Juan Antonio Rios Carratalá és catedràtic d’Història a la Universitat d’Alacant i expert en la figura de Miguel Hernández. Just ara acaba de coordinar Los consejos de guerra de Miguel Hernández, una edició facsímil amb els sumaris dels dos consells de guerra als quals va enfrontar-se el poeta acompanyats d’un estudi històric. La seva investigació va acabar als jutjats per les demandes dels familiars de l'alferes Baena Tocón, que van exigir que no se cités el seu nom i que compta amb tres processos oberts i més d'un centenar de demandats. El llibre coincideix i se suma als actes de commemoració pel 80 aniversari de la mort d’Hernández a la presó d’Alacant.

La història del consell de guerra a Miguel Hernández no estava explicada? Que aporta aquest llibre?

Miguel Hernández va ser sotmès a dos consells de guerra, un primer a Madrid, al Jutjat Militar de Premsa i un segon a Oriola. Fins ara sempre s’havien tractat per aïlladament, mai en conjunt, amb un estudi històric complet. També s’havien estudiat sense tenir en compte altres casos que passaren pel mateix jutjat militar de Madrid. En estudiar els processos en el seu context, l’investigador pot comparar, trobar matisos, errors, etc.

Què vol dir exactament això del Jutjat Militar de Premsa? Per quins delictes es va condemnar exactament Miguel Hernández?

Quan el nou règim organitza la repressió crea una sèrie de jutjats militars especialitzats per professions dels encausats: funcionaris, militars, el que fóra. El de Premsa bàsicament persegueix la col·laboració en la premsa republicana, que es considera una "adhesió a la rebel·lió". Només el fet de publicar en aquests diaris ja ho consideren un delicte i ni tan sols importa el contingut dels articles. Hi ha condemnes a periodistes que feien cròniques esportives, o taurines. I no només periodistes, també hi ha il·lustradors, escriptors... el Jutjat Militar de Premsa és el que s’encarrega de la gent de lletres, per dir-ho resumit.

Miguel Hernández va tindre una àmplia activitat en defensa de la república. Se’l condemna específicament pel que va escriure en premsa?

Els instructors pretenen tenir en compte totes les col·laboracions, però sense un estudi detallat i n’ignoren bona part. L’activitat antifeixista d’Hernández és extensa i intensa però aquells judicis es feien corrents, sense gaires mitjans i el rigor jurídic era quasi nul. En tenen prou amb alguns indicis i retalls de premsa que s’inclouen en el sumari i no hi ha una possibilitat real d’exercir el dret a la defensa. Per exemple, el 1937, Miguel Hernández publica Teatro en guerra, que és un volum d’agitació i propaganda republicana però no tenen en compte les obres recopilades. En canvi la prova fonamental del sumari és una nota afegida a l’edició plena d’errades, on fins i tot hi ha mal la data de naixement, però on es diu que va ser comissari polític. N’hi ha prou amb aquesta nota anònima, sense cap altra comprovació per a condemnar-lo.

Fa 80 anys de la mort de Miguel Hernández, podríem dir que pràcticament assassinat. Quin pes té la seua figura hui en dia?

Jo crec que totes les activitats que s’estan fent per l’efemèride responen la pregunta. Cada any es mobilitza moltíssima gent per recordar-lo. L’altre dia vam tenir un recital dels seus poemes per part d’Emilio Gutiérrez Caba i el paranimf de la Universitat d’Alacant estava ple. La biografia que en va fer Jose Luis V. Ferris s’ha tornat a reeditar perquè segueix interessant els lectors. Miguel Hernández roman hui en dia com a poeta un símbol de la llibertat.

Recentment hi ha hagut alguns intents per part de l’extrema dreta d’apropiar-se alguns dels poetes assassinats o expulsats pel franquisme, com les declaracions de la diputada de Vox, assegurant que hui en dia García Lorca els votaria a ells. Amb Miguel Hernández açò és possible?

A veure, aquestes són manipulacions sense interès pel seu rigor nul. Però just després de la guerra i fins als anys 60, els sectors més il·lustrats del falangisme sí que van fer intents més seriosos de reapropiació, publicant estudis sobre poetes com Machado o els mateixos Lorca i Hernández on intentaven integrar-los a la cultura del règim.

Però també amb Hernández, que va ser un comunista declarat?

És que Miguel Hernández fa una evolució molt intensa i ràpida que enlluerna. Amb només onze anys, perquè la seua carrera és molt curta, no oblidem que mor als 31 i havia començat als vint, passa d’un catolicisme tradicionalista a afiliar-se al partit comunista durant la guerra. Però on hauria acabat? No ho sabrem mai, però el que sí que sabem és que allà on és, sempre aporta. I que la seua qualitat sempre és ascendent, fins al punt que els seus millors poemes els escriu a la presó en condicions pèssimes.

Jo no puc acabar l’entrevista sense preguntar-li per les demandes que va patir per part de familiars d’Antonio Luis Baena Tocón, secretari del consell de guerra i que van intentar impedir-lo incloure el seu nom als estudis històrics.

Les demandes estan en tres jutjats i pendents de sentències definitives. Un jutjat d'Alacant va donar la raó a la Universitat d'Alacant per mantindre el nom del secretari, però el demandant va recórrer davant el TSJCV que encara no s’ha pronunciat. Hi ha una altra demanda a l'Audiència Nacional contra Google i l'Agència Espanyola de Protecció de Dades pel mateix motiu i, finalment, una tercera a Cadis que inclou a 107 demandats. En total, el fill de l'alferes demana onze milions i mig d'euros per vulneració del dret a l'honor del seu pare.

Són molt perilloses aquestes demandes per a garantir una investigació històrica rigorosa?

Encara es plantegen malgrat la reiterada jurisprudència que ens empara en el nostre dret a la llibertat d'expressió, reforçada quan es tracta de treballs acadèmics. La circumstància és molesta i fins i tot desagradable, però tinc una confiança absoluta en la jurisprudència i en el criteri dels jutges. Mentrestant, només cal continuar treballant amb el màxim rigor possible per a conéixer el nostre passat.

El seu cas potser va ser més mediàtic per la decisió, en primera instància, de la Universitat d’Alacant, d’acatar la petició i esborrar el nom de Baena de l’estudi penjat al seu web.

Allò només va ser un error de dues persones concretes i prompte va quedar degudament esmenat. La Universitat d'Alacant respecta i promou la investigació històrica, com demostra la publicació d'aquest llibre en col·laboració amb el Ministeri de Defensa.