Poques presentacions necessita a aquestes alçades Nazario (Sevilla, 1944), fins i tot per a qui només està remotament familiaritzat amb el còmic underground i la contracultura dels setanta. Nazario torna a ser notícia aquests dies per partida doble: al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAC) de Sevilla hi ha en marxa una retrospectiva sobre la seva obra i a Barcelona és un dels protagonistes d’una exposició al Palau Robert sobre la contracultura a Catalunya.

Actualment hi ha una retrospectiva sobre la seva obra al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAC) de Sevilla i a l’exposició al Palau Robert de Barcelona, 'L’underground i la contracultura de Catalunya dels 70: un reconeixement, figura en un lloc destacat. Es considera un referent?

Jo no em considero un referent, em consideren un referent. L’època dels setanta a Barcelona van tenir una importància que no se li ha reconegut. Espero que algun dia se li reconegui. L’exposició al Palau Robert és una mena d’aperitiu, on estic com a part d’una coral o un col·lectiu. L’exposició de Sevilla és una retrospectiva, tinc un espai enorme per a la meva obra, tant de còmic com de pintura o fotografia, que és el que porto fent des de fa uns 15 anys. Fotografies de la Plaça Reial, fotografies de les meves parelles al llit, fotos d’espectacles, d’esdeveniments, de festes, de correfocs a la plaça... En una altra sala hi ha més de 50 fotografies de nus de parelles, amics... L’exposició del Palau Robert està molt bé perquè és gairebé una exposició sortida del no res i l’espai és minúscul. Li han tret un partit enorme a l’espai, amb molt d’èxit, perquè la gent té curiositat per veure això dels setanta, què és.

Per què va deixar el còmic?

En un moment donat em vaig posar a dibuixar i vaig notar que la vista que tenia, fantàstica, que la comunicació entre el pinzell, el plomí i el paper, que era la mateixa cosa, era una mena de barrera. Tinc una mena de glaucoma, que em tracto, una cataracta a l’ull dret que és complicada d’operar perquè tinc la retina envellida... Tot això fa que escriure a la pantalla de l’ordinador o fer fotos sigui més fàcil. La precisió que tenia per dibuixar... Si no era amb aquesta precisió no em ve de gust fer res.

He llegit a una entrevista a 'Shangay' que hi ha un projecte en marxa per fer una sèrie de televisió sobre 'Anarcoma'. No sé si té alguna clàusula de confidencialitat, però em va interessar molt...

... mig hi ha una clàusula de confidencialitat. Penso que arran de La Veneno, que va tenir tant d’èxit, algú es va dir que això d’Anarcoma podria estar bé.

Aquests anys s’ha parlat molt de la Llei Trans. A 'Anarcoma' es va avançar al fer una persona trans protagonista.

Ho considero un encert. Tingues en compte que això era al final dels setanta.

Per això...

Vaig començar a publicar les històries d’Anarcoma a una revista que s’anomenava Rambla, que era una d’aquelles revistes de l’època del destape. Publicava dues pàgines en blanc i negre de les primeres pàgines d’Anarcoma. Fou un encert. Volia fer una història amb continuïtat. Ho vaig gaudir molt. Jo participava, i em dibuixo, a mi i a Ocaña, juntament amb Anarcoma. M’agrada molt aquest joc de ficar als personatges dintre de la meva vida. La vaig seguir amb estima. La tercera part la tenia acabada, es resolien les trames i tot plegat. Però em vaig cansar de la història. Un dia descobreixo que tinc el guió. El vaig passar a text i m’ho va publicar Laertes. Té una mica el problema que és un llibre sobre còmic, però és un llibre, i a les llibreries no saben si col·locar-lo a un apartat o a l’altre.

Viu a la Plaça Reial, un dels llocs més cèntrics de tota Barcelona. Com ha vist aquí tots els canvis que han anat esdevenint-se a la ciutat des dels setanta, després de les Olimpíades, després del Fòrum? Per arribar fins aquí gairebé hem hagut d’obrir-nos pas a cops de colze entre els turistes.

Passa a tot arreu. Per a la inauguració de l’exposició a Sevilla van convidar-me a allotjar-me a un hotel que està tot just al costat de la Catedral, que és un lloc insuportable. Els vaig dir que no volia aquell hotel. L’hotel té terrassa, piscina, es veu la Giralda... Això a mi no em crida l’atenció, als turistes sí. Surts al carrer i tot són restaurants per a turistes. La veritat és que estava incòmode. El mateix passa si vas a Còrdova o a qualsevol altra ciutat. Els centres han perdut caràcter. Tots són tendes de souvenirs. Has de fugir una mica del que és el centre.

A més de la ciutat, també ha canviat molt la situació política...

Partidari de Yolanda Díaz, per suposat.

... tenim a un partit d’ultradreta com a tercera força al Congrés i un augment d’agressions homòfobes, una cosa que no passava des de feia anys.

Però això de l’homofòbia... En el fons el problema és molt més gran. On veuen una escletxa per sembrar zitzània, ho fan. I això estant en minoria. Si es fiquen amb el PP a governar, perquè ara Ciutadans no compta...

Una cosa de la que he parlat en alguna ocasió amb l'artista i activista heretik radikal és com la cultura gai ha passat de ser contracultura a estar més o menys normalitzada, però també convertir-se en un nínxol de mercat. Què opina de l’anomenat capitalisme rosa?

Bé, els homosexuals, molts de nosaltres almenys, tenim un poder adquisitiu que ja el voldria molta altra gent, però vaja, que no té comparació amb el poder adquisitiu que puguin tenir els heterosexuals... Que nosaltres tinguem un poder adquisitiu, que formem part d’un lobby... tot això és exagerat, gairebé és la forma de pensar dels antisemites, com si fóssim una elit. El que passa és que està sortint a la llum gent que abans estava a l’armari. Molts jugadors de futbol encara no s’hi atreveixen.

Jo diria que gairebé cap.

Doncs això mateix. O qualsevol altre esportista o personatge públic... Els polítics potser sí perquè pensen que ven. Tots volen treure’n rèdit, una mica. Com això del Premi Planeta i Carmen Mola. Molta gent pensa que s’han posat el pseudònim de dona perquè realment és un atractiu comercial avui en dia. Deuria ser una cosa totalment normal. També no per ser homosexual seràs millor. Hi ha molts homosexuals que són fatxes, que són de Vox.

Segurament.

Segurament no, ho són. HI havia una època en la que jo considerava ser homosexual revolucionari. I no. Ser homosexual, descaradament, i fer una apologia de l’homosexualitat, o no una apologia, sinó una afirmació: puc tenir tants drets com pugui tenir qualsevol altre independenment del que jo faci al llit, perquè al llit tota la gent no funcionem igual. Vés a saber el que fas tu al llit, sent heterosexual, o un altre homosexual. Les relacions sexuals tenen tal varietat que dividir-ho en homosexual i heterosexual ja em sembla aberrant. Jo les dividiria més aviat en sexuals i asexuals: persones interessades en el sexe, ja siguin heterosexuals, homosexuals o com vulguis anomenar-les, i asexuades, persones que estan mig castrades, bé mentalment, bé pel seu condicionament religiós, social. Això sí que és una vertadera divisió formal del sexe. Però l’altra em sembla equivocada.

Per què creu que voten Vox?

Han de tenir els seus motius. Ells deuen preguntar-se per què voto jo a Podemos, o altra gent vota socialista o independentista. Vox dona suport a la religiositat, els toros, la cacera, la tradició... I hi ha molts homosexuals que són tradicionalistes, als quals els agraden les processons, les verges, els sants, els rituals. Aquí és on hi ha aquest nexe d’unió entre alguns homosexuals i la dreta o Vox.