Público
Público

Tres triomfs seguits en el darrer cicle electoral situen el PSC en l'hegemonia política de Catalunya

Després d'una dècada 'horribilis', el partit liderat per Salvador Illa s'ha imposat consecutivament als comicis al Parlament, als municipals i als generals. El 23-J va superar el milió de vots, una fita que no assolia des del 2008

24/07/2023 - Salvador Illa amb Meritxell Batet i Jaume Collboni a la seu del PSC la nit electoral del 23-J.
Salvador Illa amb Meritxell Batet i Jaume Collboni a la seu del PSC la nit electoral del 23-J. Jordi Borràs / ACN

El darrer cicle electoral ha situat el PSC al centre de la política catalana, com a formació hegemònica del territori. Tres triomfs seguits -eleccions al Parlament del febrer del 2021, municipals del 28 de maig i les recents generals del 23-J- han confirmat la recuperació absoluta del partit liderat per Salvador Illa, que torna a exhibir la seva tradicional fortalesa i, definitivament, ha deixat enrere la seva dècada horribilis, marcada pels anys més intensos del Procés i per uns pèssims resultats a les urnes.

A les generals del dia 23 el triomf dels socialistes catalans va ser rotund: 19 diputats i més d'1,2 milions de vots, el 34,49% del total. De fet, va més que doblar les xifres de la segona força a les urnes: Sumar En Comú Podem. Feia 15 anys -des del 2008- que la formació no s'imposava en uns comicis a les Corts espanyoles i des d'aleshores no havia assolit la fita del milió de sufragis -en aquella ocasió, la candidatura que liderava Carme Chacón va aconseguir una victòria encara més contundent, amb 25 diputats i 1,69 milions de vots, el 45,4% del total-. El partit va guanyar a les quatre províncies catalanes i va ser la primera opció en 472 municipis, amb una hegemonia clara a les ciutats més poblades.

En un context en què els vots d'ERC són necessaris per investir Pedro Sánchez, Illa no intensificarà l'oposició

A l'hora de valorar la victòria, però, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, va voler fugir del "triomfalisme" i va demanar "tocar de peus a terra i interpretar bé aquest resultat". Segons ell, els resultats són "un sí a la convivència, al diàleg". Tot i la debilitat d'ERC, que en dos mesos ha acumulat dues derrotes contundents a les urnes, Illa ha descartat intensificar la seva oposició al Govern d'Aragonès i ha assegurat que hi mantindrà una política de "mà estesa". Que Pedro Sánchez depengui dels vots d'ERC -a més dels de Junts- per continuar a la Moncloa òbviament és un factor determinant a l'hora d'explicar aquesta decisió, de manera que Illa almenys a curt termini no intentarà escurçar el seu particular assalt a la Generalitat, el següent gran objectiu del PSC.

Els resultats del 23-J no poden considerar-se anecdòtics, sinó que consoliden la tendència a l'alça de la formació, que dos mesos abans ja s'havia imposat a les municipals -no ho feia des del 2007-, amb 712.922 vots, el 23,7% del total, per davant de Junts i ERC. El gran èxit dels comicis locals, però, va ser que a banda de mantenir la seva tradicional hegemonia a l'àrea metropolitana de Barcelona -l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Sant Boi- i en grans ciutats de la segona corona -Sabadell o Granollers-, els socialistes van poder recuperar les alcaldies de Lleida, Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú, entre d'altres, perdudes en cites anteriors. I, sobretot, han tornat a liderar el govern de Barcelona, després de més d'una dècada, després de ser segona força -per darrere de Junts- però rebre el suport de BComú i PP per a la investidura de Jaume Collboni.

La primera victòria de l'actual cicle, però, va arribar a les eleccions al Parlament del 14 de febrer del 2021, amb 33 diputats i el 23,03% dels vots -un total de 654.766-, empatant en escons amb ERC i amb un més que Junts, però superant-los en sufragis. Poc abans dels comicis, el partit va decidir rellevar el teòric candidat -l'aleshores primer secretari, Miquel Iceta-, per un Salvador Illa que havia guanyat notorietat, projecció mediàtica i valoració ciutadana gràcies a la seva gestió com a ministre de Sanitat durant la pandèmia de Covid-19. Aquest triomf, de fet, va suposar trencar una sequera que s'arrossegava des del 2009 i confirmar una recuperació després de tocar a fons entre els anys 2014 i 2016.

De guanyar-ho quasi tot a 14 derrotes seguides

No es pot dir, però, que històricament el PSC no hagi ocupat una posició central en la política catalana. De fet, és qui més comicis hi ha guanyat. Des del 1977, Catalunya ha celebrat un total de 49 eleccions -16 a les Corts espanyoles, 13 al Parlament, 12 municipals i 8 europees- i els socialistes s'han imposat en 28 ocasions, amb una hegemonia clara a les generals, les locals i les comunitàries, on acumulen 11, 9 i 5 victòries, respectivament. A les catalanes, en canvi, només han estat la força més votada tres cops -1999, 2003 i 2021-. En les dues primeres ocasions tenia Pasqual Maragall com a presidenciable, si bé el 1999 cal matisar que a Girona, Lleida i Tarragona va concórrer conjuntament amb ICV.

De les 49 eleccions que ha celebrat Catalunya des del 1977, el PSC n'ha guanyat 28

A les generals, el PSC va guanyar les 10 eleccions celebrades entre 1977 i 2008, amb un volum de suport d'un mínim de gairebé el 30% dels sufragis i un màxim de més del 45% i un rècord de 1.689.000 vots el 2008, mentre que a les municipals va imposar-se en els vuit primers comicis -de 1979 a 2007- amb un sostre d'1.176.448 paperetes -el 39,82% del total- el 1983. A les europees va guanyar totes les cites amb les urnes entre 1987 i 2009, amb l'única excepció de 1994 -victòria de CiU-, amb un pic d'1.116.348 vots el 1987.

Precisament, els comicis comunitaris de 2009 van ser l'última victòria dels socialistes catalans abans d'iniciar la seva particular travessa pel desert, que s'allargaria 12 anys. Des d'aleshores van veure's superats a les urnes en cinc generals (2011, 2015, 2016, abril del 2019 i novembre del 2019), quatre comicis al Parlament (2010, 2012, 2015 i 2017, tot i que el 2006 CiU ja havia estat la primera força), tres municipals (2011, 2015 i 2019) i dues europees (2014 i 2019). És a dir, acumulava 14 derrotes consecutives fins el febrer del 2021.

L'impacte del Procés

La decadència s'explica per diverses raons. D'entrada, la crisi econòmica i financera que va esclatar els anys 2007-2008 va agafar els socialistes al capdavant dels governs de l'Estat, la Generalitat i les principals ciutats catalanes -com Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, amb el desgast que això va comportar. Paral·lelament, en nombrosos municipis acumulava dècades ininterrompudes al poder i a poc a poc hi havia anat perdent una força que va caure amb determinats relleus amb dirigents d'un perfil cada vegada més baix.

Finalment, l'esclat del Procés, a partir del 2012, va trencar parcialment la formació, amb diverses escissions de representants dels sectors més catalanistes -que en molts casos acabarien a ERC-, mentre que d'altres càrrecs i votants optarien o bé pels Comuns o, en el cas dels exponents més espanyolistes, per la dreta dura i ultranacionalista de Ciutadans, moguts pel vector nacional.

En els moments més intensos del Procés, el PSC va patir fugues cap a ERC, Comuns i Ciutadans

Això portaria el PSC a caure per sota dels 600.000 vots a les generals del 2015 i el 2016, als comicis al Parlament del 2012 i 2015 -només va rebre el 12,7% dels vots i va obtenir 16 diputats, els mínims històrics- o a les municipals de 2015, amb un terra de 359.214 sufragis a les europees de 2014, si bé aquests van ser uns comicis amb una participació molt baixa, de només el 46%.

El retorn al Govern de l'Estat -arran de la moció de censura de Pedro Sánchez a Rajoy el juny del 2018- i una progressiva reducció del pes del conflicte polític català -aprovació dels indults el 2021 i desmobilització creixent de l'independentisme- han anat retornant el PSC al centre de la política catalana, amb uns resultats que ja havien anat a l'alça el 2019, quan va ser la segona força a les dues generals i a les municipals -darrere d'ERC en els tres casos- i també a les europees -darrere de Junts-.

El següent pas era retornar a les victòries, un fet que ja ha assolit captant vots d'ERC, dels Comuns i dels seus antics electors que anys enrere havien optat per Ciutadans, de manera que el repte pendent és aconseguir una presidència de la Generalitat que només va ostentar del 2003 al 2010. Els darrers baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el situen com a primera opció dels catalans, si bé en una pugna ajustada amb ERC. Ara bé, això no garantiria a Illa l'arribada al Palau de la Generalitat ja que dependria de pactes posteriors i l'escenari d'una majoria absoluta independentista al Parlament -i d'un possible acord- encara és totalment possible.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?