Tot just fa poc més d'un mes, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) va celebrar la seva assemblea nacional, en què va ratificar Mercedes Vidal i Héctor Sánchez com a co-coordinadors generals. El conclave també va servir per aprovar el full de ruta de la formació, que aposta per articular un front ampli a Catalunya "contra la sociovergència" i, per tant, "construir" un espai "més gran que nosaltres mateixos".

Tres anys després de l'escissió que va suposar la creació d'Esquerra Unida de Catalunya i ja fora de l'espai d'En Comú Podem, EUiA considera que ha arribat el moment de "sobreposar-se a les ruptures" i buscar una unitat de les esquerres sobiranistes catalanes que englobi ERC, la CUP i els Comuns, com a eina útil per aconseguir l'hegemonia i poder servir la ciutadania en un moment de cruïlla en què s'encavalquen crisis, com l'energètica i l'ambiental. De tot plegat en parlem amb Mercedes Vidal, que entre 2015 i 2019 va ser regidora de Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona i ho aprofitem també per fer balanç dels dos mandats d'Ada Colau al capdavant de la ciutat.

A principis de febrer, EUiA va celebrar la seva assemblea nacional, en què va defensar construir un "front ampli d'esquerres" per passar "a l'ofensiva davant la sociovergència i el programa antisocial de la patronal, PSC i Junts". Per on passaria aquest front ampli?

Hem fet la nostra assemblea i hem fet 25 anys. Som una força política relativament jove, però amb molta història i que tenim molt clares les arrels de la nostra esquerra, que sempre han estat buscar construir fronts amplis. Històricament han tingut diferents concrecions, digue-li Front Popular, el PSUC de la Transició o les coalicions que hem fet recentment. L'objectiu sempre és intentar construir coses més grans que nosaltres mateixos, sumar en un espai amb altres esquerres, que és l'única manera de construir una esquerra hegemònica i que faci avançar el país.

Si hi posem sigles, en el cas català aquest espai passaria per ERC, En Comú Podem, la CUP i vosaltres?

Sí, per a nosaltres aquest és l'espectre del sobiranisme d'esquerres que necessita aquest país. Hi ha molts elements positius dins de qualsevol d'aquests espais, però també venim d'un cicle polític molt complicat, això que Xavier Domènech va anomenar el cicle del 15-M i de l'1 d'octubre, que ha trasbalsat tant la política catalana i ha deixat encerts i desencerts. També ha deixat un país més d'esquerres i és una cosa que hem de tenir molt clara. En aquest període Catalunya ha virat a l'esquerra, però això s'ha de traduir en una majoria al Parlament i als seus governs i encara s'ha de construir. Tot aquest vendaval s'ha emportat per davant estructures de partit, espais concrets, i en aquests moments per a les diferents forces polítiques és molt més fàcil replegar-se en un mateix que no sortir a camp obert a buscar aliances àmplies. Això costa, però no tenim cap dubte que acabarem en un escenari d'aquest tipus, perquè sobretot hi ha una dreta que està emergint amb moltíssima força, i a Catalunya cada cop es dibuixa més nítidament un escenari de sociovergència.

Segurament l'estem veient amb el suport de PSC i Junts a projectes com el Quart Cinturó, el Hard Rock i l'ampliació de l'aeroport del Prat o el rebuig al pla pilot de la renda bàsica universal.

D'entrada, a mi em sembla increïble que el PSC se situï en aquestes coordenades, sobretot si les comparem amb les posicions que tenia durant els tripartits. Va haver-hi un moment en què amb el PSC al Govern es van poder fer les polítiques més d'esquerres que s'hagin fet en democràcia a la Generalitat. Ara això és impensable, perquè el PSC està situant en un pacte elements absolutament desorientats, que representen un desarrollisme caduc, com casinos i eliminar una prova pilot de renda bàsica i en treuen pit. No sé què en pensen els seus electors. Des de la sortida de Junts del Govern clarament s'ha vist una coincidència a nivell de propostes amb el PSC.

Sembla obvi que els dos busquen desgastar ERC.

Evidentment. ERC sola no serà capaç d'aturar aquesta ofensiva i el que cal és un front d'esquerres sobiranistes més ampli, que pugui incorporar altres sensibilitats per ser majoritari i per respondre també als problemes de la societat catalana. Tant des de l'àmbit nacional com del social cal incorporar altres propostes d'esquerres per avançar i per créixer. I crec que ERC està bastant en aquesta línia i que tant els Comuns com la CUP hi acabaran entrant.

Quin rol pretén jugar EUiA per articular aquest front d'esquerres? Ara mateix en sou l'actor més petit.

Es tracta de construir plegats. Som una formació petita, però sempre ens hem caracteritzat per fer un debat intern profund i tenint en compte tota la gent que hi participa, perquè les formes són importants en política. Ens hem mogut relativament poc d'on estàvem fa 10 anys, quan ja parlàvem de República catalana des d'una perspectiva popular i sobiranista no independentista. Tenim molt clar que la solució als problemes de Catalunya passa perquè aquestes lluites nacional i social vagin de bracet, no separades en espais polítics ni en prioritats diferents. Aquests fronts s'aconsegueixen articular quan les circumstàncies els fan bullir i ho fan possible, però hi ha d'haver espais que estiguin empenyent aquestes idees. I les idees no viuen sense organització i als comunistes això d'organitzar sempre se'ns ha donat bastant bé. Tot i que ara mateix les forces sobiranistes d'esquerres no estiguin alineades per trobar-se en un espai superador, sí que hi ha elements molt positius en cadascuna d'elles, una altra cosa és que s'alineïn i puguin donar com a resultat alguna cosa més gran del que som i, sobretot, més útil.

Parles de sumar, de construir espais amplis, però és evident que hi ha divisions i el vostre propi espai va patir una escissió fa tres anys, amb la creació d'Esquerra Unida de Catalunya. Com us ha afectat?

Sempre afecten les ruptures. La història de les esquerres està plena de desavinences i trobades permanents. El procés que va seguir el 15-M va ser el primer moment aglutinador que em va tocar viure en primera persona i aquests processos donen una energia positiva enorme. En canvi, quan fracassen és quan venen les ruptures, no és que els processos fracassin perquè hi ha ruptures, sinó que els moviments no assoleixen els seus objectius per la raó que sigui i aleshores comencen les divergències i venen les ruptures.

En aquest procés us desmarqueu del paraigües d'En Comú Podem i comenceu a orbitar en solitari i a teixir aliances en cites puntuals amb altres formacions. A les municipals, per exemple, heu tancat acords amb ERC a l'Hospitalet, Cornellà, Sabadell o Mollet, entre d'altres, i a Badalona aneu amb el Guanyem de Dolors Sabater.

També hi ha alguns municipis on anem amb els Comuns, tot i que és minoritari perquè venim d'una trencadissa, i sobretot són poblacions petites. Però hem de ser capaços de sobreposar-nos a les ruptures i construir aquests espais superadors més grans, perquè si ens quedem en la ruptura, la divergència i en el que no estem d'acord serà el camí exactament contrari al que cal fer per ser una eina útil. Ara mateix hi ha com una certa dinàmica dels partits que han estat dins de l'onada del 15-M i de l'1 d'octubre de creure com que la revolució comença i acaba en ells. I potser és ERC qui està en una altra clau, també arran de la superació de l'espai de Junts, i entén que s'ha de buscar un espai més gran que un mateix per poder aspirar a ser hegemònics. Quedar-se en l'espai còmode de la teva formació només t'empetiteix i buscar altres alternatives més grans és més difícil, però acabes construint coses molt més gran. I sembla que tant la CUP com els Comuns veuen només dins la seva òrbita l'espai del canvi o la possibilitat del canvi i ERC està molt més oberta a incorporar altres elements, a sortir de si mateixa i a créixer.

Participareu a la candidatura d'Ernest Maragall a Barcelona?

Hem fet converses amb les diferents forces i creiem que ERC se situa en aquesta conjuntura, però tot això s'ha de parlar.

Falten dos mesos i mig per a les eleccions municipals, no queda gaire marge per parlar.

Sí que és cert que en els municipis més grans hi ha hagut més acords amb ERC, però nosaltres a la nostra assemblea vam convidar tothom i hi van parlar Oriol Junqueras i Dolors Sabater. Tenim bones relacions amb diferents espais, però no es pot ignorar que el cicle del 15-M i de l'1 d'octubre no ha assolit una victòria i que això ha suposat una trencadissa, tant a nivell de partits com de moviments socials, i tot això s'ha de reconstruir i s'ha de cosir. Ara és la dreta la que està a l'ofensiva. Això passa perquè quan l'esquerra té una onada transformadora tan potent tot avança, però quan aquesta onada no assoleix els objectius, i és obvi que no s'han assolit ni en l'àmbit nacional ni en el social malgrat s'hagi avançat moltíssim, és quan ve l'onada reaccionària. Ve quan les esquerres deixen d'estar a l'ofensiva i ara estem vivint aquest procés.

Quins són els elements positius que veus en les diferents forces d'esquerres?

Són elements programàtics, perquè nosaltres som els de "programa, programa i programa". Les polítiques d'habitatge, el tema de la renda bàsica universal, els models de sanitat i educació,... Hi ha consensos socials que hem treballat les diferents esquerres que acaben cristal·litzant en coses concretes per respondre als problemes de la ciutadania. Són coses on hi ha moltíssims punts d'acord, però les lògiques de partit són molt més de reflux i de mirar-se el melic, però si agafes els programes veus moltes més raons per posar-se d'acord que no pas per no posar-s'hi.

Vas ser regidora de Mobilitat a l'Ajuntament de Barcelona durant el primer mandat d'Ada Colau com a alcaldessa. Ara està a punt de culminar el segon, quin balanç en fas?

Quan parlava de la desacceleració d'estar a l'ofensiva i del deixar d'assolir objectius, crec que Barcelona és un molt bon exemple. L'objectiu dels Comuns, i no en tinc cap dubte, és posar les necessitats de la gent per davant, però crec que el pacte amb el PSC ha estat un error estratègic, que a més els ha restat molt força a l'hora d'aconseguir aquest objectiu. Les propostes més transformadores no trobaven en el PSC un bon soci per portar-les a terme. En el seu moment va haver-hi molta gent dins de la formació que apostàvem per un pacte diferent, amb ERC. El fet de posar l'alcaldia per davant de tot i apostar per aquesta aliança amb el PSC ha fet perdre força transformadora al projecte dels Comuns, que realment és molt transformador.

Com estan les relacions amb En Comú Podem? No van participar a la vostra assemblea.

Crec que és representatiu. Hi ha ponts, però sí que és cert que per part nostra quan parlem d'aquesta aliança entre els tres espais ho tenim claríssim i crec que aquest emplaçament tindrà lloc més tard o més d'hora, a més perquè ens hi obligaran les circumstàncies.

Mantens que no us heu mogut i que fa una dècada ja defensàveu la República catalana i el referèndum acordat. Altres espais s'han mogut?

Hem adaptat el nostre missatge a la realitat actual. Vam apostar fortíssim pel procés amb els Comuns, perquè hi crèiem de dalt a baix i a nivell personal aquest procés és el que vam fer donar el pas a la política institucional, cosa que no és gens fàcil per a la gent normal. I ho fas perquè és un moment en què tot conflueix. Però és cert que durant aquest temps els seus objectius no han acabat de quallar i ha deixat d'estar a l'ofensiva. Sempre revisem el nostre programa en funció de la realitat i les receptes que podien servir abans de la crisi del 2008 no tenien res a veure amb les que servien el 2015, i amb la crisi actual, i més si entrem a mirar paràmetre com la crisi ecològica, les receptes d'ara no serviran de res. Hem d'adaptar constantment l'estratègia al que està passant, però els objectius són els mateixos.

Per a nosaltres fa 10 anys el missatge de república catalana que vam llançar va tenir un gran consens, però hi ha forces polítiques, i els Comuns en són un exemple, que han deixat de situar aquest eix en diàleg amb l'eix social i això és un error. Mai a Catalunya l'esquerra ha tingut tant poder rupturista ni ha fet tanta por a les elits quan han caminat juntes les dues reivindicacions i això va ser així en la Transició, en l'emergència del 15-M i l'1 d'octubre i tornarà a ser així en un futur, perquè d'una manera o altra ho tornarem a fer. És molt curiós perquè ara ERC fa bandera de les que fins fa molt poc eren les posicions dels comuns.

Potser això explica perquè ara us hi enteneu millor.

Entre d'altres qüestions.

En qualsevol cas, quin recorregut té una proposta com la del referèndum acordat, tenint en compte el rebuig permanent del PSOE?

Són processos d'acumulació de forces, que poden ser molt lents i molt costosos, però també els hem vist avançar molt ràpid o fracassar molt ràpid. Pedro Sánchez és president gràcies a un conjunt de forces d'esquerres i sobiranistes, no ho oblidem. L'escenari està preparat per fer coses molt millors, però si aquest PSOE mira més cap a l'espai de la dreta en comptes de fer-ho cap a la majoria sobiranista i progressista que l'ha fet president, doncs aquí tenim un problema. Però l'escenari es dona. A vegades no pensem que les situacions no són tan impossibles, perquè no estan tan lluny.

Probablement estem en un moment de cruïlla, amb una inflació que porta un any i mig desbocada i provoca un empobriment generalitzat, amb uns impactes cada cop més evidents del canvi climàtic, i la crisi energètica, amb la finalització de l'era dels combustibles fòssils barats. La sensació és que si no s'actua qui més patirà aquests escenari són les classes populars.

En general a Europa i al món occidental estem poc preparats per entendre la magnitud de la crisi que arriba i això situa escenaris molt difícils. Europa està ara mateix en una espiral bel·licista, totalment sense sentit. Quan hauria de tenir un paper mediador en la crisi d'Ucraïna està jugant un paper totalment de part i apostant per una carrera armamentística. Ens estem gastant en armes el que ens hauríem d'estar gastant en transició energètica i en lloc de fer esforços per la pau estem enviant armes, inclòs el Govern espanyol, que és una cosa que ens avergonyeix profundament. Evidentment l'agressió russa imperialista a Ucraïna és intolerable, però també ho eren tantes guerres en què Catalunya ens hem solidaritzat i mai hem demanat armes pel poble agredit.

En els moments de crisi passa això, que tot es precipita. Estem a les portes d'una crisi energètica com mai l'hem viscut. Els científics porten dècades advertint-ho i des dels governs no s'han fet prou esforços. A Barcelona s'estan fent moltíssimes coses per pacificar la circulació i per rebaixar la contaminació, però en realitat no s'està fent prou i ho diuen les dades. No estem aconseguint arribar als llindars de contaminació legals europeus, ja no als que diu l'OMS, que són més restrictius. Per tant, s'han de fer molts més esforços i com això en tota la resta de polítiques ambientals: disminuir el consum energètic, aplicar moltes més mesures per reduir els consums hídrics, avançar en la sobirania alimentària.

Es fan passes, però sembla que no estiguem entenent la magnitud del canvi que ve. O som capaços de controlar els mercats energètics, de l'alimentació, etc, o el mercat l'únic mecanisme regulador que té és el preu i expulsa múltiples capes de la població a una crisi duríssima. Si aquest és l'únic mecanisme de mercat, doncs hem d'advocar pel control democràtic i al servei de la població de la producció d'aliments, de la seva distribució, de la producció d'energia... Necessitem un control democràtic molt més fort, que posi tots aquests béns bàsics al servei de les classes populars, serà l'única manera que tinguem un escenari diferent a una cosa que s'assembli molt a la barbàrie.

El debat al voltant del control dels preus, per exemple dels aliments, està guanyant força, quan no fa tant podria semblar una quimera.

Per pura necessitat. I això lliga molt amb el front d'esquerres, perquè igual que la crisi del 2008 i les seves conseqüències ens van portar al 15-M i a l'1 d'octubre, també aquesta crisi ens portarà a un escenari d'ajuntar-nos les diferents esquerres, perquè la magnitud de la crisi serà tal que haurem de sortir d'aquesta situació de reflux que estem vivint i posar-nos les piles plegats per fer alguna cosa més gran i no només de dic de contenció, sinó de control dels recursos de tots. Perquè si no l'alternativa és un mercat desbocat que deixa tothom fora.

Amb l'energia, tot i la crisi brutal que hem tingut, no hem aconseguit a nivell europeu que es reguli el mercat, agafem-ne les regnes els poders democràtics i posem-lo al servei de la població. S'han fet algunes mesures tímides, com l'excepció ibèrica, quan era el moment de donar un altre tipus de resposta. Amb la crisi habitacional que tenim s'està parlant d'una llei d'habitatge i de control dels lloguers que si s'arriba a aprovar realment no serà útil, no és la resposta que demana el moment. En política alimentària i consum hídric ja ni parlem-ne [de les mesures que s'han fet]. S'està avançant, no es pot dir que no s'estigui fent res, però no de forma suficient.

La crisi no hem de deixar que ens angoixi, ens ha de preocupar però per posar-nos a l'acció. Aquest desgavell del mercat no és l'únic escenari possible, si aconseguim el control democràtic dels recursos, de l'habitatge, de l'alimentació, de l'energia, el nostre futur pot ser molt diferent, potser no és el futur consumista en extrem que estem vivint ara, però no ha de ser un futur dolent necessàriament. Clar que hi ha alternativa, però a Europa no estem entenent la profunditat de l'onada que tenim per davant amb el col·lapse energètic. I crec que realment les forces polítiques ens acabarem posant d'acord al voltant d'aquest escenari i estem molt convençuts de la nostra proposta de front democràtic i social a l'entorn de tots aquests pilars bàsics i a Catalunya també del sobiranisme. Aquestes qüestions o bé s'abracen juntes i s'intenten solucionar amb diferents perspectives d'esquerres o cadascú per la seva banda no les podrà solucionar.