El racisme que es pateix a l'Estat espanyol més enllà del 'cas Vinicius'

Els insults a Vinicius, jugador brasiler del Reial Madrid, han introduït el racisme a l'agenda política i mediàtica com un vendaval que només pot aixecar un dels futbolistes més famosos del món, l'estrella d'un dels clubs més importants del planeta.

El debat sobre si l'Estat espanyol és racista o no no només s'ha instal·lat al país, sinó que ha escalat al pla internacional amb reaccions del president brasiler, Lula da Silva, que han obligat el Govern espanyol i nombrosos partits de l'oposició a reaccionar, negant que el racisme sigui un sentiment estès al país. Tot i això, són nombroses les denúncies de col·lectius i organitzacions sobre el racisme que procedeix de les pròpies institucions espanyoles.

Tot i l'allau de notícies i reaccions dels últims dies, el racisme no és un problema urgent als ulls de la població espanyola. Així ho reflecteix el darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques realitzat a principis de maig. La preocupació per aquesta qüestió ocupa el lloc 54 de 65, és a dir, que és de darrers problemes que assenyalen els enquestats. Tot just un 0,3% de les persones entrevistades per a aquest estudi assenyalaven la discriminació racial com un problema estatal.

Però els resultats canvien quan les enquestes sobre racisme es fan a les víctimes potencials: població migrada no europea, persones d'ètnia gitana o descendents espanyols de persones racialitzades. L'últim informe sobre la "percepció de la discriminació per origen racial o ètnic per part de les seves potencials víctimes", realitzat el 2020 pel Consell per a l'Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica (CEDRE) dona dades preocupants sobre això.

El primer és que les conductes discriminatòries percebudes de forma "espontània" per aquest grup de població ha augmentat deu punts respecte al 2013, del 20,9% al 30,7%. Tot i que la percepció disminueix del 57,9% al 51,8% en el cas de conductes "documentades". Tot i així, Antumi Toasijé, president del CEDRE, organisme adscrit al Ministeri d'Igualtat, no té dubtes que hi ha un "racisme estructural" a Espanya, present a les seves institucions, a les seves lleis i als seus serveis públics, una de les raons per les que es normalitzen conductes racistes que fan que la població general no en sigui conscient.

Racisme immobiliari

Les conductes racistes més esteses i sofertes, segons aquest informe, les trobem en l'accés a l'habitatge. Un multimilionari com Vinicius no haurà tingut aquest problema en instal·lar-se a Espanya, però sí que ho denuncia un 31% dels enquestats per l'ECRE, el doble que el 2013. Els més afectats són persones africanes no mediterrànies, magribines i gitanes.

L'anomenat racisme immobiliari és motiu de sanció per a empreses immobiliàries o particulars, segons la Llei Integral per a la Igualtat de Tracte i la No Discriminació. Però no s'aplica igual a les comunitats autònomes. Un informe del 2020, realitzat per Provivienda amb suport del Ministeri d'Inclusió, concloïa que més del 70% de les immobiliàries reconeixen que apliquen discriminació racial total si ho demanen els propietaris que les contracten. És a dir, que rebutgen d'entrada els interessats només per la raça o el país de procedència, encara que sigui motiu de sanció.

Tot i això, només es coneixen dues multes imposades fins ara per aquesta pràctica tan estesa que afecta fins i tot sol·licitants d'asil i refugiats que compten amb ajudes estatals per a despeses de lloguer. Les va imposar l'Ajuntament de Barcelona i pujaven a 90.000 euros. L'últim cas conegut va ser el de Mehdi al-Madyouni, que va denunciar una immobiliària de Reus i ha rebut una indemnització de 4.000 euros.

Augment dels delictes d'odi, sobretot per racisme

La Fiscalia de València ja ha obert d'ofici una investigació per delicte d'odi davant dels insults racistes que Vinicius va patir a l'estadi de Mestalla. Aquest tipus de delictes ha augmentat un 5,6% respecte al 2019, segons el Ministeri de l'Interior. Sobretot han repuntat els de caire racista o xenòfoba, un 13% més que el 2019, i representen el 37% dels delictes d'odi comesos a Espanya, la majoria violents. Les xifres reals podrien ser molt més grans, ja que es calcula que el 80% de les víctimes d'aquests delictes mai no les denuncia.

De fet, la infradenúncia per discriminació racial o ètnica és una de les dades més preocupants extretes de l'enquesta de l'ECRE. Només el 18,2% de les persones que van patir situacions discriminatòries el 2020 va arribar a presentar una queixa o una denúncia. Les raons per deixar passar aquests comportaments són diverses. Destaquen l'escassa confiança que tingui recorregut, el desconeixement dels mètodes per fer-ho o de l'idioma i la por de represàlies o de tenir problemes amb la policia perquè la víctima està en situació administrativa irregular.

Controls policials per perfil racial

Una altra de les pràctiques discriminatòries més denunciades per les víctimes implica directament la policia. Són les anomenades "redades racistes" o identificacions policials aleatòries que es practiquen en funció del perfil racial del "sospitós". Segons l'enquesta de l'ECRE, la percepció de racisme en el tracte policial ha baixat considerablement durant la darrera dècada. Tot i això, les identificacions per perfil racial segueixen existint, malgrat que el Comitè de Nacions Unides per a l'Eliminació de la Discriminació Racial va demanar a Espanya el 2011 que "erradiqués" aquestes pràctiques que "es poden traduir en detencions indiscriminades".

SOS Racisme fa balanç cada any sobre aquestes identificacions a Catalunya, i conclou que els estrangers tenen tres vegades més probabilitats de ser identificats per la policia que els espanyols. Es tracta de pràctiques que generen un estigma i fa més fàcil que la població en general vegi més fàcilment com un potencial delinqüent les persones racialitzades, segons denuncien diferents col·lectius antiracistes.

Les batudes racistes guarden també una relació estreta amb l'existència dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), considerades presons per a persones migrades que ni tan sols han comès cap delicte. Són espais opacs des dels quals arriben habitualment denúncies d'agressions policials i tractes degradants als interns, que hi poden ser reclosos un màxim de 60 dies mentre s'intenta la seva deportació per estada irregular al país.

Falta d'integració laboral de persones estrangeres

En el pla laboral, el racisme també queda palès. És molt visible en el tipus de treball que majoritàriament pot fer la població migrada a Espanya, com la recollida de fruita i verdura en diferents campanyes agrícoles. Els infrahabitatges o barraques en grans assentaments irregulars a prop dels llocs de treball ja són un drama que es permet des de fa més de dues dècades, sobretot a Almeria i Huelva.

Però hi ha una bretxa que passa inadvertida si no es mira les dades. L'últim "Informe sobre la Integració de la Població Estrangera al Mercat Laboral Espanyol", realitzat per l'Observatori Espanyol contra el Racisme i la Xenofòbia (OBERAXE), deixa palès una "notable falta d'integració laboral" de la població estrangera en general.

Les taxes d'activitat i d'ocupació són sistemàticament inferiors per als estrangers en els trams d'edat amb més necessitat d'integració laboral. El mateix passa amb les taxes d'atur i amb les condicions laborals, les diferències de les quals entre espanyols i estrangers "il·lustren un nivell d'integració deficient" amb una bretxa salarial bruta del 34% (fins al 37% en el cas de les dones estrangeres), que baixa al 5,3% en analitzar-la per ocupació, activitat, parcialitat, jornada i antiguitat. Aquest informe també detalla grans desigualtats en les condicions o cobertures dels treballadors estrangers quan es queden a l'atur.

Aquestes són només algunes mostres de racisme que solen quedar ocultes diàriament, sense comptar les polítiques migratòries aplicades per Espanya, que el 2022 van tenir el pitjor reflex amb la tragèdia de Melilla, en què van morir almenys 23 persones negres intentant arribar a Espanya. La majoria eren sudanesos que fugien del conflicte que fueteja el seu país des de fa dècades i que buscaven demanar protecció internacional a Europa. Exactament el mateix que els ucraïnesos, que no obstant han estat acollits amb totes les facilitats pels països de la UE.