200.000 visitants, una vintena d'exposicions i més de 4.000 treballs presentats per professionals d'arreu del món, amb el focus posat als diferents conflictes del Planeta. Aquestes són algunes de les xifres que donen una idea del que s'ha convertit el Visa Pour l'Image, un dels festivals de fotoperiodisme més importants del món. Durant més de dues setmanes -acaba aquest diumenge, 15 de setembre- s'ha pogut gaudir de les exposicions, les projeccions i les conferències, totes d'entrada gratuïta. "Sempre he volgut que sigui gratuït, perquè la gent hi tingui més accés, per a mi això és important", reconeix Jean-François Leroy, fundador i director del certamen.

Pocs canvis, reconeix, en aquestes trenta-unena edició. "Hi ha hagut canvis tècnics: hem passat del format analògic al digital, però l'essència continua sent la mateixa. Ho deia Cartier Bresson: fotografiar és posar el cap, l'ull i el cor en un mateix eix. Finalment, l'aparell o la tècnica no és tan important, només cal veure els treballs de Patrick Chauvel o Pascal Maitre, fets en analògic són magnífics". Pocs canvis, també, en els eixos del festival: descobrir nous talents, consolidar els fotògrafs ja coneguts i recuperar obra antiga de fotògrafs més sèniors.

Guillermo Arias, premi Visa d'Or

Guillermo Arias (Ciutat de Mèxic, 1975) és el primer cop que exposa a Perpinyà i acaba de rebre el Visa d'Or, un dels guardons més prestigiosos del certamen, pel seu treball fotogràfic sobre la caravana de migrants a l'Amèrica Central. "Com a fotoperiodista, estic vivint el somni de tota una vida. Estava trist perquè aquest any no havia pogut entregar treball, però France Press ho va fer per mi i me'l van seleccionar".

Assegura que sempre intenta prendre certa distància amb la temàtica que fotografia (mai fotografia persones amb qui, treballant, ha establert una relació personal), i que intenta fer la seva feina amb molta cura, escoltant les persones i sabent quan ha de guardar la càmera de fotos. "Hi ha moment en els quals ni trec la càmera, tot i tenir la imatge davant. Els fotoperiodistes ens hem de preguntar per a què serveixen les fotos que fem, hem de reflexionar sobre el nostre treball. Estem fent informació o propaganda?".

En una època en la qual, segons els estudis, visualitzem més de dues mil imatges al dia, fer-ne un consum crític no resulta fàcil. "Es veuen més imatges, però s'observa menys. Estem saturats", es lamenta Arias. "És cert que veiem moltes fotos, amb molts filtres, cada dia i a totes hores, però quantes fotos bones veiem? La majoria són fotos de merda", diu convençut Leroy.

El director del Visa Pour l'Image, Jean-François Leroy. BRAIS LORENZO COUTO

Tant ell com Arias reconeixen que el món del fotoperiodisme i el periodisme en general està precaritzat. "Molts mitjans no paguen les fotografies i n'hi ha que fins i tot les roben". Si bé qualsevol ciutadà pot fer una foto tècnicament correcta amb qualsevol dispositiu mòbil, per a Guillermo Arias el que diferencia un fotoperiodista d'un ciutadà és la credibilitat. Leroy, amb tot, es mostra optimista. "El món funciona com un balancí, ara passem una època dolenta, esperem que arribi la bona". Posa d'exemple el Washington Post, que "aviat va entendre que si es vol fer un diari de qualitat, els continguts s'han de pagar (...) Un bon fotoperiodista forma part del que fotografia, va als llocs perquè sap què hi vol trobar, i això és quelcom que un amateur no pot fer. La figura del fotoperiodista és important perquè encara hi ha molts continguts que no veiem a la premsa diària", assenyala.

Per a Leroy, el periodisme també és un sector precaritzat pel desinterès generalitzat per part de la població en les diferents realitats del món. "Només cal mirar les portades dels diaris, plenes de futbolistes, estrelles de cine, reis i reines". Malgrat tot, el director del Visa pour l'Image està content amb els números del festival. "Això demostra que al final, sí que hi ha un interès de la gent, només cal posar-ho a l'abast". El que més li preocupa, reconeix, és el pas enrere que s'està fent en matèria de llibertat de premsa i d'expressió. "Em preocupa el que està passant a França, al Brasil de Bolsonaro o als Estats Units de Donald Trump".

El fotoperiodista mexicà Guillermo Arias. BRAIS LORENZO COUTO

Tot és fotografiable?

Un dels debats entorn el fotoperiodisme és la frivolització de les imatges. Realitats molt dures, sovint dels països del sud, que s'exposen en grans sales d'exposició dels països del nord, per al consum dels ciutadans. Exposicions itinerants, com la del World Press Photo, i el premi mateix, no han estat exemptes de crítiques. "Tot depèn del receptor de les imatges, de com es miren. Com a fotoperiodista sempre intento que el meu treball sigui honest i complet, que s'expliqui tota la història, però reconec que és complicat no caure en la frivolització i la banalitat de les imatges", apunta Arias, per a qui tot és fotografiable.

"Depèn de com es fotografia i el context en el qual es mostren les imatges. Hi ha imatges que són necessàries: la imatge de la nena coberta de napalm de Nick Ut era necessària, com també ho era la del nen Aylan ofegat. Són les realitats del dia a dia i no poden ocultar-se". També Jean-François Leroy aposta per mostrar la realitat tal com és: "Aquest és el món en el qual vivim i tenim l'obligació de mostrar-lo".

Per als professionals de la fotografia, el Visa Pour l'Image és una parada obligatòria. Una de les activitats més populars del certamen és la possibilitat de revisió de dossiers. Pagant 60 euros, els fotògrafs novells poden exposar el seu treball a un expert i rebre feedback de la seva obra, una pràctica que ja va començar ara fa trenta-un anys.

Al festival d’enguany s’hi poden veure treballs fotogràfics sobre els Armilles Grogues (Olivier Coret), sobre la guerra al Caixmir (Jan Grarup), sobre el dia a dia dels guardaboscos del Virunga, a Ruanda (Brent Stirton) o sobre la lenta agonia del llac Victòria (Frédéric Noy). Destaca l'obra d'Adriana Loureriro Paradís Perdut, sobre la situació a Veneçuela, i que ha guanyat el premi Ville de Perpignan Rémi Ochlik. També la retrospectiva de l'obra de Patrick Chauvel, qui ha estat cinquanta anys fotografiant tota mena de conflictes, el treball sobre la mortalitat maternal arreu de món, de la fotoperiodista Lynsey Addario o la recerca que s'està fent a l'Àrtic, de Louie Palu.