<<-Feixistes! Maricons!
-¡Iros a casa, ingleses! ¡No queremos extranjeros!
-Torrades amb mantega! Ara mateix estem menjant torrades amb mantega! I quines torrades amb mantega!>>

El camí és un clar. Una successió de revolts s’enfilen fins a un pla de pedra blanca. A un costat, l’aridesa dels Monegres s’estén fins a l’horitzó; a l’altre, un fil de carretera s’esmuny entre dos pujols. L’entramat de trinxeres reconstruïdes fa deu anys corona el silenci del Monte Irazo, a la serra d’Alcubierre. Vuit metres de filat, 40 quilos de sacs terrers, nínxols, ramals i un grapat de visites: “Mare, des d’aquí disparaven amb metralladora?”. Caldria fred i pluja i una fetor dolça d’excrements per imaginar-ho.

De gener a maig de 1937, el d’Alcubierre és un front estanc, un pou de fang i femta on, a falta d’acció, es desmoralitza l’enemic convidant-lo a pa amb mantega. Vuitanta anys després, els murs han rellevat els crits entre trinxeres. A Osca, els del Museu Provincial acullen una exposició sobre el pas d’Orwell pel front d’Aragó. Aquí, al bivac de pedra on Orwell va descansar, hi ha pintada una esvàstica.

D’allò en deien guerra

Ell recorda molt bé aquells mesos: la boira que s’arremolina com un vapor fred; els barrancs plens d’excrements i llaunes rovellades; els feixistes escalant el pujol com una fila de formigues. Les imatges s’amunteguen a l’escriptori.

L’hivern de 1937, George Orwell (1903-1950) recorda el seu pas per la Guerra Civil espanyola “amb una estranya claredat”. Instal·lat a una casa de camp de la petita vila de Wallington, al nord de Londres, escriu Homenatge a Catalunya sense les notes que li han requisat a Barcelona, però amb la llum d’una experiència que s’endevina transcendental: quatre mesos al front, els Fets de maig a Barcelona, la ferida al coll que quasi el mata.

Orwell esmola la ploma. Quan comença a escriure a Wallington, duu un grapat d’anys revelant els mecanismes opressors que ell mateix ha engreixat com a policia imperial britànic a Birmània. Ha escrit entre i sobre les classes oprimides de les grans capitals europees (Sense ni cinc a París i Londres, 1933), primer; i sobre les condicions d’explotació dels miners anglesos, després (El camí a Wigan Pier, 1937). Espanya és una altra cosa. Orwell hi ha anat amb l’objectiu de “matar feixistes” i només ha trobat el tedi, el fred i la immundícia dels fronts estancats. “En la guerra de trinxeres hi ha cinc coses fonamentals -escriurà-: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre d’importància d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit”.

El recompte dels quatre mesos al front d’Aragó serà quasi tan notarial com el que, vuitanta anys després, li dedica l’exposició “Orwell toma café en Huesca” a la ciutat aragonesa.

Imatges de l'exposició. JORDI DE MIGUEL

“Orwell sabia que els discursos gloriosos sobre el fet de la guerra serien rebutjats. Per a qualsevol jove britànic de l’època, la I Guerra Mundial és una experiència determinant. El fred, la llenya, el tabac…és el dia a dia del soldat ras i això fa que el seu testimoni soni molt creïble. De fet, totes les petites veritats sobre els aspectes quotidians de la guerra ens preparen per acceptar una veritat més complicada d’assumir”. El professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Miquel Berga és un dels majors experts en l’obra d’Orwell. Només entrar a l’exposició, s’atura davant la foto de l’espigat anglès a la Caserna Lenin de Barcelona. A inicis de 1937, mentre hi rep un magre entrenament militar sota la bandera del POUM, Orwell ignora que a Alcubierre no trobarà combats, però també que a aquella serra conviurà amb quelcom “insòlit i valuós”, una comunitat de camperols i combatents on les “motivacions de la vida civilitzada” (“l'esnobisme, l’afany de diners, la por del superior”) han deixat d’existir.

L’Aragó sacsejarà el pensament polític d’un dels majors escriptors del s. XX. Malgrat això, segons el periodista aragonès Víctor Pardo, la regió no ha reivindicat prou la seva figura:

-"A Orwell el vam rescatar el 2003, pel centenari del seu naixement, i tres anys després quan vam crear la Ruta a les trinxeres on va lluitar. Però en l’àmbit social aragonès, Orwell ha tingut, per dir-ho en termes amables, una discretíssima presència".

Trinxeres reconstruïdes del Monte Irazo, a la serra d’Alcubierre. JORDI DE MIGUEL

Pardo (barba rasa blanca, planta de camperol satisfet) és el comissari de l’exposició i un dels més actius promotors de la memòria història a l’Aragó. Quan a un cèntric bar d’Osca se li pregunta per projectes similars en aquest àmbit, respon rotund:

-Res, sequera. Fins que no vam començar a fer coses als Monegres ningú havia fet pràcticament res. Per cert -puntualitza-, no m’agrada parlar de memòria històrica en singular. Les memòries són moltes i la història hi ha moltes formes d’abordar-la.
-Com s’explica aquesta sequera?
-No sé si ho explica, però a diferència d’altres comunitats, amb l’esclat de la guerra, l’Aragó va quedar dividida de nord a sud per una frontera de més de 400 quilòmetres. Aquí la memòria és molt viva, les ferides s’han transmès de generació en generació amb foscor, amb silenci, sense entrar a llegir ni a escriure la història. A altres llocs s’han fet coses perquè no els ha dolgut tant tornar sobre allò. No sé si ho explica -repeteix-, però per descomptat que hi ha un ambient, un clima, un pòsit...

Abans de l’últim glop, Pardo dibuixa un semicercle amb la copa:
-Si ho vols comprovar, només cal que passis per Robres. Demà quan vagis a la Ruta Orwell, atura’t a Robres.

Els murs parlen a banda i banda

Robres és un petit municipi de 600 habitants, a només 10 quilòmetres d’Alcubierre. Per arribar-hi, cal deixar enrere els camps verds que estrenyen la carretera. És un miratge: aquí també governa la soledat dels tons ocres. L’únic que aporta color són les visites al Centre d’Interpretació de la Guerra Civil que des de 2006 ocupa les aules de l’antiga escola. Flanquejat per dos canons oxidats, el Centre acull una detallada exposició sobre l’avanç del conflicte a l’Aragó.

“Abrigueu-vos abans de començar la visita: avui no funciona la calefacció”. Enravenada sota un llarg abric de pell, Natalia Arazo indexa el contingut de la mostra: a la primera planta, una galeria amb il·lustres protagonistes de la contesa (el mateix Orwell, Durruti, la primera alcaldessa de la II República María Domínguez…); a la segona, un ventall d’objectes, mapes i proclames que certifiquen la divisió. Per a més endavant, la directora de turisme de la comarca dels Monegres deixa el lament per la manca de finançament del centre (com a mínim, aquest any l’ajuntament pagarà les despeses corrents del centre, diu). El comentari sobre les manifestacions feixistes als espais de memòria queda per al final: Des de fa uns set anys, grups de falangistes celebren missa al Puig Ladrón per commemorar l’alçament del 18 de juliol.

És l’altra cara de la Ruta Orwell: A només dos-cents metres de la seva entrada, a l’altra banda de la carretera a Saragossa, l’anomenada posició de San Simón s’alça en la memòria franquista. Aquí, l’abril de 1937 els combats per controlar l’enclavament es van saldar amb desenes de morts. A inicis dels anys quaranta s’hi va aixecar una creu per homenatjar els vencedors. És la mateixa creu que acull les concentracions: Banderes, mà alçada i cara al sol. Només cal fer una cerca a la xarxa per comprovar el que hi fan. Només cal pujar al cim per veure que hi ha hagut resposta: “Fachas de mierda”, “Nazis moriréis”, creus gamades esborrades, la falç i el martell pertot. Cent cinquanta metres més avall s’ha tapat amb pintura negra una fita de pedra en memòria dels morts. Som a Las Tres Huegas, la zona, reconvertida en espai de memòria, que pertanyia al bàndol franquista, però a l’anomenada Loma Orwell també s’han deixat avisos. S’hi han pintat esvàstiques, s’hi han cremat materials, s’hi han deixat excrements, segons Arazo.

Creu en memòria dels morts del bàndol franquista, a la posició San Simón. JORDI DE MIGUEL

Robres tampoc se salva del ball de memòries. A trenta metres del Centre d’Interpretació, la restaurada façana de l’església conserva una inscripció: “Andrés Mateo, Mariano Barrio, Benigno Nieto, Domingo Berdún…”, diu la inscripció. “Caídos por Dios y por España”.

Amarga memòria

El camí és un clar. La tornada, terra erma.

Orwell tornarà als Monegres dues vegades més. La primera, poc després de viure els Fets de maig a Barcelona. La sagnia entre les forces d’esquerra marcarà la vida i obra de l’escriptor anglès. Com qualsevol nom vinculat al POUM, Orwell ingressa a la llista de sospitosos, però no abandona el país fins al juny. Abans, ha de complir. “No oblidem que és un home educat en sistemes on la disciplina per definició existeix -diu Miquel Berga. Ell ha donat la seva paraula: vol acabar bé les coses”.

De nou als Monegres, un tret al coll el deixa fora de combat. Orwell es recuperarà a una Barcelona emmetzinada per la persecució dels seus companys. Quan torni al front per aconseguir el certificat d'invalidesa la seva mirada haurà canviat. Barbastro ja no serà "un lloc gris, fangós, fred, ple de camions sorollosos i de soldats esparracats". Amb la tornada a Anglaterra a tocar, hi descobrirà "bells carrerons tortuosos, antics ponts de pedra, tavernes amb enormes barrils que traspuaven vi, alts com un home, i intrigants tallers semisubterranis on uns artesans feien rodes de carro, dagues, culleres de fusta i botiges de pell de cabra". Avui, el carrer Orwell dóna l’esquena a la ciutat.

Queda alguna petja més de l’escriptor a la comarca? “Pràcticament res”, lamenta Víctor Pardo. A penes una placa inaugurada el febrer passat pel seu fill Richard a Monflorite, el poble on va tractar-se una infecció a la mà durant els primers dies de combat. “Als polítics d’aquí els passa com a la democràcia espanyola, que és de poca qualitat i pocs recursos culturals”. Víctor Pardo alça la veu per no ser engolit per una colla de joves d’estrafolària disfressa que irromp al bar amb els pòmuls enrogits. Torna a Robres, enutjat. “Jo he denunciat l’existència de la placa de l’església any rere any, però l’alcaldessa actual, que és socialista, no s’atreveix a treure-la. Saps per què? Perquè creu que els veïns no la votaran. Quina determinació democràtica mostra? Si has de perdre unes eleccions per això, perd-les. És més digne, és més honest, és més democràtic, és més valent, és més seriós, és més polític. És acollonant. Aquest és el tipus de memòria que tenim aquí: no fer res que pugui molestar els de sempre”.