L'acadèmica Melissa García-Lamarca ha passat prop de 10 anys investigant la crisi de les hipoteques a Catalunya i els efectes del deute sobre les persones, així com la lluita col·lectiva al voltant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). A partir de la seva pròpia experiència com a activista a la PAH de Barcelona i de Sabadell, ha escrit Préstamos fallidos, personas fallidas. Vida y lucha contra la deuda hipotecaria, que ara publica Bellaterra Edicions.

En una entrevista amb Públic a Barcelona, García-Lamarca explica el rol que ha tingut l'habitatge en un procés creixent de la financiarització de la vida, emmarcat dins el neoliberalisme i amb la connivència de l'Estat. "Les fórmules que tenim per l'habitatge no funcionen, no pot ser que només hipotecant-te puguis tenir estabilitat", resumeix.

Com vas començar a investigar els impagaments hipotecaris i la lluita de la PAH?

El 2012 tothom parlava de la financiarització i l'habitatge era una bogeria a molts llocs del món. Em va cridar l'atenció el que estava passant aquí i sobretot la lluita de la gent organitzada a través de moviments com la PAH. No és només una cosa de llavors, sinó que és cíclic. L'habitatge té un rol molt important dins la financiarització i els canvis que està patint el capitalisme.

Parles de la financiarització de l'habitatge, però també de la vida. Es deu a l'auge del neoliberalisme?

L'Estat ha fet possible tot aquest procés, en treure regulacions, fer que el mercat es reguli sol... És un capitalisme neoliberal. Avui dia estem veient una mica més de keynesianisme, amb un rol important del sector públic per exemple amb els fons Next Generation de la Unió Europea. Però a la vegada veiem que a qui més beneficien és a les empreses grans.

Quin impacte té això sobre les persones?

Els beneficis que hi havia a nivell d'Estat, com la seguretat social, s'estan retirant. Per exemple, pel que fa la jubilació, l'educació i altres serveis públics. La proposta és que tothom, com a individu, s'ha de valer per si mateix, amb fons privats per la jubilació, entre d'altres. Es parla d'un canvi del welfare [Estat del benestar] al debtfare [Estat del deute]. El deute està jugant un rol súper important en aquest procés, hem d'estar nosaltres mateixos a càrrec del nostre futur.

Des de la crisi del 2008 han anat augmentant les desigualtats. L'habitatge n'ha sigut el detonant?

Durant el boom vam veure com semblava que l'accés a l'habitatge era per a tothom, i que tothom podia ser propietari. En canvi, a partir del 2008 veiem sobretot en grans urbs que és impossible comprar un habitatge per la gent normal. També hi ha un sector de la població que amb la crisi ha pogut comprar un segon o tercer habitatge com a inversió. Però hi ha molta gent que està fora de tot aquest procés, que viu de lloguer i no té alternativa. A part que ser propietari tampoc és una cosa segura, tenir una hipoteca, perquè al final estàs pagant un lloguer al banc. Tens més drets si no pots pagar i tot el procés de desnonament [que un llogater]. Però sens dubte és un factor que ha tingut una influència important en les desigualtats.

Quins efectes hi haurà a llarg termini?

Quan la gent que no es pot comprar una casa es jubili serà un drama. Com pots pagar un lloguer de 1.200 euros a Barcelona amb una pensió de 800 euros? Per mi l'origen de tot això és que s'ha creat en aquest país un sistema on per tenir seguretat i estabilitat en l'habitatge has de comprar. No hi ha elecció. Hi ha súper poc habitatge públic i el lloguer no és una cosa estable. S'ha creat un sistema on només si compres sembla que tindràs estabilitat. I avui en dia ni això, perquè no pots comprar.

Fas un repàs històric des del franquisme per explicar la idea social de "ser propietari". De quina manera va impactar la crisi a Espanya de manera diferent?

Durant el franquisme, sobretot a partir dels anys 50 i 60, es va apostar per crear una economia basada en la construcció i el turisme. Això va ser la base del creixement del país i és una mica diferent que altres països. Hi ha un sector molt potent que té molta influència [el de la construcció]. No ve dels anys 90.

Sobre les hipoteques i els impagaments, parles d'aquesta "vergonya" social dels morosos. Quin paper jugava dins el sistema?

Sobretot la gent que no podia pagar a l'inici de la crisi, el 2009, 2010, era horrible perquè anaven a tot arreu, als jutjats, a parlar amb advocats, amb el banc, amb tot el sistema públic i tothom els deia 'Ho has signat. És el teu problema i no pots fer res'. La vergonya i la culpa eren tan profundes perquè tothom deia això. Això ha anat canviant amb la lluita col·lectiva, la PAH ha fet un treball molt fort de canviar una mica la visió, de fer veure que això ha sigut una estafa i que li ha passat a moltíssima gent. Els advocats d'ofici mai havien treballat els impagaments hipotecaris. No sabien què fer. Al final, [els afectats] n'aprenien dins la PAH i després li deien a l'advocat el que havia de fer.
Sobretot jo crec que el rescat bancari, a nivell de l'imaginari públic, va contribuir també a canviar la visió. 

Vas estar gairebé un any participant a la PAH com a investigadora i activista. Com arribava la gent i quina evolució vas veure?

Jo crec que el que m'ha impactat més és veure gent que arribava amb un pes, amb una angoixa, que no podien ni parlar. Perdràs la casa, tota la teva vida. Amb els ànims de les companyes i l'acompanyament, veies que en un o dos mesos la gent tenia un altre aspecte. El que he après també és que això pot passar a qualsevol, perquè a la PAH hi havia gent que guanyava diners, sobretot del sector de la construcció. Pensem que en el futur tot serà igual o millor però en el temps de precarietat i crisis cícliques que vivim no ho podem saber.

Més enllà del nivell material, què significa la lluita col·lectiva per la gent en procés de perdre l'habitatge?

La paraula que es deia molt a la PAH és l'empoderament. Canviar de xip. De sentir que no pots fer res a dir 'mira, estic amb altra gent i lluitem juntes per aconseguir solucions'. Els sindicats d'habitatge estan en creixement, a Barcelona sobretot. Per un costat hi ha un risc de fragmentació, però alhora organitzar-se a nivell de barri és molt important per tenir alternatives. Sobretot veure que lluitant juntes podem aconseguir coses, encara que siguin petites. La PAH i els sindicats de llogateres tenen aquesta estratègia d'intentar canviar la llei i a la vegada buscar solucions concretes, materials, per a demà. Hi ha un desnonament i la mesa d'emergència està col·lapsada, però hi ha pisos buits de bancs, s'ocupa un pis per una família que no pot viure al carrer i després es lluita per tenir lloguer social per tenir estabilitat.

Comentes també els impactes d'aquests processos sobre la salut física i mental.

Tota la incertesa que et genera el procés [de perdre la casa], és una bola que va creixent. Per això tota la idea de la biopolítica de les hipoteques, perquè genera una cosa molt física, biològica, per a les persones que no poden pagar. Pèrdues de visió i altres problemes de salut greus, també suïcidis...

Introdueixes l'eix feminista i també racialitzat i comentes que falta una mica de perspectiva, especialment pel que fa al segon. Dins les pròpies assemblees no es tenia en compte?

Per la part feminista pot quedar molt clar, la part de les cures, l'acompanyament... Això té una base al pensament i actuació feminista. Amb la investigació he vist com hi ha un efecte diferenciat quan l'habitatge es converteix en un actiu financer i la vida també, però en el cas de la gent migrada ha sigut molt greu, he vist una diferenciació molt important pel que fa a les estafes immobiliàries. I després quan no poden pagar, dir-los que els faran tornar al seu país, que els hi trauran els nens... Hi havia aquest enfocament racista. Això s'ha d'incorporar als moviments col·lectius, s'ha de treballar, és una cosa pendent.

Què ha implicat que la PAH, i altres actors com el sindicat d'habitatge, pressionin i s'impliquin en l'elaboració de lleis?

Aquesta estratègia de la PAH i dels sindicats de llogateres de treballar lleis per canviar les coses més a llarg termini, canviar les estructures que regulen l'habitatge i a la vegada fer acció directa per fer real el dret a l'habitatge, crec que ha sigut molt intel·ligent. Si només lluites en el dia a dia per parar desnonaments, per ocupar els pisos buits dels bancs... Això és molt important però es queda a nivell local. El canvi de la llei és molt complicat, hem vist els forats que té la llei d'habitatge per exemple amb el lloguer de temporada. Però a la vegada crees una opinió pública, un suport.

Ara es parla molt dels pisos buits dels bancs, però alhora vivim un auge de la criminalització de l'ocupació.

No és una cosa nova, crec que ha vingut des del sistema polític i financer i les immobiliàries per espantar la gent "normal". L'ocupació dels pisos buits d'entitats financeres trenca el procés d'especulació i fa un ús social de l'habitatge. Des dels moviments com la PAH després es demana un lloguer social per regularitzar, sobretot si és una família amb nens, per tenir un lloc estable. La realitat de l'ocupació és que està molt feminitzada, en el 40% dels habitatges hi viuen nens i el 90% de llars guanyen menys de mil euros al mes. Són gent que no poden pagar, no tenen on anar. Criminalitzar serveix per no posar el focus en tot el procés especulatiu que està passant, amb els inversors estrangers que estan venint i comprant, a través de SOCIMI i altres mecanismes que s'han creat per no pagar impostos i activar el sector del lloguer a nivell d'inversió.

Precisament arran de la crisi i l'entrada dels fons voltor al mercat de l'habitatge, ara ja no predomina l'habitatge de propietat sinó el lloguer. El deute ha desaparegut?

Crec que aquesta situació porta a un grau més alt de precarietat. Avui dia és molt més complicat accedir a una hipoteca, això és veritat. El que em preocupa són els préstecs a curt termini, una cosa que s'està veient per exemple a Anglaterra. Estan sortint altres productes financers basats en el deute, amb targeta de crèdit i altres serveis de préstecs que tenen un interès molt alt si no pagues. A Anglaterra s'ha vist la gent que queda enganxada en un bucle perquè no arriben a pagar, és un préstec de 100 euros, o una cosa així, però té interessos molt alts. La precarietat i no tenir un habitatge estable genera molta incertesa en tot el futur i la vida en general.

I com trobar un equilibri?

Fa falta canviar totalment el marc mental de com hem organitzat l'habitatge i pensar en altres modalitats, per exemple l'habitatge cooperatiu. A Catalunya hi ha com 55 o 60 projectes, tot i que no és fàcil tampoc entrar-hi, cal pagar una entrada també. També l'habitatge públic, tot i que estem veient que és súper lent. I regular els lloguers, si volem que la gent pugui viure tranquil·lament. Si l'habitatge és un actiu i una forma d'especular, la gent mai podrà viure tranquil·la. Hem de canviar el marc de com pensem l'habitatge, les fórmules que tenim no funcionen. No pot ser que només hipotecant-te puguis tenir estabilitat, suposadament.

Al llibre menciones també les polítiques de l'Ajuntament de Barcelona amb els comuns. Malgrat les limitacions, van poder introduir canvis?

Crec que és molt difícil perquè van heredar un sistema trencat, que no ha funcionat, i canviar-lo en vuit anys és molt difícil. Òbviament han fet coses, però cada dia hi ha desnonaments. Faria falta seguir amb aquestes línies però molt temps més, i no només des d'un ajuntament. A Catalunya també hi havia intenció de fer coses, amb la llei d'habitatge, però el Constitucional ho ha anat tombant. També a Andalusia, que va fer una llei per expropiar l'habitatge dels bancs el 2014 i també la va tombar. Fa falta fer molts canvis a diferents nivells per canviar la situació.

Ara que ha canviat el govern municipal creus que tot això es pot desfer?

Jo crec que han de fer una mica d'equilibri. S'està expulsant la gent de classe treballadora de Barcelona, perquè no es pot pagar viure aquí. I si es treuen totes aquestes coses que s'han fet, encara que siguin molles, serà pitjor. Ara han obert un altre cop [les llicències] dels hotels... Les pressions no canviaran, fins i tot seran pitjor als barris, sobretot als centrals de Barcelona.