Entrevista a Marina Parés"No cal construir més; cal expropiar tots els pisos buits de grans tenidors i els destinats a ús turístic"
Parlem amb la portaveu del Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya, a les portes de la manifestació del 5 d'abril que proposa "acabar amb el negoci de l'habitatge"

Barcelona-
Microbiòloga de formació, Marina Parés és militant del moviment per l'habitatge des del 2018. Actualment, és la portaveu del Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), l'entitat que va néixer encara no fa un any com a resultat de la unificació de diversos sindicats de barris i municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona. La seva consigna és clara: "habitatge gratuït, universal i de qualitat" a través de la "reforma" del sistema actual, basat en el capitalisme i la jerarquia de classes.
L'entrevistem a Públic a les portes de la mobilització convocada per al 5 d'abril, que, sota el lema "Acabem amb el negoci de l'habitatge", pretén aglutinar una onada de manifestants com la que es va reunir a Barcelona el novembre. Aquesta vegada, però, la protesta no només es durà a terme a la capital catalana, sinó que és una convocatòria que omplirà carrers arreu de l'Estat.
Quins són els grans objectius de la manifestació del proper 5 d'abril que proposa "acabar amb el negoci de l'habitatge"?
Per a nosaltres, "acabar amb el negoci de l'habitatge" no és només una consigna, sinó que és un principi polític. L'arrel del problema és que l'habitatge és una mercaderia; l'accés està condicionat pels ingressos. Actualment, l'habitatge no és un dret, que per definició són universals i gratuïts. Per tant, entenem que per resoldre aquesta crisi cal desmercantilitzar-lo per tothom i per sempre. Això implica destruir tota la cadena de valor que existeix darrere del mercat immobiliari i impulsar un procés polític que va més enllà d'unes reivindicacions econòmiques.
Un dels objectius del 5 d'abril és fer pedagogia sobre la situació en què estem i quina és la solució. Hi ha dues coses que vull destacar: d'una banda, es fa una crítica directa a la solució a la crisi de l’habitatge que defensen tots els sectors, que és impulsar un nou cicle de construcció massiva. Espanya és el país que més ha construït a Europa en els darrers anys i que té la ràtio d'habitatge per persona més elevada, tot i que hi ha milions de pisos buits. Només a Catalunya, més de 400.000, a banda dels 100.000 dedicats a ús turístic.
Els sindicats d'habitatge hem de fer-nos massius, som l'única eina per evitar expulsions de veïns
I, en segon lloc, és una protesta per recalcar la importància d'enfortir els sindicats d'habitatge. Veiem com fracassen totes les mesures legislatives i nosaltres som l'única eina per aturar desnonaments, negociar renovacions de contractes i evitar expulsions de veïns per convertir els pisos en lloguer de temporada. Hem de fer-nos massius.
No estan d'acord amb la proposta de construir habitatge públic?
Ens hauríem de preguntar si aquesta és l'estratègia del Govern, del PSC i del PSOE, o bé la dels fons voltors. Les grans constructores que van especular amb l'habitatge després de la bombolla i el van convertir en un luxe són les mateixes que ara estan rebent finançament per construir en sòl públic cedit, amb crèdits avalats i interessos irrisoris.
Caldria preguntar-se si l'estratègia de contrucció massiva és del Govern o dels fons voltors
A més, parlen d’habitatge assequible, però què vol dir realment? Si ens hi fixem, veurem que no es tracta de lloguers socials ajustats als ingressos familiars, sinó d'habitatge de protecció oficial, que avui dia també ha pujat molt. Estan construint pisos que no calen i que seguim sense poder pagar. El que promou Salvador Illa no resol res, només perpetua el negoci de l’habitatge per als de sempre.
Qui convoca la manifestació? Hi ha divergències en el plantejament del SHSC?
És una convocatòria estatal i hi participem sectors una mica diferents. A Catalunya, per exemple, la convoquem tot el moviment per l'habitatge: el Sindicat Socialista, el Sindicat de Llogateres, la Confederació per l'Habitatge i la PAH. També hi ha altres actors socials, com la CGT, que és un sindicat laboral combatiu. És molt coral. Aquí sí que hi ha un consens bastant gran a fer una crítica a les polítiques d'habitatge i el rol de tots els partits en la construcció del model d'habitatge actual.
A Madrid, d'altra banda, hi ha unes línies polítiques una mica diferents. També la convoca tot el moviment per l'habitatge, però també hi ha sindicats de tota la vida, que a vegades fan marranades cap a la classe treballadora. Aleshores, sí, dins el moviment per l'habitatge hi ha línies diferents, hi ha disputes, i fora del moviment, també.
La mobilització del passat 23 de novembre a Barcelona va ser històrica i massiva. Des d'aleshores han percebut avenços tangibles a l'hora de garantir el dret a l'habitatge?
En els darrers mesos, hem vist un avenç en entendre que l'accés a l'habitatge és ara mateix el primer factor d'empobriment de la classe treballadora a Espanya. És una de les principals preocupacions a nivell social, és a dir, més enllà del conflicte econòmic, s'està generant una crisi social que està fent que tothom en parli.
La importància d'organitzar-se és una cosa que socialment encara està tendra
El 23 de novembre hi va haver una combinació de factors que van fer que fos massiva, però sí que pensem que potser aquest 5 d'abril no es repetiran els mateixos números. Tant de bo ens equivoquem, però creiem que hi ha dos motius. D'una banda, perquè tot i que aquest conflicte és sostingut, no hi ha una qüestió parlamentària que ho fomenti, i, d'altra banda, és una mobilització que està centrada en el paper dels sindicats d'habitatge. Nosaltres estem aprofitant tota l'agitació prèvia per explicar com estem enfrontant l'organització de blocs verticals, com estem preparant una vaga el lloguer... La importància d'organitzar-se és una cosa que socialment encara està tendra.
El desnonament de Casa Orsola va despertar un gran suport perquè es personificava en un llogater; no era tant un al·legat a la lluita sindical.
Ajudava molt que el perfil de persona desnonada fos un home de classe mitjana, un professor d'institut públic al centre de Barcelona. Molta gent es podia reconèixer fàcilment en aquest subjecte. Mentrestant, tenim desenes de desnonaments als barris perifèrics de l'àrea metropolitana: famílies, migrants, treballadors… Aquí no hi ha mobilització. Hem identificat el problema de l'habitatge, però encara costa motivar la solidaritat de classe.
També estem molt acostumats a voler que les coses canviïn de pressa. Es farà una mesura, canviarà la situació i ja estarà. No hi ha solucions màgiques a la crisi de l'habitatge, no és una qüestió a curt termini. Té menys ganxo i costa més mobilitzar sectors amplis de la població a partir d'aquestes consignes.
Hem identificat el problema de l'habitatge, però encara costa motivar la solidaritat de classe
Més enllà del dia 5 d'abril, hi ha accions concretes que consideren essencials per mantenir la pressió sobre les institucions i el mercat immobiliari?
No volem sostenir la mobilització per exercir una pressió contra les institucions. El nostre interlocutor no són els partits polítics, no és l'Estat, perquè justament identifiquem que són part del problema. Volem aprofitar aquests moments d'altaveu per fer pedagogia política a la societat, a la classe treballadora. A través de la nostra acció sindical, volem enfortir-nos i ampliar la base de l'entitat perquè hi hagi més conflictes organitzats, que significa tenir més poder de negociació amb la propietat o l'Estat.
Què va motivar el naixement del Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya?
Veníem de molta militància; hem estat en sindicats locals des de la primera PAH massiva del 2008, però especialment a partir del 2018. En el dia a dia, vam detectar limitacions. Ens mobilitzàvem perquè s'aprovessin mesures legislatives que milloressin les condicions de vida de la classe treballadora, però era un cicle viciós. Mentre fèiem aquesta feina, apareixien partits de l'esquerra parlamentària que capitalitzaven aquestes demandes per incloure-les en el seu programa polític. Guanyaven rèdit electoral defensant aquestes mesures, però s'aprovaven retallades i amb molts forats.
Alhora s'impulsaven mesures menys visibles, com el reforç dels protocols policials en els desnonaments, que han augmentat molt i han reduït la capacitat de negociació dels sindicats. Estàvem desmotivats i frustrats. Confiàvem en unes institucions que són la font del problema i que només busquen mesures pal·liatives en lloc d'anar a l'origen. Volem acabar amb el negoci de l'habitatge, amb tot el que això implica políticament, i, per tant, hem de construir un mur de contenció davant l'assimilació que la socialdemocràcia està fent de la lluita per l'habitatge, perquè la desarticula i acaba amb el conflicte social, que és el motor per canviar la situació.
La socialdemocràcia desarticula la lluita per l'habitatge i el conflicte social, que és el motor per canviar la situació
Són ferms defensors de l'abolició dels lloguers, hipoteques i la condonació de qualsevol deute immobiliari. Aquest plantejament no és viable en el sistema actual. Què proposen en el mentrestant?
Sembla que demanem la lluna, però ara mateix hem d'enfortir el múscul sindical per negociar coses reals. No cal construir més; cal expropiar tots els pisos buits de grans tenidors i els destinats a ús turístic. Defensem l'expropiació i creiem que cal eliminar els desnonaments. No pot ser que es faci fora famílies de casa seva sense cap alternativa digna. Catalunya concentra la majoria dels desnonaments de l'Estat.
Necessitem baixades reals dels preus. Critiquem el topall del lloguer, en vigor des de fa un any, perquè només ha congelat els preus en màxims històrics. En l'última dècada, els lloguers han pujat un 80%. Amb un 25% de la població a Espanya en risc de pobresa, calen mesures urgents i radicals. Però cap partit defensa canvis que trenquin amb el negoci immobiliari.
Defensem l'expropiació i creiem que cal eliminar els desnonaments
Mentrestant, hem de formar-nos políticament com a classe treballadora i entendre que els avenços es guanyen amb força i conflicte. És un xoc d'interessos: ens estan xuclant la sang, els estalvis, els salaris, tot, i no tenim prou poder per dir que no. Necessitem més força per superar aquest model.
El preu dels nous lloguers ha caigut un 6,4% a Barcelona i un 3,7% a la resta de zones tensionades des de l'aplicació del topall. Malgrat ser-ne crítics, quin balanç en fan?
No estem en contra de les mesures legislatives, però les rebaixes són minses. La llei d'habitatge estatal té molts forats, com el lloguer de temporada, que ha augmentat molt. Evidentment, donem suport a qualsevol mesura que redueixi el preu de l'habitatge, però sovint només es trasllada el problema d'un lloc a un altre. Les reformes legislatives han de complir criteris bàsics, com ser universalitzables. Per exemple, l'Ajuntament ha comprat la Casa Orsola per nou milions d'euros. Podrà Collboni fer el mateix amb les desenes de milers de Cases Orsola a Barcelona? No. A més, el propietari s'ha embutxacat tres milions.
D'altra banda, moltes mesures són ajudes per pagar el lloguer, que acaben sent subvencions públiques directes a les butxaques dels rendistes, responsables de la crisi. Per tant, qualsevol acció ha d'anar en contra del guany capitalista.
Feta la llei, feta la trampa.
Sovint pensem que, quan hi ha una llei, es compleix. Però això no sempre és així. Molts propietaris, malgrat l'existència de la regulació dels lloguers, continuen augmentant els preus i exigint pagaments en negre. En molts casos, ni tan sols es fan contractes per escrit. Amb la gran demanda actual de lloguer, ens veiem obligats a acceptar el que hi ha. És una situació similar a la del món laboral, on sovint ens la colen, però ho acceptem perquè necessitem arribar a final de mes.
Al febrer va néixer la Confederació Sindical d'Habitatge de Catalunya, en el marc del II Congrés de l'Habitatge. Què opinen d'aquesta proposta d'unificació? Creuen que és important crear una estructura comuna per a totes les entitats implicades en la lluita pel dret a l'habitatge?
El Congrés d'Habitatge és l'espai de màxima participació dels sindicats d'habitatge de Catalunya. La Confederació, en canvi, no representa tot el moviment, sinó que agrupa alguns sindicats locals que s'han unit per tenir més capacitat d'actuació.
Entenc, doncs, que el SHSC no s'ha adscrit a la confederació.
No. La Confederació i el Sindicat de Llogateres han signat un conveni de col·laboració, però aquest últim manté la seva estructura autònoma. Després estem nosaltres i la PAH. Aquest febrer també va néixer la Taula Sindical d'Habitatge, un espai entre congressos que ha de facilitar la unitat necessària per al dia a dia, les mobilitzacions i la lluita antirepressiva.
Ha parlat de repressió. Podria concretar?
El sindicalisme, més enllà del d'habitatge, pateix molta repressió. Per exemple, hi ha sindicalistes de la CNT i vaguistes empresonats o amb multes molt elevades per exercir accions sindicals totalment legítimes. En el nostre cas, s'han endurit els protocols judicials i policials per garantir els desnonaments. El que abans s'executava al cap de nou o deu intents, ara es resol de seguida, amb cinc o deu furgons dels Mossos. Els últims dies hi ha hagut moltes detencions, a més de l'impacte que han tingut les infiltracions policials que s'han destapat.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.