BARCELONA
Les oportunitats per redescobrir Barcelona des de noves perspectives semblen inesgotables. És el que podeu fer a la Torre de les Aigües del Besòs, una talaia de 63 metres –com si fos un edifici d’unes 23-24 plantes– des de la qual es pot observar la ciutat com segurament no heu fet mai: des del costat del mar i a prop del riu Besòs. El nom d’aquesta torre centenària de totxo és una bona pista sobre l’ús que ha tingut, però la seva història no només tracta d’aigua: va de la voluntat de millorar la vida dels barcelonins proveint-los d’aigua de boca. També dels èxits i les frustracions que va causar un projecte que va fracassar i que es va deixar a mig acabar, de l’ingent passat industrial del Poblenou i de l’ocasió que brinda en el present de nodrir l’ànima amb coneixements i excel·lents vistes.
Des de dalt gaudireu de tantes visions de Barcelona com us regali el ball entre el sol, els núvols i el mar, sempre canviants. La torre, que s’ha mantingut impertèrrita al seu lloc malgrat la profunda transformació del seu voltant, es va estrenar el 1882. Cal superar 303 graons per ascendir al mirador, cosa que es fa mitjançant una escala de caragol molt àmplia. Malgrat la seva altura considerable, al president de l’Arxiu Històric del Poblenou, Jordi Fossas, li agrada subratllar que té "escala humana": fins i tot des del capdamunt es pot reconèixer i saludar algú que s’estigui a peu de carrer.
Una història moguda
La torre va estrenar-se quan Sant Martí de Provençals encara era un poble independent i a Barcelona li mancava aigua de boca. Per pal·liar-ho, es va recórrer al freàtic, ric en aigua per la proximitat del Besòs, i amb l’edifici l’aigua adquiria la pressió necessària per impulsar-la cap a Barcelona. Tot va anar bé fins a l’aparició en pocs anys d’un demolidor informe de l’ajuntament barceloní. "L’aigua d’aquí no és apta ni per al reg", rememora Fossas que concloïa aquell document, i el projecte va fer fallida. Va causar tanta impressió al seu principal impulsor, Francisco Javier Camps i Puigmartí, que es va llençar al buit des de la mateixa torre.
A causa de la fallida, la torre es va quedar a mitges, i no es van rematar els 80 metres que s’havien previst, així que l’acabament superior que veiem avui dia havia de ser el provisional per a l’Exposició Universal del 1888, però encara dura. Després de canviar de mans –va arribar a ser propietat d’Aigües de Barcelona–, ja entrat el segle XX va adquirir una nova vida com a dipòsit d’aigua a Can Girona-Macosa. Va ser una de les fàbriques metal·lúrgiques més importants de tot l’Estat, coneguda per la fabricació de material ferroviari –la seva herència segueix viva a l’Alstom de Santa Perpètua de Mogoda–, així com en els darrers temps per les reivindicacions d’antics treballadors per les conseqüències nefastes per a la salut d’haver-se vist exposats a l’amiant.
La fàbrica va ser desmantellada coincidint amb els Jocs Olímpics del 1992, però la torre es va salvar. Encara que "hi va haver un moment crític" quan va estar subjecta a la pressió immobiliària, rememora Fossas. El desenllaç va ser el mateix que amb les xemeneies de tantes altres factories enderrocades: mantenir-se dempeus perquè no val la pena gastar-se els diners per tirar-la a terra. Finalment, va passar a propietat municipal i avui dia llueix restaurada enmig de la plaça que recorda l’escultor Ramon Calsina.
El barri se’l coneix popularment com la França Xica perquè al seu dia s’hi van concentrar els treballadors francesos que venien a muntar fàbriques. Ara bé, segons la divisió municipal del present, és al barri de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou. L’Arxiu Històric del Poblenou el formen voluntaris –és "l’ONG de la història", il·lustra Fossas–, i acaba de traslladar la seva seu a la torre, però des de ja fa sis anys que s’ocupa d’oferir-hi visites guiades. Amb la pandèmia tenen més èxit que mai, pel reviscolat interès que desperta tot allò que és pròxim, i per ara es fan els dissabtes a les 11 h i a les 12.30 h, o bé a demanda.
L’Arxiu Històric del Poblenou és una de les institucions culturals amb més solera del barri. Es va crear l’any 1976, i abans d’instal·lar-se a la Torre de les Aigües va tenir la seu a l’Ateneu Popular La Flor de Maig i, des del 1991, a l’antiga fàbrica de Can Felipa, convertida en centre cívic. Entre els fundadors hi havia el periodista Josep Maria Huertas Claveria i l’historiador Manuel Arranz.
"Colonitzar" amb cultura
"Una cosa que valia zero ara és el més car de Barcelona, i no han passat més de 40 anys"
Amb les visites, l’Arxiu procura que el barri no es conegui gairebé només pel centre comercial, els pisos de luxe i el parc de disseny que duen el nom de Diagonal Mar, a més de la platja: actua amb la idea de "colonitzar" aquest territori també des de la cultura. Hi ha la torre, però tampoc es pot perdre de vista que a la diminuta franja que separava el mar i el tren –la primera línia ferroviària de la Península, Barcelona-Mataró, passava per allà– hi havia els barris de barraques de Pequín i el Camp de la Bota –indret conegut també per les execucions del franquisme–. Són "barris oblidats", com prefereix anomenar-los Fossas, el qual és un bon guia per les vicissituds de la història, com ara sobre el fet que les barraques han donat pas a Diagonal Mar. "Una cosa que valia zero ara és el més car de Barcelona, i no han passat més de 40 anys", reflexiona.
Entre els visitants i membres de l’Arxiu no costa gens trobar veus que consideren que caldria fer més per difondre aquest patrimoni i interpel·len directament l’Ajuntament, recordant-li que podria ser un antídot contra l’acostumada massificació turística del centre de Barcelona. "L’Administració, tot i que ens cuida, fa poc per mostrar el patrimoni que té a part dels llocs més coneguts", defensa Fossas, que reivindica la torre com un equipament de ciutat.
Se’n fa difusió a través de les biblioteques, però ho veu insuficient. Carolina Osorio i Jesús Sanchís han vingut des de Sant Andreu després d’haver vist al butlletí de la biblioteca que s’hi ofereixen visites. Valoren l’existència d’indrets històrics com aquest. "És dels valors que li dono a Barcelona, i només veure la torre m’ha encantat", confessa Osorio.
"Vivim al costat, la veiem cada dia i ens feia il·lusió pujar-hi"
Malgrat l’indubtable atractiu d’aquesta antiga "fàbrica" d’aigua –no monument, insisteix Fossas–, encara hi ha veïns que la tenen a tocar que tot just la descobreixen ara. "Vivim al costat, la veiem cada dia i ens feia il·lusió pujar-hi", diu la Maria, que hi acudeix per primer cop acompanyada de la seva filla petita. Per la seva banda, Arnau Bonet té 18 anys i és el membre més jove de l’Arxiu Històric del Poblenou, on s’acaba d’apuntar abans de començar a estudiar Història a la universitat. A ell li agradaria que altres joves s’interessessin pel passat del barri i no es limitessin només a residir-hi per pura necessitat biològica i poc més. "T’has d’arrelar i conèixer la història d’on ets, poder créixer com a persona i poder dir: soc d’aquí!", expressa.
"Volem que la gent que visita la torre s’emporti cap a casa que el fracàs en la vida és no intentar les coses"
La torre no està adaptada a persones amb mobilitat reduïda i, si teniu vertigen o claustrofòbia, potser no podreu completar tot el recorregut, però que això no us faci desistir de demanar cita amb l’Arxiu Històric del Poblenou. La passió que hi posen us pot conquistar. A Fossas li agrada que, un cop a dalt, tothom es quedi almenys amb un missatge. "Volem que la gent que visita la torre s’emporti cap a casa que el fracàs en la vida és no intentar les coses", afirma. Francisco Javier Camps va fracassar amb el seu projecte de l’aigua, però n’ha quedat una torre que desperta admiració. Cada dissabte omplen amb una vintena de barcelonins, i les visites ja estan totes reservades fins ben entrat el juliol.
¿Te ha resultado interesante esta noticia?
Comentarios
<% if(canWriteComments) { %> <% } %>Comentarios:
<% if(_.allKeys(comments).length > 0) { %> <% _.each(comments, function(comment) { %>-
<% if(comment.user.image) { %>
<% } else { %>
<%= comment.user.firstLetter %>
<% } %>
<%= comment.user.username %>
<%= comment.published %>
<%= comment.dateTime %>
<%= comment.text %>
Responder
<% if(_.allKeys(comment.children.models).length > 0) { %>
<% }); %>
<% } else { %>
- No hay comentarios para esta noticia.
<% } %>
Mostrar más comentarios<% _.each(comment.children.models, function(children) { %> <% children = children.toJSON() %>-
<% if(children.user.image) { %>
<% } else { %>
<%= children.user.firstLetter %>
<% } %>
<% if(children.parent.id != comment.id) { %>
en respuesta a <%= children.parent.username %>
<% } %>
<%= children.user.username %>
<%= children.published %>
<%= children.dateTime %>
<%= children.text %>
Responder
<% }); %>
<% } %> <% if(canWriteComments) { %> <% } %>