Quedem al Parlament amb Beatriz Silva (Santiago de Xile, 1969), periodista i diputada independent pel PSC a la cambra catalana des del 2018. Recentment ha publicat Chile, 50 anys después (Catarata), un compendi d'articles que analitzen la situació del país després de l'esclat social del 2019, amb un pròleg de l'expresidenta Michelle Bachelet.

En els darrers anys el país llatinoamericà ha viscut diverses cites històriques amb les urnes. En l'última, aquest desembre, la ciutadania va rebutjar una nova Constitució de dretes per substituir la que es va instaurar durant la dictadura d'Augusto Pinochet. Això ha estat després d'un altre 'no', el 2022, en aquest cas a la Constitució progressista que pretenia donar resposta a la revolta social del 2019.

Redactar una altra Carta Magna no és sobre la taula a curt termini i Silva situa entre les prioritats del Govern una reforma tributària i de les pensions. Tot i així, queda pendent per al futur: "Si Xile vol un nou model de país i solucionar els problemes estructurals necessita una nova Constitució".

El seu llibre és especialment simbòlic després del segon rebuig a un nou projecte constitucional, en aquest cas, conservador. En quina situació deixa això el país?

Hi ha una lectura transversal dels dos plebiscits que hi ha hagut, per al primer projecte constitucional [d'esquerres] i aquest: el cansament. La gent té un cansament del procés que es va obrir. Aquest llibre el que intenta explicar és la crisi que vivim des del 2019, que va començar amb l'esclat social. És la pitjor crisi política i institucional des de la recuperació de la democràcia, amb la perspectiva dels 50 anys del cop militar. En realitat, la crisi actual no s'entén sense els 17 anys de dictadura, sense la transició a la democràcia, sobre la qual a Xile no hi ha acord de si s'ha acabat o encara no... Això explica en el fons la crisi actual.

El detonant de l'esclat va ser la pujada de 30 pesos del bitllet del metro, però què hi havia darrere?

Hi ha una sèrie de problemes estructurals que provoquen un malestar. Es deu al sistema econòmic neoliberal, que es va implantar durant la dictadura i que està blindat a la Constitució. Tot s'ha privatitzat i el model ha fet crisis. L'interès en canviar-la és per això, no és només perquè sigui il·legítim tenir encara una constitució que va ser elaborada en dictadura, sinó perquè realment això impedeix els canvis. La gent el 2019 va sortir al carrer, va ser com una revolució, però és clar… Va venir la pandèmia el març del 2020, que va tancar la gent a casa seva i en les seves pors. Va canviar l'eix de les preocupacions.

Més enllà de les crisis econòmiques, hi havia més factors que generessin malestar?

Es va ajuntar també que en molt poc temps havia arribat una onada migratòria enorme. El 2018 Xile tenia 18 milions d'habitants i van arribar-ne com a dos milions. Hi havia problemes d'accés a l'habitatge, una percepció d'inseguretat molt alta. Això, amb una onada d'extrema dreta que triomfa a la regió i a tot arreu, ha fet que les preocupacions canviïn. La gent va anar a votar al plebiscit de l'any passat i el d'ara pensant en la seguretat ciutadana, la delinqüència, l'impacte de la migració… I no en el text que estan votant i en el que representa, un nou model de país, canviar les regles del joc. Pensar Xile de manera àmplia, ambiciosa, se'ls fa difícil en aquest moment.

Com veieu el camí a partir d'ara?

És una crisi difícil perquè es complicat donar resposta a les demandes de la gent de manera immediata. Si tu vas privatitzar la salut, l'educació, les pensions… això de les pensions és terrible, perquè hi ha unes empreses que fan lucre amb els diners, els posen a la borsa, al final la gent rep unes pensions míseres… Tot està en mans del mercat. Això no és una cosa que es pugui solucionar ràpidament, no es pot solucionar en una legislatura.

Hi ha desafecció?

La gent té molta decepció davant de la institucionalitat. L'esclat social s'explica perquè en el fons la gent estava súper descontenta amb el sistema polític. Hi havia un desencís molt gran respecte a allò que representa la democràcia, allò a què les institucions són capaces de donar resposta.

Amb el cop de porta al canvi de Constitució, quina alternativa hi ha per donar resposta a aquest malestar?

La cosa bona del fet que el segon text constitucional es rebutgés és que era pitjor que la Constitució actual. Anava més enllà, perquè com que l'Assemblea havia estat dominada per la dreta, era encara més liberal en allò econòmic, en el sentit de no protegir el medi ambient, els drets socials… Però a més era conservador en allò moral, amb retrocessos en els drets de les dones, què dir-te dels pobles originaris, un dels problemes que no s'ha resolt a Xile…

Quina alternativa hi ha ara per tirar endavant nous projectes polítics?

Fer un camí de reformes parcials a la Constitució, perquè una de les coses positives és que el 2022 enmig d'aquesta crisi es van baixar els quòrums per modificar-la. Abans estava blindada, perquè la dreta no permetés els canvis si no volia. Això es va aconseguir rebaixar, llavors ara sí que seria possible fer algunes reformes, pedaços que permetin una mica més de flexibilitat. Les prioritats que té el govern són una reforma tributària que permeti que l'Estat pugui disposar de més recursos per als drets socials, i després les pensions.

Hi havia dubtes sobre si s'acceptaria la nova Constitució de dretes?

Totes les enquestes deien que guanyaria el 'no', però es temia el resultat perquè ja ningú no es creu res després del que va passar amb l'últim plebiscit. Com va dir Michelle Bachelet, entre el que és dolent i el que és pèssim, és millor que ens quedem amb el que és dolent.

Què va fallar amb la redacció del primer projecte d'esquerres?

Una constitució s'ha de redactar en temps de pau. Si hi ha turbulències en un país és molt difícil perquè has d'intentar posar d'acord la major quantitat de forces polítiques perquè sigui de consens. Aquesta Constitució es va intentar fer enmig d'una revolta increïble, era el pitjor moment per fer-la. Crec que fer una constitució requereix temps, es va fer amb un termini molt curt. No hi va haver temps tampoc de comunicar bé, la gent va anar a votar influenciada per les fake news.

En quina posició deixa això el president Gabriel Boric?

En gran part el projecte de Boric es basava en una nova Constitució per poder tirar endavant els canvis que el país va demandar el 2019. Ara ell havia fiat que podria fer una nova Constitució, i no. No se n'intentarà una tercera. Evidentment la gent ja no en vol saber res. La seva perspectiva són les esmenes parcials que et deia.

La Constitució blinda el neoliberalisme com a sistema.

Xile va ser el gran laboratori per al neoliberalisme als anys 80, va ser el primer lloc on es va implantar. Es va fer com de llibre perquè era una dictadura. És un sistema que ho ha privatitzat tot absolutament, fins a l'aigua del mar. L'Estat s'ha d'abstenir de qualsevol activitat que vulgui fer un privat.

Caldrà tornar a abordar el canvi de la Constitució en el futur?

Hi ha un tema de legitimitat democràtica. En algun moment cal fer una Constitució en democràcia. Hi va haver uns articles que es van derogar, però si volem un nou model de país i solucionar els problemes estructurals, cal una nova Constitució. Però ara pel camí de les reformes també es pot avançar. Depèn una mica de les majories que hi hagi al Congrés. Són processos llargs.

Un altre tema en qüestió són les desigualtats. L'1% de xilens ostenta el 25% de la riquesa.

El model [neoliberal] plantejava, als anys 80, la "teoria del regalim": que es generés molta riquesa, que després cauria cap a baix. Això en certa manera va funcionar, perquè a Xile es va eradicar l'extrema pobresa molt ràpid, va baixar a xifres de menys del 10%. Va ser un fenomen a la regió. Però la desigualtat va augmentar: no hi ha gent vivint en barraques, però hi ha una part de la població que té una acumulació de riquesa. Amb l'esclat social, hi havia sectors de dretes que deien que s'havia produït la "paradoxa del benestar", és a dir, com que s'ha crescut tant es fa difícil complir les expectatives de la gent. Però la gent no surt als carrers a protestar perquè no és rica, surt perquè viu de manera molt justa, no pot fer un tractament de càncer perquè la salut és privada... Mentre hi ha un grup de la població que viu amb uns estàndards, que s'està lucrant de coses que són de tots, explotant les mineres, el mar…

Continuarà pujant l'extrema dreta?

No, sembla que amb aquest procés que va acabar diumenge [17] l'extrema dreta s'ha cremat força. La dreta tradicional ha sortit reforçada, entre cometes, tot i que es va desplaçar cap a l'extrema dreta per caçar aquest electorat. Diuen les enquestes que possiblement podria guanyar la dreta a les eleccions del desembre del 2025.

Què hi pot fer l'esquerra?

Depèn de com jugui les cartes. Si l'alternativa fos Michelle Bachelet, probablement guanyaria. Però no sé si ja no té ganes de ser presidenta. Una figura així, amb molt de pes, seria l'escenari ideal que permetria obrir un camí de reformes a la Constitució. El que ha quedat clar també és que cal pactar, amb un sol sector no sortirà.

A Espanya, amb la nova llei de memòria històrica, s'ha avançat una mica, malgrat la negativa reiterada d'investigar els crims del franquisme. Es pot emmirallar en Xile?

Xile també té assignatures pendents amb els drets humans. Hi ha hagut més justícia que aquí, però encara hi ha judicis que continuen oberts. Els torturadors de Víctor Jara han sigut condemnats 50 anys després, han anat a la presó quan ja tenen com a 80 anys. Hi ha un munt de judicis que tenen les famílies esperant. És cert que la cúpula militar sí que va anar a la presó, hi ha hagut més justícia. A Xile hi ha el Museu de la Memòria, on està documentat tot el que es va fer, fins i tot hi ha els aparells de tortura, vídeos… Hi ha una veritat oficial que jo crec que és important. Es van fer dos informes en què es descrivien totes les violacions als drets humans. Un d'aquests informes va sortir només tres mesos després de la recuperació de la democràcia. El president va demanar perdó a la televisió en nom de l'Estat.

També s'ha avançat més en la identificació dels desapareguts.

A Espanya és inconcebible que segueixi així, com pot seguir a les cunetes la gent? El més inconcebible és que ha passat molt més temps que a Xile, i cada cop que s'obre aquest tema, què diu el Partit Popular? Que aquest és un tema que divideix. No hauria de dividir, en una societat hi hauria d'haver un consens que hi ha coses que no poden passar. Perquè no torni a passar com a societat has de reconèixer que va estar malament. No pots dir que va ser producte del context o que hi ha diferents mirades: no, no hi ha mirades diferents sobre la violació dels drets humans.

Ha dit que a Xile hi ha una veritat oficial sobre què va passar. Es pot aconseguir  això a Espanya?

S'hauria d'aconseguir, i hi hauria d'haver també un museu de la memòria. Fa una feina constant per no oblidar.