"L'actual sistema alimentari, que és industrial, ja està mostrant que arriba als seus topalls. I hi arriba bàsicament perquè no és un sistema natural". Amb aquesta claredat s'expressa Gustavo Duch (Barcelona, 1965), coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, col·laborador habitual de mitjans com Contexto y Acción y autor de nombrosos llibres, com ara No vamos a tragar o, el més recent, Cuentos del progresso. Conversaciones con el pastor (Pol·len Edicions).

Escriptor, activista per la sobirania alimentària i veterinari de formació -és professor associat a la UAB i va ser un dels fundadors de Veterinaris Sense Fronteres, ONG que va dirigir entre 1991 i 2009 – advoca per una transformació radical del sistema alimentari i per un retorn a un model natural que posi al centre cuidar la terra. Aprofitem un context marcat per l'escalada del preu dels aliments per entrevistar-lo al barri d'Horta de Barcelona.

Els darrers mesos el preu d'aliments bàsics com el blat o el blat de moro s'ha incrementat moltíssim, en algun cas fins a nivells inèdits durant el segle XXI. La guerra d'Ucraïna ha accentuat la situació, però la problemàtica ja venia d'abans per l'encariment dels carburants o dels fertilitzants nitrogenats, derivats del gas. La crisi alimentària global és inevitable?

Més que de crisi, que és una paraula que porta a una situació temporal que després se supera, crec que ja hauríem de parlar de col·lapse d'un sistema alimentari capitalista en un marc capitalista. És un sistema industrial que ja està mostrant que arriba als seus topalls. I hi arriba bàsicament perquè no és un sistema natural, va en contra de les lleis de la termodinàmica i del funcionament del cicle dels nutrients de la terra. Com que el disseny és contra natura, en algun moment ha d'esclatar i en molts països ja ho tenim, però nosaltres no ho veiem perquè hi ha un espoli de tercers països.

La crisi climàtica la podríem entendre com un símptoma que el model alimentari està mal construït. Per entendre'ns, el planeta terra té una quantitat x de carboni, no és que se n'estigui produint més, però el que ha passat és que si el seu lloc natural és estar sota terra, enterrat amb matèria orgànica, ara està descarbonitzat i el tenim al cel. Aquest fenomen ja ens diu que fem coses malament, entre les quals cremar combustibles fòssils a sac i treure el carboni de sota la terra per posar-lo a l'atmosfera, en part també per alimentar el sistema agrícola. És un sistema que acabarà arribant al col·lapse.

Com sempre, però, l'impacte va per barris, i a curt termini és especialment accentuat en països del sud altament dependents de les exportacions de gra d'Ucraïna i Rússia, com Egipte, el Sudan, el Líban, Algèria... Tot plegat agreuja les desigualtats globals.

Que aquests països siguin els que estan patint té a veure amb el fet que tinguem un sistema alimentari neoliberal globalitzat. Què està passant a l'Índia? És un dels principals exportadors de blat i fins ara, sota les normes del lliure mercat, com que el blat s'estava venent súper bé, n'exporto més perquè així ingresso més, però alhora fent-ho també l'encareixo i aleshores és quan la població més vulnerable no té diners per comprar pa. Ara han limitat l'exportació. Aquests països no és que no siguin productors d'aliments, sinó que moltes vegades en són exportadors, però han de resoldre problemes de dúmping neoliberal i qui pateix són les classes més dèbils. Intuïtivament, crec que qui més patirà és la gent pobra de les grans ciutats, perquè per menjar ha de pagar i si el preu puja té un problema. La gent del món rural té altres mecanismes.

Una situació com aquesta té un enorme potencial disruptiu. En part, l'origen de les primaveres àrabs de 2011 era l'encariment del pa i dels aliments bàsics. Es poden repetir aquestes revoltes?

Giraria la pregunta i em qüestionaria si pot despertar revoltes a Europa. Aquesta pregunta m'interessa més i veig el que està passant a França, on està pujant el nivell de l'activisme social. Fins ara hem tingut un activisme social que, amb excepcions puntuals, davant les crisis ha respost, per exemple, amb el 15-M, és a dir, amb un moviment no violent, festiu, mega pacifista i on fèiem batucades. Crec que ja s'ha acabat el temps de les batucades i arribarà un moment en què hem d'apujar el nivell de conflictivitat perquè els polítics no responen i no podem acceptar que el col·lapse arribi deixat de la mà. Més val conflictivitzar-lo ara que no pas que el col·lapse ens vingui sense graduar.

Ha passat més d'una dècada des del 15-M, qüestions com les crisis climàtica o energètica s'han fet molt més evidents i hi ha aquest horitzó present que el temps s'acaba mentre que el sistema actual no hi dona respostes i les reformes cosmètiques ja no serveixen. Toca anar a l'arrel del problema?

Sí, t'ho compro 100%, però afegeixo una qüestió i és que quan diem que no ens podem permetre un dia més sense mesures urgents i potents sempre acabem mirant la gent jove, perquè s'està quedant sense futur. Però els responsables de la situació som nosaltres i som nosaltres els que hauríem de ser més valents que ningú i emprendre aquest tipus de mesures. És el que està passant a França, la gent del món rural ha apujat el nivell [del conflicte] i ja s'hi veuen lluites directes, per exemple, contra l'acaparament d'aigua. Aquestes coses haurien de passar ja i no hem de passar la pilota a la gent de 20 anys, sinó que els que hem gaudit d'uns privilegis ens hauríem d'implicar i posar-hi el cos. No m'atreviria a dir què passarà [a nivell global], però fa uns dies llegia que de les últimes 14 grans revoltes al món, set eren guerres del pa i set no. Passaran coses i ens hem d'interpel·lar a nosaltres perquè del que estem parlant és que tindrem un col·lapse alimentari i el patiran especialment a les ciutats i, sobretot, la gent que té menys recursos econòmics.

Quins són els principals problemes que genera l'actual sistema alimentari, bàsicament industrial?

Hauríem de pensar en com pensa un pagès, és a dir, si tinc aquest tros d'hort i me'n vull alimentar i, a més a més, vull que els meus fills en visquin, la meva mirada no ha de ser produir, sinó com tenir cura d'aquest espai perquè estigui sempre viu i sigui cada vegada més ric, perquè en pugui menjar jo i els que vinguin. Això és molt feminista. El sistema productivista industrialitzat s'oblida de la idea de tenir cura, quan agricultura etimològicament és cuidar la terra. La industrialització ja és una mirada equivocada, però el segon pas és que ara ja no interessa produir aliments, que podria tenir alguna justificació, sinó que ja estic pensant en produir una mercaderia que pugui vendre. Passem d'una agricultura industrial a una de capitalista, és a dir que sobre d'un error n'hi posem un altre molt més greu.

Per exemple, el sud de Xile està especialitzat en l'aqüicultura de salmons. Són animals carnívors, i perquè engreixin un quilo han de menjar-ne cinc. Una empresa que ha de pescar cinc quilos de peix per poder-ne vendre'n un ja es veu que no surten els números, però com que hi ha una gent rica a qui li agrada més menjar salmó que sardina, doncs paguem més pel salmó. Aquesta bogeria energètica només s'entén perquè el que es ven és una mercaderia. Tenim els problemes justament per aquests dos esglaons: no entendre la qüestió biològica de la vida i després voler acumular capital.

Amb el petroli, que en si no és culpable de res sinó que són els nostres ancestres fossilitzats, el problema és que el malbaratem per fer fertilitzants sintètics que els apliquem a la terra per dopar-la i, alhora, matem els microbis que a la natura són els que estan especialitzats en captar i donar de menjar les plantes. És a dir, substituïm la natura, i això és un error des del punt de vista biològic. Un altre exemple d'error del sistema: quan parlem d'una crisi de cereals cal dir que el 33% dels grans -cereals i lleguminoses- del planeta els estem dedicant a pinsos per engreixar animals que són herbívors i a agrocombustibles.

Per resumir-ho d'alguna manera, és un sistema en què el poder es concentra en molt poques mans i que serveix per maximitzar els beneficis d'aquests actors, però no pas per resoldre necessitats humanes.

És un sistema alimentari capitalista. Quan va sorgir la Vía Campesina el seus lemes eren "els aliments no són una mercaderia" i "aliments fora de l'OMC [Organització Mundial del Comerç]". Si ens adonem que la salut és un dret universal, el que fem és pagar els metges entre tots; l'educació és un dret, i paguem els professors entre tots; fins i tot considerem que necessitem un Estat, uns governants i una policia i els paguem entre tots. Per què no ho fem amb els pagesos? Per què l'alimentació l'hem de tenir al mercat?

Cita el lema de la Vía Campesina, però la realitat és que la mercantilització dels aliments ha anat a més i funcionen com un producte financer als mercats de futurs. L'especulació alimentària de la gran banca i de fons d'inversió globals és un fet.

En la crisi de 1929 ja hi havia especulació alimentària i en la del 2007 també. Ara s'està dient que la guerra a Ucraïna està fent pujar el preu dels aliments, però és especulació alimentària pura i dura, una altra vegada. El ministre d'Agricultura d'Ucraïna ha dit que amb aquesta collita, corresponent al 2021-2022, han posat al mercat més aliments que en l'anterior. No hi ha un problema d'escassetat. Per situar-nos, durant el 2021 en els dos fons d'inversió més grans lligats a aliments s'hi van posar una mica menys de 200 milions, mentre que en els tres mesos que han passat des de l'inici de la guerra ja s'hi han posat 1.200 milions. No hi ha cap especulació més segura que els aliments. Als anys 30, Mark Twain deia de broma als inversors "comprin terra, que no se'n fabrica més" i això és el mateix.

Per definir l'actual sistema hi ha experts que diuen directament que "mengem combustibles fòssils". Ara bé, si aquests són cada cop més escassos i més cars, com ja estem veient, tenim un problema i greu.

Qui té un problema gros és l'agricultura industrialitzada.

Clar, però no es pot fer una transició cap a un model diferent d'un dia per l'altre i si hi ha un col·lapse qui més el patirà seran les classes populars.

Sí, per això diem que calen mesures ràpides, urgents i solidàries. En el cas de Catalunya el que caldria és fer una ràpida reconversió del sector porcí, perquè és el que en reconfigura tot el sistema alimentari. No només hem de pensar que el petroli serà més car, sinó que hem de pensar quin model alimentari tenim. A Catalunya bàsicament hem jugat les cartes de la fruita i, sobretot, dels porcs. No només tenim moltes granges, sinó que dues terceres parts de les terres depenen de combustibles fòssils per fer els cereals que necessiten els porcs. Per tant, en la mateixa jugada el que hem de fer és eliminar aquestes granges, fer-les petites perquè estiguin lligades a la terra i no a l'exportació [de carn] i alliberar terres que ara estan centrades en produir cereals dependents del petroli per produir aliments que no en depenguin o que ho facin menys. Veient la crisi energètica i l'alimentària, amb dos dits de front te n'adones d'on s'haurien de posar les energies. Perquè si no ho fem anem directes cap al problema.

Per fer una transformació com la que planteja caldria una gran voluntat política, perquè no sembla que n'hi hagi per part de les grans empreses del sector. Veu aquesta voluntat?

Tinc dues sensacions molt negatives respecte les administracions públiques. Una és mediocritat i l'altra és la falta de valentia. Crec que qüestions com aquestes no les veuen, encara que siguin de parvulari. Continuen llegint, escoltant i argumentant amb mites que ja no se sostenen. Hem superat el peak oil, ja no hi ha volta de full, i el lliure mercat ens porta on ens porta, però hi ha com una mena de somnis que continuen molt presents i per a mi això és mediocritat. Una de les primeres obligacions d'un polític és estar atent, tenir una visió estadista, observar què passa, per això els votem, perquè posin la mirada en el mig termini.

Sobre la valentia, crec que tenim uns marcs mentals molt limitats. Ens falta mentalitat artística, és a dir, serveis creatius que arrisquin, que se surtin dels marcs normatius. Necessitem gent que ràpidament se n'adoni que ens calen respostes des d'un altre paradigma, però ens estem bellugant en els mateixos paradigmes i la política segueix amb receptes de fa dècades. Hauríem de buscar coses més valentes. Per exemple, amb la compra pública, si totes les escoles de Barcelona compressin menjar agroecològic hi hauria un canvi enorme. Però això no passa, tot i que fa 20 anys que en parlem.

Ens cal sortir dels paradigmes clàssics i el feminisme és un nou paradigma, hem de tenir cura de la terra, l'hem de regenerar, hem de fer que sigui cada vegada més rica. Giorgos Kallis explica que ens han fet creure que el planeta és finit, que té uns límits i, per tant, el que necessitem és la nostra intervenció i la tecnologia per superar els límits, perquè si no passarem gana. Però en realitat el que hauria de ser finit i tenir límits són les demandes humanes, perquè la terra és un organisme viu que en un funcionament cíclic és infinit, però l'has de cuidar. Són mirades que ens han d'ajudar a trencar amb mirades que són d'una economia molt clàssica. Estem molt fora de la terra, tant que no l'entenem, no coneixem com funcionen els sistemes biològics.

Si haguéssim de dibuixar un sistema alimentari equilibrat que realment funcionés com hauria de ser?

Hem de mimetitzar i adaptar el sistema alimentari a la realitat de cada ecosistema. A Catalunya, per exemple, hem de recuperar la ramaderia extensiva, perquè necessitem animals herbívors que consumeixin i tinguin cura dels boscos i pastures que tenim. Són els que et fertilitzaran la terra i faran que l'ecosistema funcioni. Hauríem de menjar amb relació a aquest ecosistema i tenir una agricultura que imiti els sistemes naturals. Això vol dir que hauríem de menjar carn de pastures, molts formatges, beure llet i fer una agricultura de cereals a les zones de més secà, de lleguminoses i també tenim la fruita i la pesca. Hem de fer rèpliques dels funcionaments naturals i adaptar-nos a la realitat de cada zona.

Per què mengem carn? L'herbívor és un mag, un alquimista, agafa el sòl i plantes i et dona llet, formatges, proteïna, que juntament amb quatre verdures i quatre fruites garanteixen la nostra supervivència. Com que el ramat creix més del compte, el pastor, que sap que ell té uns límits, mata xais i cabrits perquè si no superarà la càrrega ramadera del territori. Per això mengem carn. Tenim un ecosistema privilegiat, molt variat, que ens pot oferir unes dietes molt riques. La manera més directa que tenim els éssers humans per sentir-nos part de la terra és l'alimentació, per això és molt greu el que s'està fent de criminalitzar els ramaders, perquè són les persones que més ens poden ajudar a relligar-nos amb la terra.

Comparteix la sensació que mentre la idea de sobirania alimentària ha guanyat pes en els relats i suport ciutadà, cada cop hi ha menys petites explotacions agrícoles i ramaderes i les grans explotacions industrials avancen?

El darrer cens agrari espanyol [corresponent al 2020] mostra com des de l'anterior [del 2009] de mitjana cada dia han tancat 19 explotacions. A Catalunya queden 20.000 i pico pagesos i cada cop en quedaran menys. Però traslladaria la preguntaria a nivell global i qüestionaria si continuem amb polítiques capitalistes? Sí, hi continuem, però si volem sostenir la vida hem de canviar de model. En l'agricultura és molt evident. Què són els [fons] Next Generation? Una injecció al capitalisme i amb aquest model l'agricultura capitalista seguirà avançant i el model capitalista ja sabem que beneficia uns pocs i expulsa els petits. En la seva expansió, el capitalisme ha tingut molt clar que calia eliminar el pagès, que calia trencar amb la comunitat rural, perquè aquesta és el més semblant a l'anticapitalisme. Un pagès és el més semblant a un anarquista. Els canvis han passat sempre per guerres contra els camperols, perquè són una mica els resilients, els del treball en comú, de les terres compartides.

Sembla clar, per tant, que amb guanyar posicions en la narrativa, en el relat, no n'hi ha prou per aconseguir un canvi profund.

La narrativa s'ha sabut explicar, majoritàriament s'ha interioritzat i la gent sap que és millor un producte de proximitat i ecològic i que cal defensar el territori. Ho hem fet prou bé perquè les narratives se les han apropiat els supermercats i les cadenes d'alimentació. Però en algun moment, imprevisiblement, es desencadenarà un posicionament més ferm de la societat i el que ho farà potser serà la crisi, el col·lapse, el preu, ... Si a la narrativa li faltés alguna cosa és que cal traslladar que aquest model fora del capitalisme ens pot portar a un sistema de vida molt més agradable que el que tenim. Hem de trencar mites com, per exemple, el de la urbanitat com a progrés i modernitat enfront el món rural. El ruralisme, les societats ruralitzades, és una altra cosa que necessitem.

Un pot pensar que el que planteja és utòpic, però potser en el moment en què estem si no avancem cap a la utopia ens aboquem al caos?

Aquí m'agrada citar el meu amic pastor que diu que el capitalisme és una quimera, una cosa que no és possible, és antinatural. Però la utopia és un somni absolutament possible. Hem de tornar a allò possible i en el cas de l'agricultura és tan fàcil d'explicar que la terra s'abona amb merda, que et menges la vaca que la produeix i que això és un cercle virtuós... Quan diem que som una alimentació petrodependent estem dient que som una excepció de 150 anys en un marc geològic enorme que estem menjant un material finit, que no pot alimentar-nos més. Aleshores l'agricultura industrial és una quimera i ja està demostrat. Hi ha 200 milions de persones que avui necessiten ajuda alimentària i anirà in crescendo. L'actual sistema no funciona.