Si he sufrido la sed, el hambre,
todo lo que era mío y resultó ser nada.
Si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

La força dels mots, en temps d’ignomínia, quan la violència sembla ser l’única resposta a les pors atàviques, quan has deixat de creure, quan has perdut la veu, quan només apareixen ombres en el silenci, la paraula apareix, salvadora. La poesia com a arma redemptora, amb lletres i sons convertits en projectils alliberadors i el Paco fent-la servir per transmetre al seu públic espais per somiar, per creure que tot està per fer.

Són les 9 del vespre i el Palau de la Música de Barcelona espera amb expectació l’aparició de l’artista valencià. Camisa i pantalons negres, la guitarra a la mà, tot ell sembla etern, com si el temps s’hagués aturat al segle XX. Els seus 88 anys pesen però no ha perdut la seva mirada crítica convençut que encara té moltes coses a dir. El públic ja el coneix, ja l’han vist moltes vegades però hi tornen, el necessiten, volen sentir-lo de nou per tornar a imaginar el món que dibuixen els versos dels poetes universals que han posat la música de les paraules en la veu del mestre. "Hijos de puta! Somos millones y el planeta no es vuestro" exclama. Ell, com sempre, continua enfadat, desencantat, un pessimista optimista, virulent amb el feixisme, acusant el poder i l’autoritarisme, sempre honest, sempre creïble.

El concert que s’emmarca dins del Festival del Mil·lenni, comença amb la mítica Me queda la palabra. La seva veu greu, gastada, sovint cansada, atribolada, continua emocionant. La música i les paraules ens porten per camins on la lluita es confon amb la melancolia, on la revolució es barreja amb la nostàlgia, són records d’un temps passat quan la utopia era el motor del canvi. Èpoques de somnis trencats pel pas dels anys, viscudes per molts dels espectadors del Palau de la Música, que ja grans, han vist com aquells crits d’anhels llibertaris s’han desgastat, han perdut força.

Paco Ibáñez és un mite de les arts espanyoles, ningú com ell ha sabut combinar el seu mestratge amb la poesia i la revolta. És un remenant atípic de la música contestatària de la dècada dels 50, quan a Europa i als Estat Units, la cançó es va convertir en un instrument molt poderós d’insurrecció política. A l’escenari del Palau el Paco desprèn una personalitat inesgotable, acompanyat pel seu guitarrista Mario Mas, es succeeixen els grans clàssics del seu repertori: Canción del Jinete, La mala reputación, Soldadito Boliviano... Apareixen artistes convidats, acordió, bandoneó i els sons orgànics de Pep Pascual.

Mentrestant conversa amb el públic, continua sent un provocador inconformista, comunista decebut, sempre fent servir les paraules per recuperar la dignitat humana, amb tendresa i amor. Els seus concerts converteixen l’espai en sons que omplen el silenci, revivint emocions i passions ocultes, allà on les ànimes jeuen adormides. Recuperar l’esperança a través de la poesia, de versos escrits per Lorca, Goytisolo, Celaya, cantant en català, gallec i euskera.

Per entendre la importància de l’obra de Paco Ibáñez és imprescindible conèixer la seva vida. Només la coherència artística i intel·lectual poden forjar les llegendes, amb rigor moral i una insistència ètica inalterable. Neix a València al 1934, fill d’una família de republicans que poc després s’ha d’exiliar a París. El seu pare és detingut i enviat als camps de presoners d’Argelès. Durant la Segon Guerra Mundial, la mare que es basca, porta els seus tres fills a San Sebastian i al 1948 clandestinament se’n tornen tots de nou a París. Allà es converteix en un gran activista i rep artistes com Dalí, poetes com Alberti o Raimon entre molts altres. Al 1968 toca per primer cop a Espanya, a Manresa i poc després s’instal·la a Barcelona. Toca també a Madrid i en plena època franquista es converteix en un dels grans defensors de les llibertats polítiques.

Però al 1972 el règim franquista censura les seves cançons i concerts i torna a exiliar-se a París. Mort el dictador, prefereix no tornar a Espanya i refusa tocar en concerts multitudinaris per no ser utilitzat en el joc dels polítics. Jack Lang, el ministre de cultura de Mitterrand li atorga dues vegades, al 1983 i al 87 La Medalla de les Arts i les Lletres de França. Les refusa les dues, com tots els premis fins avui: "Un artista ha de ser lliure en les idees que pretén defensar. A la primera concessió perds part de la teva llibertat. L’única autoritat és la del públic, el millor premi són els aplaudiments que m’emporto a casa". Així és Paco Ibáñez: Un artista immens, iconoclasta, rondinaire, entranyable i autèntic.

I després de prop de dues hores arriba el final del concert amb els seus grans himnes, Andaluces de Jaén i A Galopar. Sempre amb coratge i passió, acabant un concert que incentiva la lluita contra la desmemòria, fent servir la música i la poesia com a eina renovadora. Paco Ibáñez vol ser com aquell hidalgo boig, que imagina un món ple de fantasmes i que llança en mà, combat els dimonis que turmenten l’ésser humà. Maldiu el seny dels que no prenen partit i canta que "Ya no hay locos" com si ara ja no calgués pensar... I tant que sí, reflexiona, canta, i galopa, per fer-se sentir, encara, i sap que només una cosa el podrà aturar, al final del camí. El dictador el va censurar, la postmodernitat l’ha silenciat, l’edat l’atrapa inexorablement però resisteix al temps perdut i oblidat. Ell no vol callar i fa de cada recital un combat etern a la recerca de la llibertat.

No sé decirte nada más
pero tu debes comprender
que yo aún estoy en el camino,
en el camino...
Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti