Baixar les escales del Jamboree condueix a una dimensió on els elements que ens fan tocar de peus a terra es tornen variables líquides. Una mica com passa amb Twin Peaks. El jazz i la mítica sèrie de David Lynch, poden agradar o no, però unes de les coses que ha aconseguit el soterrani més mític de Barcelona, després de 60 anys de promoure concerts, és seguir engreixant la categoria de llegenda. Aquest 2020 la sala compleix sis dècades i l’aniversari s’havia de celebrar amb concerts especials i molta gresca però amb la pandèmia d’aquest virus que ha colonitzat el món els festejos seran més modestos. Amb tot, el Jamboree segueix fent història. El passat 28 de maig, amb la fase 1 acabada d’estrenar a la capital catalana, la sala va oferir un concert de la Clarence Bekker Band per a 30 persones. Un dels primers recitals amb públic d’aquest món postconfinament.

"La gent estava emocionadíssima, tothom tenia moltes ganes i va ser tot molt emotiu. Estava prohibit servir copes, estava prohibit ballar però em confesso culpable perquè la gent es va posar ballar i jo no ho vaig aturar! Des que va obrir és la primera vegada que el Jamboree ha estat més de dos mesos sense concerts. I ara, malgrat tot, s’estan fent concerts molt macos. Per celebrar els 60 anys volíem fer concerts a la plaça durant tot el mes d’agost, volíem muntar un concert al Liceu i després fer discoteca al Foyer però… el coronavirus ens ha fet anul·lar coses. Ara, al setembre alguna traca maca farem!" explica Joan Mas, propietari de la sala. Joan Mas es va aficionar al jazz perquè el seu pare el va portar a La Cova del Drac, hi va ensopegar una actuació de Lou Bennett, i en va quedar impressionat (diu que perquè era el primer negre que veia a la seva vida però sobretot per la seva manera de tocar). Des d’aleshores el va seguir de prop. "Als anys 60 ja tocava al Jamboree d’en Joan Rosselló. Recordo la seva última actuació a la sala, ja amb enfisema pulmonar, va actuar amb oxigen però va ser molt emocionant, ja fa 22 anys d’això", recorda Joan Mas.

Música en directe cada dia

Malgrat les incerteses, la programació de la sala per aquest feia goig. El Jamboree ha acollit actuacions del festival Grec com la de Carlos Sarduy. Al passi de les 22h del passat dissabte 4 de juliol, l’aforament era ple (tant com permet la situació acutal) i la barra oberta. Alguna mala mirada quan algú s’acostava als altres més del compte, crítiques als que no duen mascareta, i cer ambient seriot fins que a l’escenari va aparèixer Sarduy i després d’un
"Com estan família? M'alegra que hagin vingut a gaudir de la música que ja en teníem ganes!" els aplaudiments ho van canviar tot. Entre la foscor de la sala i el so vital de Sarduy, tancant els ulls uns segons i surant amb la seva música oblidar-se dels horrors de la pandèmia era possible. La potència dels bons trompetes és poderosa i fins i tot balsàmica.

Entre els assistents públic habitual com en Paco de Sitges que acostuma a visitar el Jamboree una vegada al mes i després sortir a sopar o l’Eduard d’Arenys de Mar que fa molt anys que trepitja la sala. "Aquest és el primer concert, toca molt bé el Sarduy, Luz és un disc esplèndid!", deia amb les ganes de jazz espurnejant als ulls. Però no tots eren habituals, per una parella de Sabadell era el primer concert després del confinament: "No venim gaire, però ens agrada el jazz i teníem ganes de sortir". Malgrat les circumstàncies el grup Mas i Mas segueix defensant que la cultura és segura i que tancar els equipaments culturals és un error, però no han tingut més remei que suspendre les actuacions.

Història de la sala

Tot comença quan al 1960 el Bar Brindis ubicat al número 17 de la Plaça Reial es reconverteix en una cava de jazz. Els artífexs Joan Rossell i la gent del Jubilée Jazz Club. La idea del nom va sorgir del crític de jazz Javier Coma: Jamboree significa "reunió de tribus" en zulú. Fins al 1968 el Jamboree era un escenari de parada obligada durant les gires internacionals de grans estrelles. Al Jamboree hi van actuar Bill Coleman, Chet Baker, Art Farmer, Lou Bennett o Dexter Gordon entre altres. I si el 1966, Ella Fitzgerald i Duke Ellington van actuar al Palau de la Música va ser per iniciativa de la gent del Jamboree. Ja en aquella època, el mític soterani combinava les actuacions internacions amb les de músics catalans com Francesc Miralles, Enric Ponsa, Pere Farré, o el mateix Tete Montoliu.

El grup Mas i Mas (que ja gestionava i programava concerts a La Boîte) es va quedar el Jamboree el 1993, i van decidir seguir amb la filosofia de la primera època de la sala, quan la sessió de jazz s’acabava amb una estona de ball. Així que els germans Mas van posar en marxa els ja tracidionals dos passis diaris i una sessió de DJ per tancar la nit. Als 90 el Jamboree seguia obert a l’oferta internacional però sobretot es va posar al servei dels músics que passaven per la ciutat, fossin catalans o de Nova York, com Brad Mehldau que va decidir enregistrar-hi l’àlbum 'New York-Barcelona Crossing', o Perico Sambeat, Albert Bover, Avishai Cohen, Horacio Fumero o Jesse Davis entre molts d’altres (la cronista té les seves dèries).

Però l’esperit inquiet de la sala va empènyer a fer-hi més coses, i els diumenges es van dedicar al blues i van arribar les WTF!, unes sessions on cada dilluns a l’escenari del Jamboree s’hi barrejaven intèrprets de jazz amb artistes de hip-hop, música electrònica, groove… Dirigides per Aurelio Santos aquelles nit van fer acumular molta son els dimarts al matí però sobretot van posar en escena a desenes de músics que han anat fent el seu camí com Llibert Fortuny, Marc Ayza o Raynald Colom. "El Jamboree és on vaig aprendre a tocar, on vaig aprendre a controlar el hip hop gràcies a les sessions de l’Aurelio Santos dels dilluns. Al Jamboree hi he creat molts projectes, hi tinc molts records…", comenta el trompetista Raynald Colom.

Al llarg dels anys s’han succeit diferents programadors com Pierre Bechet o Pere Pons que se’n va fer càrrec el 2013. El llibre El cas Jamboree de Pere Pons permet capbussar-se al Jamboree i recull un munt de testimonis, com el del contrabaixista Horacio Fumero que considera que la sala "manté l’esperit underground, literal per tractar-se d’un soterrani i figurat per la seva aposta per la música de minories, i concedeix el caliu natural que reclama l’esperit del jazz. Més no es pot demanar d’un club que és història viva com el Jamboree". Així que tant de bo per molts anys més sigui possible baixar les escales del Jamboree i tornar-se "como un pájaro que migra o emigra o inmigra o transmigra, salta barreras, burla aduanas, algo que corre y se difunde", per dir-ho amb paraules de l’escriptor Julio Cortázar que quan s’estava a Barcelona li agradava escapar-se al número 17 de la Plaça Reial i ser un membre més de la tribu del jazz.

Gloria Stewart i Pere Farré

Durant anys, el pianista Pere Farré era el pianista habitual del Jamboree i acompanyava cada nit a la cantant Gloria Stewart. Farré la recorda simpàtica i elegant i sobretot aquell 'My funny Valentine' que la feia plorar cada vegada que el cantava. Corria el 1962 quan la carrera de la vocalista va quedar estroncada per un crim al carrer Aragó en el qual es va veure implicada. Abans de la pandèmia del coronavirus les nits dels dimarts i el dijous se’l podia escoltar al restaurant Il Giardinetto.