Billie Eillish ha exorcitzat els dimonis de l'adolescència i els ha convertit en una vintena de cançons, amb les quals han conquistat a les 16.000 ànimes reunides aquest dilluns al Palau Sant Jordi de Barcelona per rebre a aquesta nova icona postmil·lennial de fort i pertorbador caràcter.

Qui cregui que per a tenir personalitat cal arribar a certa edat no coneix a Billie Eillish, una californiana que amb només 17 anys exhibeix estil propi i ha sabut connectar amb tota una generació.

El seu ascens ha estat meteòric i una bona mostra d'això és la seva relació amb Barcelona, una ciutat que va ser la seva porta d'entrada a l'Estat espanyol el mes de març passat amb un concert inicialment previst a la sala Apol·lo, que finalment es va celebrar al Sant Jordi Club, perquè el ritme de venda d'entrades va obligar a buscar un recinte més gran.

El mateix ha passat en aquesta ocasió, tan sols sis mesos després, i l'espectacle previst inicialment al Poble Espanyol s'ha celebrat en el molt més espaiós Palau Sant Jordi.

Si segueix a aquest ritme no hi haurà a tot Barcelona un espai de concerts prou gran per a aquesta joveneta, que enamora als de la seva edat però que té suficient talent com per a ser intergeneracional.

De moment, el seu públic són adolescents i joves nascuts entre 1995 i 2010, és a dir, el que es coneix com la Generació Z o postmil·lennial, majoritàriament noies.

Centenars d'elles van arribar durant la tarda d'aquest dilluns al Sant Jordi, acompanyades pels seus pares o en grups d'amigues, però no s'han acostat a la porta cridant ansioses per veure de prop a una 'boy band' a l'ús, com caldria esperar, sinó que han corregut cap a l'interior per a no perdre's els salts sobre l'escenari d'una joveneta que vesteix roba ampla per no ser 'sexualitzada'.

Amb dos monyos, botes negres, samarreta i pantalons XL ha pujat aquest dilluns Billie Eillish a l'escenari del Palau Sant Jordi i ha iniciat el concert amb el principal èxit del seu únic LP: Bad guy.

Abans, la pantalla gegant ha anunciat la temàtica de l'àlbum amb imatges tenebroses de malsons nocturns.

El disc es diu When we all fall asleep, where do we go? i és una recopilació de talls inquietants i ombrívols, que alternen melodies 'pop' i ritmes d'inspiració 'hip-hop' per recordar-nos que ser adolescent és una tortura.

Billie Eillish transmet amb talent aquesta tortura, però no es recrea lànguidament en el seu malestar, sinó que més aviat el trepitja amb els seus salts i la seva forma desinhibida de ballar.

Així ho ha fet en My strange addiction i All the good girls go to hell. Més fosca s'ha mostrat en la seva interpretació de Copycat, When I was older o Ilomilo.

Però en tot moment i per sobre de tot ha brillat la personalitat d'aquesta artista, que prescindeix del desplegament de mitjans propi dels macroconcerts i es presenta davant el seu públic en un escenari senzill, sense parafernàlia, i amb l'únic suport de dos músics, un d'ells el seu germà Finneas O'Connell, coautor de moltes de les cançons.

Amb gairebé 32 milions de seguidors a Instagram i 19 milions de subscriptors a Youtube, Eillish coneix el seu potencial i busca el contacte directe amb els seus seguidors.

El seu primer èxit va ser Ocean eyes un tema que va compondre amb el seu germà per crear una coreografia en classe de ball i que es va fer viral quan ella només tenia 14 anys.

Els espectadors de Barcelona ha escoltat en respectuós silenci aquesta cançó, que ha sonat cap al final de concert, però no ha aconseguit controlar-se quan ha tornat a sonar Bad guy, que han corejat fins apagar la veu d'Eillish, que amb aquest tema s'ha acomiadat d'un públic entregat que pot estar segur que el seu nou ídol tornarà a creuar l'Atlàntic per a veure'ls, perquè això és només el principi.