en detriment de l'habitatge per a la gent d'aquí, ens porta unes feines precàries, estacionals, de mala qualitat".

L'activista lamenta que "hi ha moltes pressions perquè aquest model segueixi aquí i només veiem propostes concretes i pressupostos per perpetuar-lo, com ara el projecte del telecadira de Setcases [en aquest cas al Ripollès, al Pirineu Oriental], que també comporta un aparcament molt gran que aixafa l'última zona de conreus que hi ha, o el telecadira de l'estació de tren de la Molina (Cerdanya) a l'estació d'esquí".

"El que volem és un Pirineu viu, que tingui una petita indústria forta, que hi pugin les empreses, que hi puguem viure, que els joves no hagin de marxar, amb infraestructures que connectin les diferents valls i comunicacions, però no veiem que hi hagi mesures en aquest sentit, al contrari, només veiem propostes que van en la línia dels Jocs", explica.

Jordi Gassió considera que la "part turística no la podem oblidar" i que Puigcerdà és una vila "turística" i això també s'ha de cuidar, però alhora reivindica que "hem de potenciar la creació d'empreses en tots els sectors", aprofitant, per exemple, la millora en les telecomunicacions. També aposta per l'esport, més enllà del vinculat a la neu, com ara les curses de muntanya o bicicleta de muntanya, ja que l'entorn -amb un medi natural privilegiat i l'altitud- ho afavoreix, creant-hi també centres d'alt rendiment.

El debat desencadenat pels Jocs

Fa gairebé un any va confirmar-se que el Pirineu no optaria a organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, després de les desavinences entre l'Aragó i Catalunya, fonamentalment a causa del rebuig del president aragonès, Javier Lambán, a l'acord previ assolit en el repartiment de proves entre els dos territoris, avalat pel Comitè Olímpic Espanyol (COE). Malgrat que el Govern no tira la tovallola i no tanca la porta a una candidatura de Catalunya en solitari de cara el 2034, el projecte està com a mínim en stand by.

No hi ha cap mena de dubte que la possible candidatura olímpica és el que més debat mediàtic, polític i ciutadà ha generat al Pirineu català els darrers anys, amb posicionaments a favor -sobretot de bona part de les institucions del territori i dels empresaris- i mobilitzacions ciutadanes en contra, com les 5.000 persones que es van manifestar a Puigcerdà el maig de l'any passat. Per a l'alcalde de la Seu d'Urgell, "el Pirineu no està per deixar passar cap oportunitat". Partidari de l'esdeveniment, Viaplana creu que "es pot fer un projecte sostenible i que ens deixi un llegat al territori. Posat en una balança crec que hi tenim molt més a guanyar que a perdre".

En aquest sentit, el dirigent republicà assegura que "al Govern actual el que li he escoltat és que les inversions al Pirineu s'han de fer amb Jocs o sense, però és veritat que els Jocs et posen una data al calendari i tots sabem com van els pressupostos i la importància de les prioritats". L'alcaldable de Junts a Puigcerdà, Jordi Gassió, comenta que "el tema dels Jocs no l'he vist mai massa clar, perquè tampoc se'ns ha explicat massa el projecte i posicionar-se és molt difícil", si bé matisa que "sempre he pensat que fer activitats és positiu i en podem sortir beneficiats [de fer-ne]".

Més enllà de rebutjar el projecte olímpic -la plataforma Stop JJOO va liderar l'oposició ciutadana- per la insostenibilitat climàtica en una serralada on totes les projeccions preveuen una reducció de la neu, Marta Ramírez subratlla que "la majoria d'infraestructures i millores que es proposaven amb els Jocs no anaven en la línia de cuidar el Pirineu i potenciar-lo sense dependre de l'àrea metropolitana". Denuncia que amb l'esdeveniment "se'ns venia que es potenciaria la marca Pirineu, però potenciar-la ja no ens interessa, no necessitem que vingui més gent ni transformar més el territori per servir el turisme".

Amb tot, Ramírez sí que considera que el debat al voltant dels Jocs ha servit perquè "haguem pogut dur a terme un procés pedagògic i que es parli del futur del Pirineu i de com volem que sigui. Abans no se'n parlava tant i ara s'ha posat el Pirineu als ulls de la mateixa gent que hi vivim i de la resta del territori, i es parla de què passa en aquestes comarques i com se les està tractant".

La necessitat de connectar les valls

El debat al voltant dels Jocs també han posat de manifest la necessitat d'inversions en mobilitat i en serveis que té l'Alt Pirineu i l'Aran. Jordi Gassió, per exemple, reclama millores en el tren -l'R3 de Rodalies Renfe arriba a Puigcerdà, però encadena avaries, retards i una lentitud exasperant- i en el transport públic, amb unes línies d'autobusos que són "insuficients".

Francesc Viaplana també considera que "s'ha de fer una aposta pel transport col·lectiu, el que tenim ara no acaba de funcionar bé, ens cal més freqüència" i veu com una "bona solució" plantejar una línia de tren de la Seu fins a Andorra per descongestionar la carretera. També reconeix que fins ara "les inversions s'han pensat en sentit radial, des de Barcelona, i també en sentit de cap de setmana i no en el sentit de la gent que viu aquí, de manera que tenim un dèficit inversor molt gran".

Marta Ramírez retrata la situació actual de les comunicacions, ja que ara mateix mentre que de la Seu a Llavorsí (Pallars Sobirà) es triga més d'una hora per fer 65 quilòmetres, per anar de la ciutat fins a Barcelona calen poc més de dues hores, quan són 170 quilòmetres. "No tenim un servei de transport públic real, el que t'obliga a moure't en cotxe i no s'afavoreix que la gent visqui aquí, només s'hi aposta per tenir un paisatge bonic i perquè la gent vingui a jugar en el seu temps lliure", comenta. L'activista d'Stop JJOO, resident en un petit poble de l'Alt Urgell, reclama "busos regulars que connectin les valls pirinenques", ja que ara "no és viable treballar a Sort i viure a la Seu".

L'alcalde de la Seu ho remata recordant que "a les zones de muntanya més pròsperes, com els Alps o els Dolomites, s'han connectat transversalment les valls, mentre que aquí la connexió no hi és i ens cal, però requereix molta inversió". Això, de retruc, hauria de facilitar la instal·lació d'empreses de sectors més diversos i, per tant, la generació d'ocupació que permetés revitalitzar demogràficament pobles i comarques que han anat perdent població permanent. I és que a banda de reclamar la potenciació d'un sector primari clau per a la conservació del territori, la diversificació econòmica és imprescindible per trencar l'elevada dependència turística actual.

Més enllà que ens situem en període preelectoral i, per tant, on proliferen les promeses, sense tot el debat dels darrers anys difícilment s'explicaria que el Govern hagués aprovat recentment l'anomenada Estratègia del Pirineu, un full de ruta que planteja la necessitat de diversificar l'economia, potenciar el transport públic, transformar les estacions d'esquí en estacions de muntanya o impulsar l'habitatge públic.

El document, vist amb bons ulls per Viaplana a l'espera de veure'n la materialització pressupostària, genera recels en l'activisme, i tant Ramírez com Nathan Garcia consideren que suposa mantenir un model, basat en el turisme, que sembla "tabú" qüestionar. Sigui com sigui, el Pirineu tanca un mandat ben intens en què s'ha parlat i, molt, del seu futur i de quin model volen les persones que hi viuen. D'aquí quatre anys es comprovarà si el sentiment d'abandonament per part de les administracions que arrosseguen els seus ciutadans continua o si, en canvi, s'ha capgirat i s'ha transformat en un territori on viure-hi sigui més factible i d'on els joves no en marxen.