Com pot lluitar contra la solitud
Somriu tot el temps
Brillen les seves dents quan res no té sentit
I s’esmolen amb mentides

Qui se sent abandonat mira, cerca, intenta trobar allò que creu desitjar, pot ser utòpic, irreal, però cal buscar, la resposta està allà, en algun lloc. Wilco no ha deixat mai de fer-ho, i moltes cançons giren al voltant d’aquest buit que s’ha d’omplir. Una vida quimèrica creada per donar sentit al viatge, fer del camí una aventura. Així es com es forgen els llegats, sense engany, de cara, recuperant les arrels per construir el futur.

Feia cinc anys que el grup de Chicago no trepitjava els escenaris de Barcelona i ho ha fet amb el Cruïlla en el seu format XXS. La Plaça Major del Poble Espanyol no era plena, però s’estava a gust, amples, amb bones vibres. El públic majoritàriament sènior, sabia a què venia, però no s’esperava veure pujar a l’escenari només 5 músics. I és que el guitarrista Neils Cline no hi era, malalt diu el Jeff, una baixa sensible que va condicionar tot el concert. El Neils és un intèrpret diferent, que ve del món més jazzy i aporta al grup matisos més transversals, menys roquers. De fet no van tocar el magnífic Impossible Germany, ni cap tema del celebrat Sky Blue Sky. Molts segurament van quedar decebuts, d’altres menys, ja que això va fer que es sentis el Wilco més roquer, més original, aquell grup que a finals dels anys 90 va sacsejar la música folk-rock dels Estats Units, convertint el que és tradicional en Indie, en Alternatiu.

S'han detectat somnis perillosos transcorrent per la frontera sud... així comença el concert de Wilco, amb la cançó I am my mother del seu últim disc editat aquest mateix any 2022: Cruel Country recupera les arrels del grup, és més folk, més íntim, més agre en les seves lletres, Estimo el meu país, estúpid i cruel Vermell, blanc i blau. Un bon disc, però que en directe requereix atenció, calma, cosa difícil en un espai obert i de dia.

La banda, com sempre, sona compacte, ja porten molts anys junts, però només el baixista John Stirratt ha seguit el líder Tweedy al llarg de tota la carrera del grup, allà el 1994. La música de Wilco sempre viu en la frontera, buscant respostes, són els impressionistes principals del rock als Estats Units, segons la revista Rolling Stones, pinten els paisatges del seu país explorant les seves contradiccions i els seus anhels. Un fantàstic At least that’s what you said es converteix en el punt d’inflexió del concert, aquí sentim les guitarres punyents del Tweedy, més gresca, més clàssics, Jesus Etc, California Stars...

Després de més de dues dècades d’història, d’11 discos d’estudi, el concert acaba amb la versió més roquera de Wilco, amb 4 temes del disc Being There del l’any 1996, tot recuperant els orígens. Rock com a expiació d’una carrera musical intensa que ara transita entre el record i la nostàlgia, reminiscències d’una època de pura creativitat, quan Jeff Tweedy va entendre que només la música el podia salvar, quan la guitarra va convertir la seva angoixa en esperança, en vida.

La música és la meva salvadora
Vaig quedar mutilat pel rock and roll
I vaig ser domesticat pel rock and roll
El meu nom prové del rock and roll